Pluja d'estiu (o Estat d'emergència) assenyala un grau de maduresa remarcable i ens mostra quines han d'ésser les fites immediates del teatre de Xavier Romeu. L'autor es desprèn dels caminadors que sempre constitueix la reelaboració d'un tema donat quan hom no té la gosadia o la força de destruir-lo per fer-ne sortir una realitat nova; així les seves dues obres Alícia en terra de meravelles (1969) i A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou (1968), basada en la llegenda del cercle de guix, ens apareixen ara com dos exercicis molt útils que han proporcionat a l'autor un domini de la tècnica teatral superior al que abans posseïa. Enriquit amb aquest nou bagatge, Pluja d'estiu entronca amb Els mites de Bagot (1967), més que per forma, per l'actitud davant uns problemes, per les preocupacions de l'intel·lectual que hi ha darrere d'un text i de l'altre. Xavier Romeu, que ha rebutjat sempre les fórmules naturalistes, i fins i tot realistes, ha passat d'una simplicitat manllevada al teatre de l'absurd, evident a Els mites de Bagot, a uns plantejaments més personals i rigorosos, que poden tenir arrels de l'absurd -recordem el diàleg del primer quadre de Pluja d'estiu-, però que són més a prop d'un teatre simbolista, enriquit amb recursos expressionistes. Aquestes etiquetes, però, resulten insuficients a l'hora de voler classificar Pluja d'estiu, perquè en l'obra hi ha una aportació personal que defuig, en última instància, el lloc comú: potser perquè darrere els carreus de construcció dramàtica que delaten un món subjectiu, en Xavier Romeu hi ha una preocupació decisiva per la realitat, per la nostra realitat col·lectiva. Per això el seu teatre és a les antípodes de l'evasió estilística i ens sembla actual, dur, intransigent; amb una sana intransigència davant tantes coses que clamen al cel, o a qui sigui.

(Xavier Fàbregas. "Estat d'emergència. Comentari al muntatge del grup 6x7 dirigit per Feliu Fermosa", Serra d'Or, febrer de 1972)
 

* * *
 

En aquest petit món on ens ha tocat viure, molt sovint coneixem l'autor abans de la seva obra. I encara més si es tracta de teatre, perquè la inevitable lentitud de la publicació, i no diguem de l'estrena, ens ha fet conèixer l'home ple d'entusiasmes i projectes molt abans que en puguem jutjar les realitats. Poc o molt, aquest previ coneixement de la persona enterboleix, o aclareix, per què no?, en fi, modifica, el judici que farem de l'obra. Tot això ho dic perquè en el cas de Xavier Romeu vaig llegir la seva obra Els mites de Bagot sense conèixer-ne l'autor, sense ni tan sols saber com se deia, perquè m'arribava amb el plec de les obres que optaven al Premi Ignasi Iglésias en els Jocs Florals celebrats a Marsella l'any 1967. L'obra va destacar, sense discussions, de la resta de les concursants. Una obra nítida, lineal si voleu, d'un intel·lectual del teatre, sorprenentment ben escrita, que plantejava, sota l'aparença del joc, el problema de la utilització de l'home per l'home.

La primera impressió que produïa el text era d'exigència, i en aquesta impressió hi influïa, de segur, la precisió del llenguatge, una deliberada economia de mitjans, i l'expressivitat de la situació escènica per ella mateixa. A l'entorn d'un personatge, Bagot (si busquem al diccionari descobrirem que bagot vol dir raïm grenyal, que no madura, al·lusió a la no maduresa, a la no integració del personatge), es desenvolupa un petit univers amb la problemàtica de la interrelació enfront l'amic, l'amiga, l'enamorada, i una trinxera d'hostilitat que impossibilitarà el joc, és a dir la comunicació. L'obra va resistir sense merma l'ascensió a l'escenari. Sota la direcció de Josep Anton Codina ens oferia, ja d'inici, la característica que determinarà el teatre de Xavier Romeu: la importància de la situació, d'un fenomen que ocupa lloc dalt de l'escenari, que obliga per la seva inestabilitat a un ulterior desenvolupament.

La col·laboració d'un director teatral i d'un autor ha estat sempre fructífera. En el cas de Xavier Romeu les vicissituds de la teatralitat en actiu no feien més que reblar la seva vocació i, sobretot, aprofundir en la dimensió situacional del fet dramàtic.

Aquesta col·laboració el portà a escriure una versió teatral d'Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll. És molt possible que, en aquest cas, la finalitat de l'encàrrec –presentació en el Cicle de Cavall Fort, dedicat als nois i noies, sense precisió d'edat i amb el llast de certa beateria que sembla inevitable en els que es dediquen a la pedagogia activa– va impedir que Romeu portés al límit allò que és la troballa de la peça: l'enfrontament de l'autor, Lewis Carroll, amb el seu propi personatge i amb la seva pròpia infància, dolorosament present en la seva maduresa. De totes maneres la situació hi és insinuada, encara que la màgia de les aventures d'Alícia s'empassi la major part del joc. Romeu hi descobria, de passada, l'extraordinari valor de la musicalitat verbal, del llenguatge com a protagonista escènic, essencial en el teatre de veres, essencial des de Shakespeare als nostres dies.

Totes les experiències teatrals a l'abast l'han temptat. Per al teatre de titelles ha escrit: Ni de septentrió, ni de migdia, ni de llevant, ni de ponent, gent, o A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou, aquesta peça estrenada també fora del seu marc titellesc, i Contarelles del meu barri. A través d'aquestes experiències i del treball escolar, en el qual s'ha especialitzat en l'ensenyament de l'ortofonia, Romeu arriba a la seva prova de maduresa: Estat d'emergència. Finalista del Premi de Sabadell, frec a frec amb Berenàveu a les fosques de Josep Maria Benet, Estat d'emergència va ser estrenada amb èxit de públic i reticència de crítica, a Terrassa, dirigida per Feliu Formosa, i ha estat l'explosió eficaçment teatral de les característiques de la creació literària de Romeu. Una situació desequilibrada al límit màxim: un poble inundat; l'evolució necessària d'aquest desequilibri que se'n du, com la riuada, els personatges que hi viuen; la declaració de l'estat d'emergència, la fugida cap al cementiri, únic punt indemne; la nova situació de desequilibri dins el cementiri, on contemplem com l'estat d'emergència esdevé natural, acceptat, i la vida dins els nínxols esdevé tètrica quotidianitat.

Algú ha tractat el teatre català d'esquemàtic. I possiblement té raó i afegiríem que en aquest tret característic hi ha la seva validesa i eficàcia. El teatre de Xavier Romeu és esquemàtic, però no simple, que és tot una altra cosa. L'esquema d'Estat d'emergència és evident i fàcil d'escatir: quan un poble viu una situació insostenible perquè atempta a la més elemental condició humana, proclamar l'estat d'emergència no soluciona res. Aquest és l'esquema, però l'obra matisada, rica en suggerències, complexa, no s'esgota en l'esquema, sinó que en surt. Els personatges van cobrant consistència a través de l'obra, és a dir ambigüitat. Sentim com va penetrant en la personalitat oscil·lant dels protagonistes, l'actitud mesella que ho devorarà tot. Descobrim com anem evolucionant des de la farsa grotesca de l'inici a l'epíleg sarcàstic que és al mateix temps un atac denunciador contra el públic que es contempla l'escena i un crit d'alerta. Estat d'emergència no és una obra de tesi, sinó una obra de crisi. No té res del teatre moralitzant dels Jesuïtes que tant servei va fer a Brecht. Romeu és un home de la segona meitat del segle XX i ha arribat tard per creure en solucions immediates, recitades com un eslògan. Creu en canvi en l'eficàcia de la lucidesa; per això el seu teatre és un teatre mòbil, de progressió, que no s'atura en la lliçó moral, i que pot semblar amarg, perquè en definitiva ho és, però no pessimista, car quan algú parla i denuncia és que creu en la condició humana.

(Maria Aurèlia Capmany. "Xavier Romeu i l'experiència teatral", dins Romeu, Xavier: Estat d'emergència. Palma: Moll, 1972, p. 7-10)
 

* * *
 

Pel que fa al teatre, descomptades les obres Ni de septentrió..., que és una versió lliure per a gent jove de l'obra de Bertold Brecht El cercle de guix caucasià, Alícia en terra de meravelles, versió teatral de l'obra homònima de Lewis Carroll i el Layret, redactat teatralment per M. A. Capmany –la feina de Romeu va limitar-se a la recerca de dades en els diaris de l'època–, ens trobem davant d'uns textos que barregen alguns aspectes del teatre de l'absurd –amb una clara influència del Pedrolo dramaturg–, amb el teatre de postulats èpics, seguint el model èpic de Bertold Brecht. Estat d'emergència és, amb molta diferència, l'obra més reeixida i més complexa, encara que l'adaptació de Brecht, Ni de septentrió... és la que va obtenir un èxit més gran i va ser representada més vegades.

La narrativa de Xavier Romeu, pel que fa a la coneguda pel públic, té dues vessants molt clares: els contes de la La mort en punt, a cavall del realisme costumista i de la ironia negra, de factura molt diversa, degut a la datació tan dilatada (de 1964 a 1975) i la novel·la Ascendent escorpió que entraria en allò que Àlex Broch anomena Fugida i retorn: el mite del Nord enllà (Literatura Catalana dels 70, 1980) i que l'emparenta amb Oferiu flors als rebels que fracassaren d'Oriol Pi de Cabanyes, Onades sobre una roca deserta de Terenci Moix, Alta costura de Jordi Coca, L'udol del griso al caire de les clavegueres de Quim Monzó i el meu Abans del foc.

L'any 1975 a la revista Els Marges, Enric Sullà en un article titulat El viatge a Ítaca: reflexió entorn de la novel·lística més recent donava les claus, seguint Cambell i Villegas, del ritu iniciàtic que era comú a moltes obres de la més tard anomenada Generació Literària dels 70, a la qual, és evident, que Romeu pertanyia. L'edició de les dues novel·les inèdites servirien alhora d'homenatge i de recuperació d'un autor, primer allunyat de la pràctica literària i ara allunyat definitivament.

(Jaume Fuster. "Mort per la seva mala estrella", El País, 17 de juliol de 1983)
 

* * *
 

Xavier Romeu era un home apassionat en les seves idees, apassionament que amagava en el posat d'aquell que fa com si no hi fos. Però també era reflexiu, racional... i planer. La seva entrada al PSAN, ara fa uns cinc anys i mig, fou sense vedettismes ni reivindicacions de primogenitures, per la porta modesta que tant li agradava freqüentar, la porta de la identitat d'idees, l'esperit revolucionari i les ganes de treballar. Contava que no entrà al PSAN fins que la ventada de la reforma postfranquista no hagué provocat que el sector de militants amb vel·leïtats parlamentaristes-reformistes se separés del partit. Volia les coses clares, i aquest tarannà el demostrà repetidament en la seva actitud enfront de les oposicions reformistes i revisionistes que aquests darrers anys han sortit, tant dins com fora del partit.

El seu marxisme, profundament arrelat, li deia que la cultura no és la causa sinó el fruit de la realitat socioeconòmica, i que, per tant, aquella se supedita a aquesta i no a l'inrevés. Foren aquests plantejaments que el distanciaren d'alguns sectors de la cultura catalana, perquè era conscient de l'oposició que hi ha entre la cultura i cultureta, i que la lluita per la cultura no podia ni havia de ser una lluita culturalista, sinó una lluita política global.

[...]

La seva militància diferia fonamentalment de l'habitual entre els intel·lectuals: freqüentava reunions literàries, però era també un assidu de les manifestacions subversives i anticonstitucionals; era dinàmic i enriquidor de les tasques de direcció, organització i discussió teòrica –feia tres anys que era membre del comitè executiu del PSAN i responsable de la revista Lluita–, però era el primer en les activitats que en altres ambients passen com a pròpies de la "militància de base"; al costat de la creació literària té un opus en la premsa política per l'alliberament de classe i nacional, publicat als Països Catalans, Galícia i Euskadi; al costat de la investigació i la divulgació lingüística no oblidà l'assaig polític –tenia esbossat i mig redactat un treball sobre "Rosa de Luxemburg i la qüestió nacional". Enfront del fàcil empoltronament en els coixins de la Reforma, Romeu cercà el camí difícil i ingrat de l'oposició autèntica –amb nocturnitat, corredisses o plantant cara a la policia–, rebutjà medalles i honors i trià la lluita, al carrer o no, però sempre al costat de les nacions i les classes oprimides. Un intel·lectual que sabé combinar la ploma i l'esprai, la ciència, la creació literària i els graffiti polítics i subversius, ineludibles davant l'obstruccionisme dels mitjans d'informació. Una actitud que escandalitzava molta gent i que els benpensants prefereixen silenciar.

(Jordi Moners. "Xavier Romeu: les dues cares de la lluna", Lluita, núm. 102, agost de 1983)
 

* * *
 

Com va dir amb encert Joan Rendé, al Simposi en memòria de Xavier Romeu, la gràcia de la desgràcia de morir jove és que sempre romandràs jove i tothom et recordarà així. Tenia 41 anys quan un accident de cotxe li va segar la vida, en la matinada del 12 de juliol de 1983. Una vida de teatre, de novel·la, de viatges, d'amors, de lluites…

Tots pensàvem, al Simposi, com hauria estat el Xavier, si hagués continuat vivint. Hauria escrit i adaptat més obres de teatre? Hauria fet noves narracions i novel·les? Hauria seguit la carrera de professor universitari a Tarragona? Hauria publicat nous treballs lingüístics? Continuaria publicant articles com a "assagista del moment"? Seguiria fent traduccions? Pere Meronyo va dir, en un apuntament al seu blog, l'any 2009, que "Xavier Romeu va poder ser […] el gran líder que el PSAN podia tenir a la Catalunya central (la Catalunya estricta)". És ben probable que així s'hauria esdevingut. Si més no, així l'imaginàvem molts militants independentistes, no només del PSAN.

Ja era tot un dirigent, sense un bri de vanitat, en el seu ovacionat parlament, la Nit de Santa Llúcia del 1975, quan va rebre el premi Víctor Català per La mort en punt. O quan va prologar i editar el conjunt de les ponències i comunicacions del debat sobre els Països Catalans, celebrat l'octubre del 1976. Després, va ser el presentador del primer gran míting independentista, l'11 de setembre del 1977, a la plaça de Santa Maria del Mar, vora el Fossar de les Moreres. Va intervenir al Primer Congrés del PSAN, l'abril del 1978, desenvolupant la línia cultural del partit. Va encapçalar la llista electoral del BEAN per Tarragona, el 1979. Com a membre dels CSPC, juntament amb Lluís M. Xirinacs i Salvador Casesnoves, el 9 de maig del 1979, negociava amb la policia duanera francesa el pas dels set autocars que volien anar al judici a Manel Viusà, a París. Va dirigir la modernització i l'obertura de la revista LLUITA, a partir del 1980. També el trobem al davant del bloc independentista, al centre de la pancarta, en la gran manifestació contra la LOAPA, el 14 de març del 1982. I ens va deixar inacabat el seu estudi sobre la qüestió nacional en Rosa Luxemburg...

Trenta anys després de la seva mort, podem ben dir que l'independentisme català és deutor de la seva obra i de la seva lluita, perquè no és habitual que un intel·lectual de la seva vàlua prengui el nivell de compromís que ell va assumir.

El vaig acomiadar, al cementiri de Sant Pere de Riudebitlles, amb aquests versos:

Com en Ramon Muntaner, cavaller,
ciutadà dels Països Catalans,
allà on anaves feies germans
parlant un català just i planer.

Et deies Xavier Romeu i Jover,
valencià entre valencians,
així ho volies, ara i abans,
i així ho seràs, amic vertader.

Company, amic, germà, el teu alè
que tant necessitàvem per lluitar
haurem de retrobar-lo, no ho sé,
si a les muntanyes, al vent o a la mar.
Del teu record el combat serà ple
i això ningú no ens ho podrà furtar.

(Josep Guia. "Xavier Romeu: escriptor, militant, amic", blog de Josep Guia [enllaç], 12 de juliol de 2013)