I

Tres fugues

Ara els arbres esbotzen ja les branques
i recorden.
Obliden caminals secrets les bromes
i es fan allà on l'esguard acaba.
Els ulls sobre la flor de la perera
ballen i cullen violetes. Ara
tinc la sang verda; faig cel com els cims.

Viuen els segles resignats i dolços
en el futur dels astres inestables.
Deu-me'n un got del seu excés de fites,
solament seré avui. Ja partiré
de l'hostal amb el rosegó i el sac
al muscle i seguiré els meus camins d'home,
i ensenyaré les mans buides a tothom
perquè vegin que sóc el no ésser.

Els meus dies són el teu plor i ho sento.
Vine!, anirem plegats; som el mateix,
no som... Avui, però, és primavera.

(Dins de Antoni Pous. L'obra essencial. Vic: Eumo, 2005, p. 391)