Autors i Autores

Antoni Rovira i Virgili
1882-1949

Coberta de l'estudi de J. Sobrequés Antoni Rovira i Virgili: història i pensament polític (2002).
Coberta del recull d'articles Rovira i Virgili 50 anys després (2000).

Comentaris d'obra

"Antoni Rovira i Virgili és, sense cap mena de dubte, un dels intel·lectuals catalans més interessants de la primera meitat del segle XX. [...] La seva obra periodística va ser literalment excepcional, d'una riquesa i d'una pluralitat temàtica sense precedents. Interessa igualment els crítics literaris, els polítics i els historiadors. Els nombrosos reculls que s'han fet dels seus articles —el mateix Rovira en va fer més d'un en vida— ho palesen de manera inequívoca. Constitueixen, per a l'historiador del passat polític i social, una font de primera magnitud. El seu interès per allò que succeïa més enllà de les nostres fronteres dóna a l'obra periodística de Rovira una projecció europeista que no era habitual, amb la intensitat que té en ell, en el món mediàtic dels anys vint i trenta. [...]

Rovira interessa també els historiadors. Les seves obres sobre el passat català varen ser construïdes amb un rigor molt considerable i, tenint en compte que el nivell historiogràfic del seu temps li donava un suport més aviat escàs, cal fer una valoració molt positiva dels seus treballs de síntesi, que contenen aportacions i punts de vista suggerents. Només cal seguir les citacions que de les obres històriques de Rovira han fet els millors historiadors per a adonar-nos de la solidesa amb què varen ser construïdes. Sempre he sostingut que, malgrat les limitacions pròpies de les circumstàncies a què he al·ludit, la seva Història nacional de Catalunya és la primera síntesi general científica contemporània del passat català des dels orígens fins al segle XVII, que és quan va quedar tallada per causa de la Guerra Civil i de l'exili de Rovira el 1939.

Rovira i Virgili va ser també un dels més rellevants teòrics del nacionalisme. Les seves nombroses monografies i, naturalment, els seus articles de premsa contenen una de les reflexions més madures, més sòlides i encara avui més vigents sobre allò que ha estat el nacionalisme, tant a Catalunya com a altres nacionalitats minoritàries d'arreu d'Europa. Els seus plantejaments teòrics sobre el federalisme constitueixen una aportació molt rellevant a la ciència política del seu temps. D'ací les nombroses reedicions que s'han fet d'aquests llibres, els quals el pas dels anys no ha marginat a l'oblit, sinó tot el contrari."

(Jaume Sobrequés. "Introducció i propòsit", Antoni Rovira i Virgili: història i pensament polític. Barcelona: Curial, 2002, p. 5-6)
 

* * *
 

"Antoni Rovira i Virgili va preferir esmerçar en les activitats de periodista, ideòleg, polític i historiador gran part del temps i de les energies que hauria pogut dedicar a la literatura. Per aquesta raó, després de la primera joventut, només es va ocupar en l'escriptura literària en dos períodes d'importants restriccions polítiques: la dictadura de Primo de Rivera i l'exili. Sembla prou clar que un intel·lectual tan coherent i racional com ell va triar amb plena consciència posar la ploma al servei d'unes causes concretes en comptes de distreure's en el camp de la imaginació i que només en les circumstàncies esmentades es va lliurar a la que era una de les seves grans passions. Entraríem en el terreny de la pura, i inútil, divagació si especuléssim sobre les possibilitats que, per aquesta raó, les lletres catalanes van perdre, més encara des del moment que considerem com a model de prosa catalana la seva producció estrictament literària i també les pàgines del periodista, l'historiador i l'ideòleg, que la bona escriptura no cal anar-la a buscar només en les novel·les, la poesia o el teatre. [...]

Rovira i Virgili va demostrar seguretat estilística en una època de provatures que no sempre els ulls d'avui dia consideren felices. [...] Va saber mantenir al marge de la retòrica noucentista i va escriure en un català equilibrat que ja és present a les pàgines del seu primer llibre de contes, amb la justa mesura entre la llengua viva i la literària, sempre amb la cita adequada dels seus escriptors estimats, com Mistral, Sully-Prudhomme, Ibsen o Maragall, tal com continuà essent habitual en els textos posteriors."

(Magí Sunyer. "Els inicis literaris d'Antoni Rovira i Virgili", DD. AA.: Rovira i Virgili, 50 anys després. Valls: Cossetània Edicions - Universitat Rovira i Virgili, 2000, p. 17-18)
 

* * *
 

"Antoni Rovira i Virgili no ha tingut la fortuna pòstuma que mereixia ni com a polític ni com a escriptor ni com a historiador. I jo diria que, molt especialment com a historiador, hi ha un aspecte de la seva obra sobre el qual han caigut el silenci i l'oblit. Si la Història dels moviments nacionalistes es pot considerar més aviat com una obra lligada al combat polític i la Història de Rússia i La guerra de les nacions naixien com a fruit d'una demanda d'informació a conseqüència dels grans esdeveniments del seu temps, els diversos estudis que, en forma de petits llibres o d'articles de revista —i fins i tot de diari, com els aplegats el 1969 en els dos volums de Siluetes de catalans—, va anar publicant, com a materials que algun dia s'havien d'integrar en la seva Història nacional de Catalunya, mereixen que els considerem com a treballs propis d'un historiador.

Destaquen entre aquestes obres menors, en dimensions, textos com la biografia de Pau Claris de 1922, amb què obrí camins que altres seguirien (oblidant-se sovint de reconèixer el que li devien) o la seva desmitificació d'El corpus de sang del 1932, amb aquelles paraules finals en què sosté que el poble de Catalunya, en la lluita per les seves reivindicacions nacionals "no desitja de cap manera les topades violentes i cruentes; no vol sang en les falçs" (aviat es va veure que altres estaven disposats a obstaculitzar aquestes reivindicacions amb violència i amb sang, i el mateix Rovira en fou una de les víctimes)."

(Josep Fontana. "Antoni Rovira i Virgili, historiador", Revista de Catalunya, núm. 144, octubre de 1999, p. 9-10)
 

* * *
 

"És cert, com ha subratllat Joaquim Molas, que Rovira 'es mantingué sempre al marge dels esforços que menaren Ors, Carner o Guerau per tal de crear una prosa intel·lectual i preciosista', cosa que no és difícil d'entendre si es considera el que l'ús de la llengua havia de ser per al protagonista d'aquesta confessió: 'La vocació de periodista ha estat, no pas l'única de la meva vida, però sí la més precoç, la més marcada i la més constant.'

Rovira practica una activitat total en el camp del periodisme: dirigeix, escriu, crea, orienta, paga. És un dels pocs exemples de totalitat que coneixem. I, fent d'empresari o fent d'assalariat, és sempre ben bé ell mateix. Claudi Ametlla, que el va seguir de prop, l'ha destacat com a introductor de ressenyes llargues d'actes polítics 'a grans titulars i amb divisions sota títols més petits per tal de fer-ne més entenedora la lectura', com a fomentador de l'interès per la política estrangera amb 'cròniques originals gairebé diàries, que abans era patrimoni exclusiu de lectors selectes', i com a primer que es preocupa 'de la presentació material del diari'.

El mateix Ametlla en subratlla, també, la rapidesa. 'Un periodista que no sigui ràpid —afirma— no és un ver periodista. I ell n'era molt, de periodista.' Per a Domènec Guansé, d'altra banda, és 'el millor periodista polític que ha tingut Catalunya'.

Rovira és un exemple suprem de claredat sense banalització. Creu que no hi ha temes menyspreables i obra en conseqüència. És clar —i, fins a un cert punt, fins i tot simplificat— perquè és fidel a la tasca d'educador que s'ha imposat i que exerceix amb una gran naturalitat."

(Josep Faulí. "Rovira, periodista nacional", Revista de Catalunya, núm. 143, setembre de 1999, p. 21-22)