El 6 d'agost d'enguany moria Antoni Pous, estassat a la plenitud dels 44 anys per una malaltia implacable i pressuda. Sé que no podria explicar, ara, i hi renuncio per endavant, per què Antoni Pous era un dels homes extraordinaris que han passat per la vida del país d'aquest darrers anys i un dels escriptors que hi deixa una literatura i una llengua més irreductibles i alhora més coherents amb la nostra història. Em limito a afirmar-ho. Per als no gaires que el coneixíem (i érem molts, a Vic, a Igualada, a Barcelona, a Alemanya, a Suïssa) això no serà sinó una obvietat; per als qui no el coneixien serà un emplaçament. Tant se val. Per als uns i per als altres serà bo de pensar que en aquests quaranta anys de repressió exterior i de compressions interiors hem estat acompanyats per un com ell que va encarnar la passió per la llibertat de tots, i que n'ha sucumbit. Ens resta la seva obra, l'escrita i la no escrita, la publicada i la inèdita, i restem nosaltres requerits per ella. Caldrà, doncs, tard o d'hora, fer l'esforç de llegir la poesia i de sospesar la prosa de pensament de Pous, ja que l'una i l'altra han tingut un accés difícil tant per raons de divulgació com per efectes de novetat i densitat.

(Ricard Torrents: "Antoni Pous i Argila. Un comiat", Serra d'Or, núm 205, octubre del 1976, p. 21)

* * *

Si em proposava d'escriure la biografia d'en Toni (ni que fos només dels deu anys darrers), cauria tot seguit sota la impressió de proposar-me de reconstruir un trencaclosques del qual em manquen algunes peces. En Toni, d'una banda, era amistós i posava en contacte els seus amics; de l'altra, era gelós com pocs de la seva autonomia. Fins als darrers anys, a Zuric, no va disposar d'una casa on acollir visites. A Tubinga, amb el seu cotxe, anava a casa dels amics, s'hi asseia un moment, s'arborava en una discussió o no deia gairebé ni un mot, i se'n tornava.

Com que jo i la meva família passàvem regularment les vacances d'estiu a la Ligúria, solíem tenir oli d'oliva a casa. Quan venia en Toni, el tastava sucat amb un mos de pa i ens explicava que el pa amb oli era a Catalunya una manera de menjar alguna cosa entre àpats. Per a nosaltres era la forma més transparent que prenia el seu enyorament, si prescindim dels viatges que amb regularitat sovintejada feia a Barcelona i a la Plana de Vic. Però el seu zel didàctic estava també al servei d'aquest enyorament. En un país en què no podia parlar amb catalans sinó rarament, buscava si més no interlocutors entre estudiants catalanistes. Però com que tampoc no n'hi havia gairebé cap, se'ls va crear del no-res.

[...]

En Toni va tenir la sort de fer-se càrrec del Lectorat en un moment de la història de la universitat alemanya especialment mogut. A Tubinga el moviment universitari de l'època també havia arribat a un estadi d'agudesa que per a un Lector estranger no podia tenir sinó efectes positius. Hi regnava una alegria experimentadora que per força s'havia d'avenir amb una matèria tan poc institucionalitzada com el català.

(Johannes Hösle: "Evocació d'Antoni Pous", Reduccions, núm. 4, abril del 1978, p. 60-62)

* * *

La figura d'Antoni Pous recorre el món cultural català del tercer quart del segle XX, però ho fa d'una manera podríem dir-ne soterrada. La seva poesia, quan tot just tenia divuit anys, va impressionar Carles Riba, i Miquel Martí i Pol el va considerar el seu mestre mentre va viure, però tot i això el nom d'Antoni Pous no figura en cap manual o antologia de la poesia catalana del seu temps. Jordi Sarsanedas l'ha qualificat com "un dels més purs que jo hagi conegut" i, amb tot, el seu vessant d'assagista és tant o més desconegut que el de poeta. Va ser un incansable impulsor de publicacions, iniciatives i actes literaris de tota mena en ple franquisme, però el seu nom no ha quedat gravat com el d'altres a la consciència col·lectiva de la societat catalana. Va traduir Walter Benjamin i Paul Celan en un moment en què aquests dos autors essencials de la literatura alemanya del mil nou-cents eren pràcticament desconeguts a la Península Ibèrica, però tampoc com a traductor no ha assolit el reconeixement públic.

(Ramon Farrés. De la "Presentació" al llibre Antoni Pous. L'obra essencial, de Ramon Farrés. Vic: Eumo, 2005, p. 23)

* * *

La vida d'Antoni Pous va cremar més que no va durar. Talment la d'un meteor lluminós, alhora que electritzant. Molts s'hi varen encegar o enrampar, molts d'altres en vàrem rebre energia. Podria descriure la seva irradiant presència manllevant una coneguda frase que Thomas Mann va dir l'any 1938 quan, fugint del terror nazi, va arribar a Nova York: Wo ich bin, ist die deutsche Kultur. "Allà on sóc hi ha la cultura alemanya." Frase que no naixia de l'arrogància sinó de la responsabilitat. Igualment allà on era Antoni Pous, hi havia la cultura catalana. Ramon Cotrina al·ludeix a un episodi dels anys seixanta, quan tots tres ens trobàvem a Alemanya, a l'escola internat de Wald, i un dia jo, per referir-me a l'acció d'en Toni sobre el seu entorn, em vaig servir de la imatge del sol que a més de donar llum dóna vida.

El mateix Ramon Farrés confessa que la figura paradoxal de Pous "va fer-me decidir a emprendre un treball de recerca entre detectivesca i arqueològica per fer emergir a la superfície tot el que quedava sota aquella punta d'iceberg que va ser per a mi durant molts anys el nom d'Antoni Pous".

"La paradoxa Pous" continua fascinant com va ser fascinant per als qui la vàrem seguir de prop. Mort a quaranta-quatre anys, la seva vida és de les que no es mesura per la durada sinó per l'ardor en què es va consumir en unes poques etapes ben definides: els orígens socials en una família catòlica i benestant de la vila de Manlleu, capital industrial de la Plana de Vic; els primers aprenentatges i les primeres amistats al seminari de la Gleva; la formació literària, filosòfica i teològica à rebours, a la ciutat de Vic, capital del pensament conservador; el seu paper de líder i de revulsiu en el grup de futurs escriptors del seminari; la seva irradiació juvenil sobre el darrer Carles Riba; l'homologació acadèmica dels seus estudis a Roma; l'acció d'agent doble a Igualada des del grup "Lacetània"; i, en fi, l'etapa més activa, que resultaria final, a Tubinga i Zuric, on va emprendre estudis de lingüística, literatura i filosofia, va traduir i va teoritzar sobre traducció, va tornar a l'escriptura de poesia, va ocupar el primer lectorat de català a Alemanya i va practicar l'activisme cultural. I on, impensadament, acabaria atrapat en la pròpia dissidència, com si volgués prolongar-hi el sojorn de l'exiliat que ha triat fugir d'Ítaca, però enyora Ítaca; que sap com tornar-hi, però no hi sap veure el lloc per tornar-hi.

(Ricard Torrents. "Antoni Pous, literat de fons", pròleg al llibre Antoni Pous. L'obra essencial, de Ramon Farrés. Vic: Eumo, 2005, p. 9-10)

* * *

Antoni Pous (Manlleu, 1932-1976), uno de los intelectuales más sólidos de este país, ha sido un personaje de culto, bastante desconocido pero considerado y celebrado, casi en secreto, por unos pocos happy fews. Las tempranas traducciones de Celan, publicadas en 1976; la traducción de una ejemplar selección de textos de Benjamin (1984); la aureola de poeta de obra escasa y exigente y de su inteligencia y capacidad de seducción altísimas; la pertenencia al llamado Grup de Vic con el maestraje de Riba, quien lo tomó como hijo intelectual; su labor en Igualada con el grupo Lacetània; su actividad tenaz e incansable para con la cultura catalana en Catalunya o Alemania, donde vivió desde 1964, o algunos artículos de referencia obligada para una minoría de conocedores (como Sobre la traducció de poesia), fueron creando ese mito de la cultura contemporánea.

Y se puede hablar de mito porque la recepción y la imagen de Antoni Pous y su obra han tenido hasta ahora todas sus características. Felizmente ha aparecido este estudio de Ramon Farrés que aborda de manera directa y documentada la persona y la trayectoria de Pous; un estudio que traspasa los límites del género, tanto por el alcance del tema como por los planteamientos y el resultado final.

(Víctor Sunyol. "Antoni Pous, un paso por delante", La Vanguardia. Culturas, 29 de novembre del 2006, p. 9)