NOU ELOGI DE L'ENSAÏMADA

(Capítol inèdit de L'Illa de la Calma)

Sí, ens n'hem quedat amb ganes, encara. Era tan dolça, tan volàtil, tan simbòlica que ens calia donar-li un altre mos abans d'abandonar l'Illa de la Calma. No consentíem haver-li dedicat quatre planes només, contant si és cristiana o mora, que si va millor amb la xocolata o el gelat o amb l'anís o el moscatell. Tampoc no és que la vulguem exhaurir, perquè sabem que l'ensaïmada té pasta suficient i li sobra corda per molt de temps: d'altres n'hi haurà, molts d'anys i potser segles després de nosaltres, que en parlaran i en diran el que no hem dit i, fins i tot, el que no en diríem si li dedicàssim la resta dels nostres futurs escrits. Perquè així com hi ha una ànima que és eterna i una illa que, encara que s'acaba prest, la podeu voltar totes les vegades que vulgueu, també hi ha una ensaïmada que no s'acaba mai perquè és per sempre més.

Sense l'ensaïmada el nostre món no existiria. O, almenys, no seria igual. Els homes primitius s'hi inspiraren per inventar la roda, d'on ha sortit tot el que després hem considerat que era el progrés. N'hi ha vestigis en les obres d'art més antigues: la Dama d'Elx, per exemple, en porta una a cada orella, com si fossin arracades. Els arquers primitius la usaren com diana. En una ensaïmada voladora el profeta Elies pujà al cel, d'on algun dia retornarà. A partir de l'ensaïmada els arquitectes crearen l'escala de caragol. En ella, els rellotgers s'inspiraren per fer la corda dels primers cronòmetres de butxaca. I, en fi, la indústria és tan plena de maquinàries que es mouen en espirals basades en l'ensaïmada, que no en podem parlar de tan ignorants que som.

Però l'ensaïmada no sols ha fet avançar l'art i la tecnologia. Els grans filòsofs hi han trobat una font d'inspiració inigualable. Al món de les Idees, Plató degué trobar-hi l'Ensaïmada, amb majúscula; però no va saber què era o es va marejar de seguir els seus revolts. Aristòtil en va distingir la forma i la substància: la pasta i l'espiral que, per elles soles, no són res; però que, unides, formen el pastís més enlairat. Sant Agustí en va trobar l'ànima que, com el cabell d'àngel, estava oculta entre la farina i sota el sucre en pols, en el seu si mateix. A Ramon Llull, que quan meditava a Randa li'n vingueren unes ganes terribles, li inspirà les figures de l'Art, que ho pot explicar tot. Marejat de tant de mirar-la, Nicolau de Cusa va creure que en l'Univers tot es belluga constantment. Copèrnic, davant d'una ensaïmada, descobrí que els planetes giren entorn del Sol. Descartes era francès i, sense conèixer l'ensaïmada, només va demostrar que, si penses, és perquè existeixes: és a dir, una evidència. Leibniz, veient que les tallades d'una ensaïmada no es poden dividir infinitament, tal com voldríem quan hi ha molts de convidats, va demostrar que els àtoms són pertot arreu. Voltaire, que era pervers, després d'haver tastat una ensaïmada creié que Déu era petit i que havia fet el món per tal que aquell pastís pogués esser. Kant va racionalitzar l'ensaïmada pura i, com és sabut, en va quedar encantat. Karl Marx, menjant una ensaïmada, en proclamà el dret universal a assaborir-la i va abolir la propietat. Freud quedà hipnotitzat amb ses voltes infinites, que mostren els senders del nostre inconscient. I Nietzsche, finalment, després de menjar-ne una, se sentí tan bé que va pensar que no era tan difícil arribar al Superhome.

Però no sols els pensadors s'hi han inspirat. Els metges la recepten per guarir la hipocondria o perquè els malalts se'n vagin contents a l'altre món. Els advocats s'hi basen per allargar indefinidament els plets i guanyar més diners. Els capellans hi pensen quan alcen l'hòstia santa o quan escolten les confessions més ensopides. Els capitans fan voltes en la mar, com les d'una ensaïmada, quan trenquen el timó o quan la nau s'enfonsa fatalment. Alguns enginyers semblen inspirar-s'hi per dibuixar els camins que pugen les muntanyes. No hi ha places de braus que, com les ensaïmades, no siguin ben rodones. Els oradors s'hi il·luminen per allargar els discursos i entabanar la gent. Les bregues i els escàndols dels polítics són creixents i graduals com l'espiral d'una ensaïmada. Els llits dels depravats, que cerquen plaers més excitants sense inventar, potser —no ho sabem— en tenen la forma. I nosaltres, els poetes, en cantam la seva harmonia immortal.

Aquesta és l'ensaïmada mallorquina! Tan universal que mai no podrà sortir de l'illa, però que des de sempre ha il·luminat la Humanitat sencera. És font de benaurances i ventures, que a tot el món s'estenen. Tu ets solidària, oh ensaïmada! Uneixes tots els pobles en un ideal comú! Sens tu la Terra seria molt pitjor i l'home, a les palpentes, potser encara viuria en una cova, talment un animal trist. Tu ens dónes la llum i ens abraces. Per sempre més, dolça ensaïmada, et desitjam salut!

(Fragment del llibre L'Infern de l'Illa. Palma: Fundació "Sa Nostra", 2002)