–Tu ets d'una mena de "generació" que vau sortir una mica de cop i volta, escrivint molt, i amb certa unitat. O no?
–Home, una unitat molt de base i molt elemental, segurament que sí que hi era; no crec que hi hagi cap d'aquells actors que pugui ser titllat de feixista, per exemple, o de compromès amb idees massa dretanes. D'altra banda, jo no crec que fos tan miracle ni tan sortida del no-res, aquella "generació" (ens van dir la "generació del 65", o no sé de quin any). Com a mínim, s'ha exagerat una mica, perquè nosaltres no vam sorgir com si fóssim bolets. Em sembla que va ser l'any 63 el del primer premi Sagarra, que va representar la primera possibilitat publicitària, coincidint amb una d'aquestes incertes obertures i en un moment d'eufòria editorial. Però aleshores, de teatre, n'hi havia, encara que tot fos una mica més subterrani. En Muñoz Pujol és bastant més gran que tots nosaltres, i aquest home treballava; Maria Aurèlia Capmany, Pedrolo, Joan Brossa, Espriu, Ricard Salvat i algun altre; i no parlem ja de Joan Oliver o, reculant més, d'en Soldevila i del mateix Sagarra. Crec que hi havia una certa continuïtat, i el que no podem fer és negar que tenim uns padrins, o uns antecessors, vaja.

–O sigui, que de trencament, res.
–No, no; en absolut. Potser sí que si no hi hagués hagut ningú d'aquests anteriors tanmateix hauríem sorgit aquests autors que encara, de tant en tant, ens diuen joves. Aleshores se'n podria parlar. Però és que aquests anteriors hi eren, coneixíem el seu teatre o almenys sabíem que l'escrivien, encara que no sempre es pogués representar. Per tant, és normal que en un moment determinat sorgeixin uns deixebles, o uns continuadors, o digues-li com vulguis. De teatre, més o menys, sempre n'hi ha hagut i s'han fet coses; sempre hi ha hagut gent que l'ha escrit i fins i tot gent que l'ha representat. […]

–T'has plantejat quin és el teu paper en el país com a autor teatral?
–Doncs, mira, com a autor teatral, escriure obres, dintre les meves possibilitats. I com a autor en un sentit més ampli, o com a persona de teatre, mirar de col·laborar, treballar i participar al màxim en la vida teatral del país. Aquest em sembla que és un paper ben desitjable per a un autor. Val a dir que estic absolutament apartat del món del teatre, no pas per qüestions de desengany ni de decisió de deixar-lo, sinó simplement per qüestions de feina. Em dedico a altres coses que m'absorbeixen molt de temps, i entre elles a intentar guanyar-me la vida; i, naturalment, no me la guanyo escrivint obres de teatre. Però, en fi, aquesta és una situació passatgera i ocasional, i no he renunciat a la meva qualitat d'autor ni a participar en la vida teatral.

–Què és el que has fet, i on ets?
–Mira, primer anem al senzill: faves comptades. He escrit no sé quantes obres, les primeres eren molt dolentes i les últimes em penso que una mica millors. Vols que intenti fer una mena de currículum? A veure: el primer que vaig fer en matèria teatral a la meva vida va ser una obra que no va arribar a tenir ni tan sols títol i que no va passar de ser un plec de quartilles. Vull dir que no vaig intentar presentar-la a cap premi, ni es va publicar, ni, no cal dir-ho, va arribar a estrenar-se. Una cosa molt dolenta, vaja. Després vaig escriure una altra obra, igualment dolenta; així com la primera era una mena de drama rural, aquesta era una mena de drama simbolista: una mena de prospecció de l'home, una cosa molt gastada i molt feta, a base d'uns personatges que eren diversos atributs a la condició humana. Després d'unes circumstàncies molt especials va arribar a l'estrena, naturalment amb molta desgràcia. La tercera obra que vaig fer va ser la primera amb una mica de dignitat: Els mites de Bagot. Aquesta ja era presentable. La va estrenar en Codina, i com que és una obra curta i relativament fàcil de representar, l'han feta molts grups i encara l'estan fent ara. Després em sembla que ja ve una adaptació d'Alícia en terra de meravelles, que es va estrenar amb una sabata i una espardenya i que no va anar massa bé. I per aquesta època vaig fer el meu best-seller quant a censura, perquè ja l'han prohibit nou vegades, que jo hagi pogut controlar, a part que hi pugui haver alguna prohibició que jo no conegui: és A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou, versió d'El cercle de guix caucasià, de Brecht. Primer la vaig fer per a titelles, després la vaig tornar a fer per a titelles, després la vaig fer per a actors, i la vaig tornar a fer per a actors; ja no sé quantes versions n'he fet. Cada vegada que la prohibien, jo canviava una escena o alguna cosa, a vegades de cara a la censura i d'altres perquè m'agradava més. A continuació va venir una cosa de circumstància que vaig fer per a un grup de Palautordera, que no sé si es deia Assaig a Palautordera o Assaig per a un concert. Aquesta no la va prohibir la censura, perquè la va prohibir l'alcalde de Palautordera in person. Després vaig fer una cosa que es deia Contarelles del meu barri, que també estava pensada per a titelles; anterior a aquesta és Estat d'emergència, que vaig començar l'any 70, estant a Praga. Tinc també una cosa, sense títol encara, que és una visió, des dels nostres dies, dels esdeveniments produïts arran del Corpus de Sang i la Guerra de Successió. Aquesta obra està directament inspirada en L'ombra de l'escorpí, de la Maria Aurèlia. Diríem que és com un homenatge, que queda millor que dir-ne plagi: es tracta de donar una visió actual a un fet històric. Finalment, l'última cosa que he fet és una adaptació en forma de musical de la novel·la de George Orwell, Rebel·lió a la granja. És una adaptació que intenta, no tan sols posar en forma escènica la novel·la, sinó que a més intenta dir que no m'interessa absolutament gens el punt de vista d'Orwell: una visió idealista de la revolució, d'etern desencisat i d'etern pessimista, amb una desconfiança que em sembla molt poc marxista, ell que se'n considerava. Això, teòricament, havia de muntar-ho un grup, però em sembla que s'han desanimat o que han tingut problemes econòmics. […]

–Hi ha alguna cosa, alguna motivació que et mogui especialment a l'hora de fer el teu teatre?
–Home, mira, hi ha una qüestió molt de principi que és la meva manera de pensar respecte als problemes que ens afecten. I després, és clar, a cada obra hi ha uns factors més concrets. Però m'imagino que vols dir què em mou en profunditat, diguéssim, oi? Bé, hi ha una primera opció, prèvia a totes les altres, que és que quan començo a escriure una obra, o una novel·la, o a fer un article, trio de fer-ho en català. Evidentment, aquesta és una opció. Ho podria fer, amb relativa facilitat, en castellà i fins i tot en altres idiomes, però ho faig en català. I no tan sols perquè em resulta més fàcil, perquè conec bé la llengua i perquè m'agrada, sinó perquè hi ha una part d'opció política. Aquesta és la primera. L'altra es desprèn de la meva visió o de la meva manera d'entendre la nostra societat i el seu futur: jo escric pensant que aquella obra ha d'anar destinada, algun dia, a una societat catalana socialista. Crec que són dues opcions prou clares. I que quedi clar que quan dic societat catalana em refereixo a la totalitat dels Països Catalans.

(Antoni Bartomeus. Dins Els autors de teatre català: testimoni d'una marginació, Barcelona: Curial, 1976)