ELEGIA DE LA VINYA

La terra de Catalunya, al centre i al sud, és tota clapada de la verdor clara de les vinyes. Els nostres ulls s'han acostumat a veure cobertes de vinya vastes extensions de camp i més encara les comes i muntanyoles. En alguns indrets de la Catalunya nova el vinyar puja, agosarat, pels pendissos d'altes muntanyes, ajudant-se sovint dels marges en forma de grades d'amfiteatre. A vinya és avui — si no amb exactitud de mida, amb veritat visual— la meitat dels conreus de Catalunya, i els vinyaters formen la meitat de la nostra pagesia.

Les plantacions geomètriques semblen un desplegament d'exèrcits regulars. La vinya és la plantació que us suggereix més vivament aquesta idea. Quan guaiteu un vinyar des del tren o l'automòbil en marxa, sentiu la il·lusió òptica que els ceps evolucionen com els regiments en el camp d'instrucció militar. L'arbre va muntat a cavall; el cep és un peó. Un camp d'arbres és com el desplegament dels esquadrons de cavalleria; la vinya, amb els seus ceps baixos, és com l'estesa dels batallons d'infanteria.

Contrasta dolorosament l'espectacle de les nostres vinyes en el ple de la ufania verda, amb el plany dels que parlen de la crisi de la viticultura.

Aquests ceps amb tanta messa, amb tant de fruit incipient, amb tan bella pampolada; aquests ceps arrenglerats i disciplinats com un gran exèrcit en parada solemne, pateixen una malaltia greu i potser mortal, una malaltia més temible encara que la fil·loxera i el mildiu: una crisi de caràcter econòmic. Les vinyes no en saben res d'aquesta malaltia. Però el qui les guaita, que sap l'existència de la crisi vitícola, sent l'angúnia del malastre que plana damunt els ceps vestits de pàmpols i guarnits de raïms que es comencen a inflar.

El cor ens diu que vindrà, d'ací a alguns decennis, un canvi de decorat en les extensions ocupades ara pels forts i joiosos regiments de ceps. I aquests ens semblen, en molta part, destinats al sacrifici. En les batalles de l'agricultura hi haurà, probablement, grans baixes en les esteses de vinya que avui són l'alegria dels nostres ulls i la predominant nota de paisatge en moltes comarques catalanes.

Els pagesos de l'actual generació que han nascut vinyaters, diríem, i que com a vinyaters han viscut, han de sentir per força la punyida del decaïment de la vinya.

Si el cep desapareix de molts trossos de terra, tindrà ben guanyat el piadós record de la pagesia nostra. Per a la gent de la gleva, el cep ha estat un bon company, ardit, agraït, sobri, sofert. Cada bocí de vinya arrabassat per posar-hi altres conreus, mereixerà Penyorívol comiat dels pagesos que durant anys i anys l'han treballat en la successió de les feines agrícoles sobre el terròs i sobre els ceps.

Heu-vos aquí la tristesa que plana temps ha damunt les nostres vinyes quan les mirem amb els nostres ulls. ¿Quina planta, quin arbre hi haurà demà en els llocs que avui ocupen les grans clapes de maragda? ¿Quines seran les plantes i els arbres que es conformaran, com el cep heroic, a les terres dures i als estius eixuts?

("Elegia de la vinya", Teatre de la natura. Sabadell: J. Sallent, 1928, p. 45-49)

* * *

ELS GARROFERS

Ample i rodó, generós i patriarcal, amb soca múltiple, el garrofer és amic de la terra i de la mar, i dels homes de pagès i de marina, i de les bèsties que treballen en el camp i tresquen pels camins.

Plau-li de formar cúpula, i de tocar a terra amb el brancatge, cobert de fulles tot l'any. Així esdevé sopluig i umbracle, menjador rústic i cambra per a dormir la migdiada.

Plau-li de tocar a terra, hem dit. I és ben cert. Però no vol tocar-la en desmai inútil, sino en viril contacte. Amb la multitud dels seus braços nuosos doblegats cap per avall, el garrofer es recolza sensualment damunt del terrer i de la trona de rocs que sovint volta la soca.

Les branques, aspres, tortes i poc flexibles, fan de columnes i d'arcs i de bigues i de puntals al garrofer, que en els seus bells exemplars —els que nosaltres descrivim ara— és de construcció sòlida i espaiosa com una masia antiga. Arbre íntim i protector, té finestres amb gelosia i té portes amb reixat.

Les petites fulles, ovals, rígides i envernissades, li donen el seu permanent i brillant color verd. Les fulles que moren i cauen posen en el pis una catifa rogenca o moradenca, segons l'hora del dia i segons el raig de la llum.

Els garrofers estimen la mar i la volen veure. Arbres de la zona litoral, són més expansius i cordials que els arbres de l'interior. Amb els tapissos de l'abundant fullatge, cobreixen molt més que les oliveres la tortura de llurs branques irregulars.

Amb tot i el seu aspecte humil, el garrofer és un arbre de meravelles. Un dia veureu que guarneix les rames amb la seva petita flor clara i arraïmada. I veureu un altre dia penjades a l'arbre les menudes coques que anomenem garrofes, mot pres als sarraïns, i al qual la pronúncia vulgar dóna un immerescut so grosser. Les coques suspeses —talment ofrenes d'un arbre de Nadal— es couen a sol i serena, i després són servides a les bones bèsties que ajuden l'home en les feines dures. No hi ha gaires plats de cocs i cuineres, no hi ha gaires pastissos ni gaires tortells que tinguin la sana olor d'aquesta menja d'establia. L'olor d'aquest fruit és compendi i extracte de la que fan les millors herbes de bosc.

Garrofers rodons, amples i acollidors, vius hemisferis verds, pacífiques tendes de campanya: vosaltres sou arbres bons, humans i liberals.

Sou bons i sou benefactors. Ho sou pel clap de color i d'ombra i de refugi que poseu damunt la terra prima i pedregosa. Ho sou pel vostre fruit, dolç i flairós, fet exprés per als cavalls i els muls i els ases resignats, que treballen cada dia al servei de l'home, en el treball primitiu i etern de la terra nodridora.

("Els garrofers", Teatre de la natura. Sabadell: J. Sallent, 1928, p. 101-104)

* * *

ELS CARRERS PLENS

Fins els qui saben estimar i comprendre la solitud troben, per contrast, un encís especial en l'espectacle de la multitud humana aplegada en un lloc o passant en ritme de riu lent pels carrers de la ciutat. Quan al vespre, després de l'encesa de llums, els carrers de la ciutat semblen passadissos d'un ample casal, la gentada que hi acut els dóna, no ja l'animació visual, ans encara una vida bategant d'ésser col·lectiu. Els carrers gairebé deserts a altes hores de la nit, sonors de les passes dels escassos vianants, són, a les primeres hores del vespre, els canals per on s'escola, formidable, una riuada humana. Els carrers plens, amb la gent que camina amb lentitud i s'atura a estones davant els aparadors inundats de claror, ens ofereixen l'espectacle urbà per excel·lència i ens donen la visió més exacta del conjunt de la ciutat. La gent, quan és a casa seva o en botigues, fàbriques i despatxos, viu en un cert isolament. Aleshores la ciutat està descomposta en les seves parts innúmeres. Però quan la claror del dia s'ha apagat i les flames de la llum artificial s'encenen en els carrers, aquests veuen la barreja de les classes socials, dels oficis i les professions. La ciutat, en el sentit més propi del mot, no és la de les cases, ans bé la dels carrers en ple moviment de la gentada.

I l'espectacle de la multitud del carrer és un espectacle que us alça el cor. Entre la gentada hi ha els satisfets i els malcontents, els qui senten l'esclat de l'alegria i els qui gemeguen interiorment sota la fiblada del dolor. Però en la riuada de la gent que passa sota la llum brillant i espessa, tot és resolt, per l'espectador, en el sentit de l'optimisme. Els carrers plens i els aparadors rics causen la sensació de la força de la ciutat. Allí veiem el dinamisme ciutadà, els moviments d'aquest ésser col·lectiu formidable que és el protagonista de la civilització contemporània. Si guaitem els carrers per on la multitud ciutadana circula, ens semblarà veure el gran riu de la humanitat que passa per davant dels nostres ulls.

I ens adonem de la gran puixança ï de la gran significança de la ciutat. Mentre que en els altres agrupaments humans la gent es mostra habitualment dispersa i quieta, a la ciutat es mostra cada dia compacta i en moviment. La vitalitat que surt de la multitud ciutadana és la que en els nostres temps empeny els pobles, la que concentra i irradia la cultura, la que assenyala els camins del progrés.

En aquesta grandesa ciutadana, de la qual la multitud ens ofereix una visió corpòria, hi ha, en mescla monstruosa, el bé i el mal, l'opulència i la misèria, les rialles i els plors. Cent corrents contradictoris travessen la multitud que omple les vies ciutadanes. Però hi podem percebre un gran batec format de tots els batecs individuals, d'ambicions i desenganys, de neguits i d'esperances. Els carrers plens de gent són la ciutat en actuació quotidiana. Totes les diferències de posició i de professió, de pensament i de sentiment, es fonen per a formar la unitat del poble en aquell espai per on passa, acanalat, el riu de la gent indistinta.

("Els carrers plens", Teatre de la ciutat. Barcelona: Barcino, 1963, p. 14-16)

* * *

LES CIUTATS DEL CAMP

En el nostre itinerari espiritual de les ciutats catalanes, ajuntarem en una sola jornada les tres ciutats del Camp: Valls, Reus i Tarragona. Tres ciutats pròximes, veïnes, des de cada una de les quals hom veu, en els dies clars, les altres dues. La plana del Camp, estesa de les muntanyes a la mar, mostra entre els avellaners, els ametllers i els garrofers les tres grans clapes dels poblats ciutadans: Tarragona, asseguda vora la mar en cadira alta; Valls, asseguda al peu de les muntanyes en cadira baixa; Reus, asseguda a terra entre la verdor.

La unitat geogràfica del Camp —una mica escantellada pel costat del petit riu Gaià, límit històric convencional— no ha impedit que a través dels segles adquirissin una fesomia diversa i distinta cadascuna de les tres ciutats. Hi ha entre elles diferències d'aspecte i diferències d'esperit. L'antiguitat prehistòrica i romana atorga a Tarragona la seva majestat, que ja li venia, però, de la seva situació topogràfica. Tarragona porta coturn patrici. Reus porta botines menestrals. Valls porta espardenyes camperoles. I a fe que, en aquesta distinció simbòlica, no hi posem res de despectiu per a la ciutat de Valls. El més lleu sentit estètic de la indumentària fa preferir les espardenyes de vetes portades graciosament, a les sabates i als coturns quan no són prou ben portats.

De totes tres ciutats, Valls és, sens dubte, la que conserva millor l'aspecte i el perfum pairals. A Tarragona ha desaparegut gairebé del tot la ciutat medieval, que té, tanmateix, la seva representació en la catedral imponent. Quan, l'any 1813, les tropes franceses evacuaren Tarragona, destruïren, amb l'explosió de la pólvora, la major part dels edificis de l'Edat mitjana, Així, en la seva part material, Tarragona és avui una juxtaposició de l'Edat antiga i de l'Edat moderna. Reus, població nascuda durant la repoblació del Camp de Tarragona en el segle XII —si és que no corresponia, com és molt probable, a una vil·la romana — és un compost dels temps medievals i moderns. Valls és més tradicional, més medieval, més típicament catalana. Per les cases i pels pobladors, Valls ofereix un menor grau de mescla, L'Alt Camp de Tarragona, tot tenint belles vistes sobre el mar, presenta ja el caràcter d'una terra interior.

Pel temperament, Tarragona és la calma; Reus, el neguit; Valls, l'equilibri. Els tarragonins han sofert la influència de l'ambient provincial. Els reusencs han sentit l'atracció de la universalitat sentimental i ideològica. Valls s'ha mantingut fidel a la llei de la terra i de la raça. Seria curiós de saber fins a quin punt aquestes característiques de les tres ciutats responen al procés de la respectiva formació històrica. Els qui parlen del caràcter ètnic romà del Camp de Tarragona obliden massa el llarg període de despoblació que hi va haver des de la invasió sarraïna a la restauració portada a cap pel barceloní sant Oleguer í pel normand Robert Bordet. ¿Cap on devien anar aleshores els antics habitants d'origen romà o itàlic? ¿No és efecte de la suggestió el fet que hom creu veure encara avui en les fesomies dels homes del Camp el segell de Roma? La suggestió potser accentua aquest fet, però és molt possible que tingui un fonament real. On ens sembla veure millor els rostres romans és a Reus els dies de mercat, entre els pagesos de la rodalia. Hom pot sospitar que, en produir-se la devastació del Camp, que es convertí en boscúria abandonada, els habitants dels poblets i els conreadors de la terra es refugiaren al peu de les muntanyes i dalt del Priorat, en convivència amb els àrabs que per més de tres segles hi dominaren.

Tres ciutats, tres matisos. Tanmateix, la terra fecunda i el paisatge lluminós donen una unitat a la gent del Camp per damunt de llurs diferències. La gent del llamp ha romàs abaltida molt de temps. Reus, la ciutat inquieta, es desvetllà més d'hora. Tarragona, al cap d'unes quantes dècades, l'ha seguida, desvetllada per la veu de la mar. I Valls, que mai no ha caigut en el son profund, ha manifestat els senyals de la seva vivacitat terral a despit d'un període econòmicament desfavorable.

De tornada de la nostra excursió ideal ens girem per guaitar els alts campanars de Reus i de Valls i la silueta de la Seu tarragonina. I sentim amb tot el cor el desig que les velles i menudes rivalitats creades per l'antiga qüestió de les aigües i la nova qüestió del futbol s'esborrin i s'esvaeixin en el sentiment de l'amor comarcal i en la imperativa solidaritat de la raça.

("Les ciutats del Camp", Teatre de la ciutat. Barcelona: Barcino, 1963, p. 31-35)