El taller d'un mecànic d'automòbils. El MECÀNIC volta pel taller sense treballar en res en concret. Agafa algunes eines, les deixa, belluga una capsa al costat de l'orella, potser per comprovar que hi ha cargols o qui sap què; seu, juga maquinalment amb alguna peça. La llum va augmentant progressivament. Se sent arribar un cotxe. Entra el CLIENT, xop, espolsant-se l'aigua, que li regalima. És un home corpulent, cridaner i covard.

MECÀNIC (es recorda d'alguna cosa).–Ah, sí.
CLIENT.–¿Està llest?
MECÀNIC.–Vostè es pensa que té un cavall.
CLIENT.–No.
MECÀNIC.–Sí, com si fos un cavall.
CLIENT (picat).–Com si fos un cavall, qui?
MECÀNIC.–El cotxe, doncs. El seu cotxe. (Ha agafat un neumàtic i hi va passant la mà per dins.)
CLIENT.–Ja ho sé, que no és un cavall. (Amb aire d'explicar-li alguna cosa:) Si fos un cavall...
MECÀNIC.–Jo també ho sé, que no és un cavall.
CLIENT.–¿Doncs?
MECÀNIC.–Jo només he dit que vostè s'ho pensa.
CLIENT.–I jo li deia que no m'ho penso. Si fos un cavall...
MECÀNIC (desdenyós).–Si fos un cavall!
CLIENT.–I vostè m'ha interromput.
MECÀNIC.–Bah!, això és una ximpleria.
CLIENT (es comença a emprenyar).–Bé, ¿està llest el neumàtic?
MECÀNIC.–Hi ha un tall, l'haurà de canviar.
CLIENT.–¿No es pot adobar?
MECÀNIC.–Li he dit que hi ha un tall: l'haurà de canviar!
CLIENT.–Però jo li pregunto si no es pot adobar aquest tall!
MECÀNIC.–Però és que l'ha de canviar precisament perquè hi ha aquest tall! Si no hi hagués el tall no l'hauria d'adobar, no caldria canviar-lo! és perquè hi ha el tall (Per a si mateix:) Es pensa que té un cavall...
CLIENT.–No em torni a sortir amb la història del cavall!
MECÀNIC (li replica cridant).–Doncs vostè no pugi les voreres amb el cotxe!
CLIENT (sortint de fogó, amb un crit més fort).–¿I què?
MECÀNIC.–Així es tallen els neumàtics. L'haurà de canviar: hi ha un tall. Un tall!
CLIENT.–¿I no es podrà adobar?
MECÀNIC (carregat de paciència; empipat i contingut).–Escolti, jo conec l'ofici. ¿No li dic que l'haurà de canviar?
CLIENT.–Precisament per això li demano si no el pot adobar!
MECÀNIC.–¿Perquè li dic que l'haurà de canviar?
CLIENT.–No: perquè diu que coneix l'ofici.
MECÀNIC.–És clar que el conec. ¿Que no s'ho creu, potser?
CLIENT.–No ho dubto.
MECÀNIC.–Aleshores, ¿per què em vol portar la contra?
CLIENT.–Jo no li porto la contra. Només li preguntava...
MECÀNIC.–Vostè em porta la contra!

(De l'obra Estat d'emergència. Palma: Moll, 1972)
 

* * *
 

En Monjo caminava amb les mans a les butxaques de la gavardina i el coll alçat, perquè feia fred i molta humitat, que ell acusava de seguida. A més a més, el terra estava molt mullat, perquè havien regat feia poca estona. Va pensar que era ben absurd que a ple hivern se'ls acudís de regar a aquella hora, ben entrada la nit. Va relliscar i es bambolejà una mica. Anava a mormolar alguna cosa, segurament una queixa, però no ho féu. El va sorprendre de veure que encara hi havia molta gent a les Rambles. Es va mirar el rellotge: no era tan tard com s'hauria pensat. Però aquella nit se li havia fet molt llarga. Ja feia estona que hauria volgut marxar, si no fos que alguna força, no tan estranya com ell hauria desitjat, l'havia retingut.

Va tractar de recordar com havia anat. Malament: només recordava això. Havia perdut alguns diners, se n'havia refet una mica, i a última hora l'únic que havia aconseguit havia estat perdre tot el que portava sobre. I encara havia deixat algun deute; no recordava, però, quant. L'endemà, o un altre dia, prou que l'hi dirien. Tothom es recordava sempre dels deutes d'en Monjo. Segur que no se n'oblidaria ningú.

Hauria volgut deixar de pensar en allò; ara ja estava fet, i no es volia posar de mal humor. Ja hi pensaria un dia o altre. algun dia o altre faria net i no li caldria jugar més. D'això, n'estava segur.

Algú passà pel seu costat i li va fer un gest deferent, com per cedir-li el pas. Ell se'l va mirar, una mica de reüll, amb una mirada plena d'ensopiment. Es va girar encara per veure si es tractava d'algun conegut, però l'home ja era massa lluny.

De nou, el pensament se n'hi va anar cap a la timba d'aquella nit. Feia esforços per oblidar-la, però d'altra banda es complaïa fent voltes i més voltes, rumiant els diversos caients que hauria pogut adoptar si la sort li hagués estat més favorable. D'aquesta manera, ràpidament es veia voltat de gent que envejaven la seva fortuna. Aquests moments de somnis eren breus. De seguida se'ls espolsava amb un gest de conformació. "Què hi farem", pensava, "la veritat és que les coses no han anat així."

Ara un altre home que semblava que li cedís el pas s'apartà del camí d'en Monjo i aquest, després d'ensopegar amb els seus mateixos peus, fregà la paret amb la galta. Aleshores va comprendre per què la gent s'apartava del seu davant: estava completament begut. És repenjà a la paret, es mirà l'home i provà de somriure-li. L'altre ni el veié i continuà Rambla avall. En Monjo se'l quedà mirant uns instants. S'arronsà d'espatlles i remugà: "Tant se val", sense saber per què ho deia. Es tragué una mà de la butxaca i se la passà per la galta, que començava a fer-li coïssor. Es mirà la punta dels dits i tornà a passar-se la mà per la galta adolorida. Es va convèncer que no s'havia fet sang; això el tranquil·litzà. Ficà de nou la mà a la butxaca, tancà els ulls i s'adossa a la paret. Va restar així uns minuts, i el pensament que el perseguia li tornà a voleiar pel cap. No s'hauria mogut d'allí. Veia passar la gent com si fossin fantasmes llunyans que es movien en una atmosfera feixuga i opaca. Li semblà que alguna cosa li entelava els ulls. Va fer mitja volta, posà els colzes a la paret, a l'alçada del front, i s'aguantà el cap entre les mans. Aleshores vomità. Quan acabava de fer-ho sentí algú que passava a prop d'ell i que feia un comentari que no va entendre. Li semblà, però, que la veu tenia un to greu de queixa. Com si no tingués el dret de trobar-se sobtadament indisposat enmig del carrer!

Una mica alleugerit, continuà caminant, Rambla amunt. Ara se sentia avergonyit i no sabia per què; o no sabia per què ara sí i feia un moment no. Potser aquell home que s'havia queixat... Deixà de pensar en el petit incident i va preveure que immediatament començaria a pensar en allò, en aquelles hores de joc. És clar: va anar així. I va anar prou bé, perquè aquell pensament, bé que irreal, li atorgava uns moments de felicitat, que no coneixia durant la resta del dia. Com que, malgrat l'alcohol i malgrat tot, se n'adonava, perseverava en el pensament, que li resultava confortable com un pecat. Es deixà emportar definitivament per la il·lusió d'una nit més propícia, i amb aquest somni agradable arribà fins a la porta de casa seva. Abans d'introduir la clau al pany consultà de nou l'hora. Semblava que tingués molt interès a situar exactament l'instant en què ho feia, perquè es va mirar l'esfera groguenca una bona estona. Després entrà decidit. Un cop a dins, una mica a les palpentes, va caminar fins al peu de l'escala. Quan hi arribà, s'agafà a la barana i va fer una profunda inspiració. Va mirar amunt, com per mesurar l'alçada, però no veia res. A un racó hi havia una banqueta i s'hi va asseure. Deixà reposar el cap contra la paret amb abaltiment. El va deixondir, al cap de pocs segons, el soroll de les claus, que se li havien escorregut d'entre els dits, en caure a terra. Amb els peus temptejà el sòl fins que les va localitzar. Aleshores s'ajupí, les recollí i va romandre encara amb els colzes als genolls i les claus entre les mans. Resseguia la cadena del clauer. Era de plata. l'hi havia regalat la seva dona quan van celebrar el primer any de casats.

–Que en sóc, de bandarra –va remugar a mitja veu, somrient-se a si mateix. I després, amb un gest de resignació que hauria volgut ser de suficiència–: Pobra Trini: ha anat a topar amb un bon brètol… Ja ens en sortirem!

I s'aixecà, tot esbufegant.

(Inici del relat "L'intrús", dins La mort en punt. Barcelona: Selecta, 1976)
 

* * *
 

Probablement, ens costaria molt de trobar a altres països un exemple com el que ofereixen alguns sectors dels Països Catalans de voluntat de servitud del fet nacional. En efecte, aquesta voluntat es manifesta sovint a casa nostra, i no pas precisament i sempre entre els sectors que, per dir-ho d'alguna manera, ja es pot esperar que mantinguin posicions antinacionals a benefici d'una "fidelitat" deguda a una comunitat d'interessos amb les diverses oligarquies que componen l'estat espanyol; la tesi antinacional és defensada també, amb obstinació, des de posicions pretesament progressistes.

El fet que alguns d'aquests sectors hagin reculat en els seus plantejaments és, però, la prova millor que la consciència nacional s'aferma a mesura que el nostre poble conquista espais de llibertat. La realitat de la famosa "comunitat cultural i lingüística" (i històrica!) que han acabat reconeixent els mateixos que fins abans-d'ahir mateix defensaven les tesis que equiparen nacionalisme amb reaccionarisme petit-burgès –comunitat que no havia posat mai en dubte ningú– haurà de fer recular encara més els plantejaments antinacionals fins al moment en què s'assoleixi la unitat política –si el poble dels Països Catalans es manifesta lliurement en aquest sentit– que crec que només podrà arribar per dos camins: o bé per la convergència (passeu-me l'aparent al·lusió) dels interessos nacionals i populars expressats a cadascun dels Països Catalans, assumint les diferències com a element enriquidor i no com a element disgregador, o bé, per l'assoliment, potser a més llarg termini, d'una política unitària d'alliberament nacional, entesa com a mitjà d'aconseguir l'alliberament de les classes treballadores. Penso que la progressiva i innegable presa de consciència política que es manifesta entre els sectors populars dels Països Catalans conduirà, a la llarga, a aquesta segona opció.

Si fem una mica d'història, constatarem que aquesta presa de consciència dels sectors populars ha comportat arreu del món un desplaçament de les tesis nacionalistes: des del sintètic "els obrers no tenen pàtria", interpretat de diverses maneres, fins a les formulacions més recents, els moviments nacionalistes s'han desplaçat en el mateix sentit que les classes hegemòniques de cada moment (recordem l'eslògan revolucionari cubà: "Patria o muerte. Venceremos"; recordeu, també, l'apel·latiu de "patriota" aplicat sovint a lluitadors revolucionaris, per exemple al Vietnam), deixant de banda, és clar, els nacionalistes feixistes, que han estat sempre una arma d'opressió de classe, als qual hem d'oposar el nacionalisme popular. (No és per casualitat que si Marx va pensar en un moment que la independència d'Irlanda es conquistaria a Londres i no a Dublín, va variar en rodó els seus plantejament, fins arribar a defensar la tesi contrària).

És un fet generalment admès que la frase cèlebre "els obrers no tenen pàtria" no admet una interpretació simplista en el sentit que la comunitat més immediata d'un obrer siguin tots els obrers del món. Una interpretació, també generalment acceptada, és que la constatació que "els obrers no tenen pàtria" no vol dir que sigui desitjable que continuïn sense tenir-ne. En una paraula, que quan es presenten situacions colonials (Angola) o de dependència greu (Cuba), l'alliberament de les classes treballadores s'haurà de produir en el marc nacional. Aquest no és, evidentment, el cas dels Països Catalans; el nostre país és inserit en el marc d'un estat burgès, i són les mateixes classes oligàrquiques del país les que contribueixen a l'opressió de les classes treballadores; fenomen, aquest sí, que es produïa tant a Angola com a Cuba. Però la necessitat urgent de recuperar la propietat de la riquesa nacional (des dels mitjans de producció i distribució fins al patrimoni cultural) pels sectors que produeixen la plusvàlua és la mateixa i, per tant, la solidaritat i, probablement, la necessitat de la coordinació de les diverses lluites a cada marc nacional.

Foren il·lustratius en aquest sentit alguns passatges de la carta que Engels escrivia a Kautsky pel febrer de 1882 referint-se a la independència de Polònia. Engels hi afirma que és impossible per a un poble de discutir qualsevol qüestió seriosament mentre li manqui la independència nacional. I, després de posar uns quants exemples, es manifesta de l'opinió que el moviment internacional del proletariat només és possible a priori entre nacions independents. "Els socialistes polonesos que no voldrien posar l'alliberament del seu país com a primer punt del seu programa –diu– em recorden els socialistes alemanys que no voldrien reivindicar com a objectiu prioritari la supressió de les lleis d'excepció contra els socialistes, la llibertat de premsa, d'associació i de reunió. Per a poder lluitar, cal un terreny, aire, llum i un marge de maniobra. Tot el que no sigui això és xerrameca". I acaba amb unes consideracions que ens poden semblar pròximes: els principals enemics de les aspiracions poloneses són, d'una banda, les burgesies europees; de l'altra, els paneslavistes russos, que mantenen la teoria enganyosa de l'existència d'una nacionalitat eslava que en realitat no existeix.

És clar que, a altres indrets, tant el mateix Engels com Marx es manifesten contraris a determinats moviments d'emancipació nacional, quan aquests poden entorpir la revolució socialista; per exemple el cas d'Alsàcia. Ara bé, les circumstàncies mundials han canviat prou en un segle perquè les tesis que aleshores eren vàlides puguin ser considerades d'una altra manera. I en primer lloc, han variat sensiblement els interessos de les diverses burgesies nacionals. Si en un moment el nacionalisme burgès era el que s'oposava a l'internacionalisme proletari, actualment són precisament les grans burgesies nacionals les classes més internacionalistes, a causa de la necessitat constant de l'economia capitalista d'eixamplar contínuament els seus mercats, com ho demostra la gran proliferació d'empreses multinacionals a tot l'Occident capitalista. Probablement, aquesta deu ser una de les raons que expliquen el desplaçament dels moviments nacionalistes cap a les classes treballadores com a eina per al seu alliberament.

Vist d'aquest punt de mira, em sembla clar que qualsevol maniobra, vingui d'on vingui, encaminada a torpedinar o desvirtuar el dret a l'emancipació nacional té, com a última finalitat, l'evitació de la lluita pel poder de les classes treballadores. Per això em sembla d'importància primordial i de tota urgència potenciar la incipient conscienciació nacional –més aviat hauríem de parlar de represa– que veiem que es produeix arreu dels Països Catalans. Només així, crec, serà eficaç la lluita contra l'estat burgès i les seves formes d'opressió d'uns homes per uns altres homes.

(De l'article "La lluita nacional als Països Catalans", Avui, 20 d'agost del 1976)