Amb cites de Santiago Rusiñol, Maria Antònia Salvà, Josep Pla, Salvador Espriu i Dant Alighieri, Pere Rosselló ens convida a seguir-lo en un pelegrinatge autènticament dantesc per aquest Infern d'una Mallorca en vies de perdició. [...] Alhora el lector podrà descobrir aspectes ben diversos d'aquesta Mallorca feta malbé per l'especulació i el saqueig de recursos de la mà de Llorenç Villalonga o de Gabriel Alomar. Els profunds coneixements que de la nostra literatura té l'autor de L'Infern de l'Illa fa que l'estil de la novel·la, certs fragments, ens recordin Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Maria Antònia Salvà, Joan Maragall, Miquel Àngel Riera, Gabriel Alomar, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Mn. Antoni M. Alcover, Víctor Català... La utilització de certs fragments dels autors abans esmentats ens obri els ulls pel que fa referència a les possibilitats del collage literari.

(Miquel López Crespí, «Pere Rosselló i L'infern de l'Illa». El Mundo, 26 de juny de 2002).

***

L’Infern de l’Illa és un viatge al·lucinant i divertit (sobretot això, divertit) a través d’un infern, valgui la redundància, que l’autor situa ni més ni pus que davall de l’aeroport de Palma (del macroaeroport, per ser més exactes) i que té la forma d’una descomunal ensaïmada. En cadascun dels seus cercles concèntrics, Rosselló, servint-se de personatges literàriament tan significatius com Santiago Rusiñol, Llorenç Villalonga, Gabriel Alomar o el vehement mossèn Antoni Maria Alcover, situa alguns dels mals que, al seu parer, han afligit l’illa al llarg dels darrers 30-40 anys, coincidint amb l’arribada del boom turístic i la consegüent transformació social i cultural de Mallorca, els resultats de la qual són sobradament coneguts per a tothom que els vulgui veure.

(Miquel Àngel Lladó Ribas, «Un infern per fer-hi una volta». El Mundo, 15 de setembre de 2002).

***

Han passat setze anys i l’autor ens presenta una obra més madura, més rodona i amb uns altres interessos. Durant aquest període ha seguit reflexionant sobre la llum i l’espai, però ha centrat la seva investigació en el temps, el gran enemic dels homes, i en l’alteritat, la mutació constant de l’ésser. Vidal Ferrando diu que l’obra de Rosselló Bover gira al voltant de tres antagonismes (nit - llum, ser - no-ser i oblit - record), però se n’oblida un, que emergeix d’El temps llençat al pou com a element fonamental: jo-l’altre. De fet, l’anàlisi que fa l’autor entorn del pas del temps, eix del volum, no és sinó l’anàlisi de la transformació de l’ésser humà, de com ens mutem a mesura que anem creixent, envellint. El poeta dubta de ser el noi de les fotografies de la seva joventut: els anys han transcorregut i no hi ha vista enrere possible, ell és un altre. Aquest fenomen li genera una certa frustració, ja que sap que el passat no torna mai, tan sols en el record, que la felicitat és impossible, que de res li ha servit negar els dies: “Ara ja saps que els mots mai no retornen / el temps llençat al pou d’estels i roses”, escriu al segon poema del volum.

(Andreu Gomila. «La buidor de l'altre». Avui, 16 de desembre de 2004).