LA CASA DELS GATS ENCANTATS

I fou així com vaig anar a parar a la casa del jardí dels gats encantats. La senyora que m'havia recollit no podia tenir cura de mi perquè treballava i, a més, tenia tres fills petits. No disposava de temps suficient per dedicar un poc d'atenció a ningú. Això no obstant, no volia deixar‑me altra vegada abandonat, sense uns amos, sobretot després de les amenaces d'en Kan.

Cada dia un jardiner anava a la casa per regar i tenir cura de les plantes del jardí. Era un home vell (o, almenys, ho semblava). Tenia una gran calba lluent i uns immensos bigotis blancs. Havia viscut molts anys a Mèxic i encara al front se li notava la franja blanca que deixa l'ombra del capell típic d'aquell país. Era un jardiner molt lent, però també molt honrat. Per això cobrava les hores a meitat de preu, ja que en una sols aconseguia fer la feina que un altre feia en mitja. D'aquesta manera era el més pobre dels jardiners de la contrada. Deien que a Mèxic l'havia picat una mosca que transmet la malaltia de la peresa. Es tracta d'un virus que, després d'anys i panys, acaba fent‑te morir de vell. Deien que molt de temps abans havia estat casat amb una dona que odiava els animals i les plantes: just veure una ploma o una fulla de pi es posava a esternudar hores i hores sense parar; a casa seva tot era de plàstic.

Ara vivia amb un amic, pescador d'ofici, en una casa vella on tenien un petit jardí ple de moixos encantats. Dic que estaven encantats perquè vivien tan bé amb aquells dos homes que no n'haurien fugit ni per tot l'or (o el peix) del món. Per això mateix, per encantar‑me, la senyora va pensar que aquella seria una bona llar per a mi.

El pescador també era un bon jan. Des de jove es dedicava erròniament a aquell treball, ja que es marejava just de veure la mar en una postal. Per sortir a pescar amb el seu llaüt havia de prendre mitja capsa de píndoles contra el mareig. Només sortia quan la mar estava molt plana i tranquil·la, si no era que no li quedava res per donar als gats.

Tenia tants d'entrebancs per dur a terme el seu ofici, que sovint realitzava altres feines: era pintor de persianes verdes a l'estiu, missatger de paquets de menys de cinc quilograms, empaquetador de regals per als Reis... En tots era un empleat excel·lent. Però, com que es tractava de treballs molt ocasionals, no en podia viure i retornava altre cop a la pesca, com si es tractàs d'un destí tràgicament assenyalat.

A la caseta vella d'aquells homes extravagants on vaig anar a parar em deien Dau. Hi hauria viscut molt bé si no hagués estat pels moixos, que, just de veure'm, ja varen perdre bona part del seu encanteri. Amb la mirada vaig adonar‑me que, per a ells, la meva entrada en aquella casa havia estat una bomba.

(Fragment del llibre de narrativa infantil Les aventures d’en Tres i mig. Barcelona: La Galera, 1989 [reed. Palma: Moll, 2007]).