Quan es parla de l'escriptora catalana de l'Estat francès, Renada-Laura Portet, es contrasta, sovint, la seva petita i suau figura amb la forta personalitat que posseeix. Vaig ser a Perpinyà, crec que era l'any 1976, el dia de la Festa dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or, quan la Renada-Laura obtingué la Flor Natural. La recordo amb un vestit de flors blaves o roses, llarg fins els peus, que li donava un aire jovenívol, acompanyant la Reina de la Festa. I recordo el seu poema d'amor i espera... per cert, jo el tenia i ara al voler-lo rellegir no he sabut trobar-lo per casa.

—Primer de tot, Renada-Laura, com te dius? Us resigneu totes les dones, a perdre, del tot, el vostre cognom?
—Els meus cognoms personals són: Calmon i Ouillet (grafia administrativa a la francesa per: Ullet, o Ollet? No he trobat prou documents per a fer la tria determinadora).
A l'Estat francès, la qüestió, fins fa poc, mai no s'havia posat, per les dones, de guardar o no el seu cognom, i encara menys, per les dones "funcionaris" com jo sóc. Administrativament, des de que em vaig casar, ara fa 32 anys, porto només el cognom de meu marit. I com que, en concursar en els primers certàmens literaris, (verbigràcia: els Jocs Florals d'aquí), ja no s'admetien pseudònims, va ser amb el cognom "matrimonial" que em varen començar a conèixer, i se'm va quedar atribuït, segons sembla, definitivament.
Més confidencialment, et puc dir que la meva mare hi té també la seva part. D'educació tradicional antifeminista, ella em va combatre sempre aqueixa afició meva als "llibres" (volia que fos modista). I com que en la primera novel·la que vaig escriure hi havia detalls que ella trobava massa directament lligats amb la nostra família, em va demanar, primer, de no publicar i després, que si jo publiqués, ho fes amb un altre cognom que el seu o el del pare. Ni tampoc acceptava que jo prengués el de la meva àvia materna: Guerra, així com jo m'ho avia pensat. De manera que el més còmode per a mi era guardar el cognom del marit, sota el qual no em coneixien pas al meu poble. Per a mi, com per la meva mare, una mena d'anonimat "confortable".

[...]

—A més d'escriure, a que et dediques habitualment?
—Voldria només dedicar-me a escriure. Malauradament, m'ho impedeix el meu ofici de professora d'Institut, amb condicions materials (sobrecàrregues d'efectius i d'hores de treball) que han anat empitjorant des de fa un ramat d'anys. Si no fos això, i les feines familiars, potser també que jo pintaria. M'agrada molt, i de jove, pintava (amb bastant aprovació i encoratjament dels professors meus i d'alguns altres "coneixedors" en la matèria). Saps que el meu marit és pintor, i escultor: va ser finalista al Premi de roma d'escultura l'any 45, (el primer any en què va concursar) i no hi va pas més tornar.
M'agrada molt la música també. Anys enrere, jo dedicava almenys una hora diària al piano. Molt regularment. Però tot això està acabat. Ara no puc més. Tanmateix la música és per a nosaltres una cosa molt "casolana". El meu fill és músic, crec i tot que puc dir: excel·lent pianista, i professor de piano.

—Has nascut i vius al Rosselló, quin és l'idioma de la teva família? Parles en català sempre que t'entenen?
—L'idioma de la meva família era el català. Dic bé: era, perquè els pares mai no es varen dirigir a nosaltres, els fills (el meu germà i jo), en català. Mai. Entre ells i amb els avis, parlaven en català, però mai amb els fills. A vegades, només quan s'enfadaven o es burlaven, és a dir, quan la parla sortia en forma emotiva, espontàniament, llavors si, ho feien en català. I a mi m'agradava tant que recordo que, més d'un cop, feia néixer intencionadament aqueixes "ocasions"...

(Maria Oleart: "Entrevista amb Renada-Laura Portet", Alella, època 4, estiu de 1983, núm. 181, p. 24-28)

* * *

—L'editorial sud-catalana Destino publica el vostre llibre Rigau & Rigaud. Un pintor a la cort de la rosa gratacul, que va quedar finalista del prestigiós premi Josep Pla d'enguany, i heu signat un contracte de quinze anys amb aquesta editorial... Considereu que això és la vostra confirmació com un dels principals noms de les lletres nord-catalanes?
—Si vos ho dieu... No n'hi ha per tant, mai no he estat escriptora del mes, ni lletra d'or, ni premi d'honor... N'hi ha d'altres, aquí, que ho han tingut...

—Us he de confessar que, personalment, de la vostra extensa obra sempre he apreciat més la poesia...
—La meva poesia i la meva prosa són molt diferents, i no sabria explicar perquè. Amb la prosa, frueixo, m'hi diverteixo, hi jugo enriquint-la. Amb la poesia, al contrari, el treball és com pelar una ceba, traient, traient, traient, fins arribar al famós l'infracassable noyau de Breton. Curiosament, en la meva prosa hi ha qui hi troba molta part autobiogràfica, cosa que no és certa, perquè la meva prosa és escrita amb distància i segon grau. I a la poesia és on hi sóc totalment, amb les fibres més íntimes de l'ésser.

—Parlem d'aquest darrer llibre, el Rigau & Rigaud.., un llibre sorprenent pel que té d'inclassificable. És una novel·la, una biografia?
—Doncs no ho sabria dir. En tot cas és més complet que una biografia. Ja s'ha dit i repetit que sóc una escriptora atípica. I aquest llibre també és atípic. Escriure sobre el pintor Rigau o Rigaud ho tenia rumiat des de feia temps, tot m'hi portava, fins i tot el context familiar. La figura de Rigaud m'interessava com a botifler, en un context històric que ens interessa en primer pla: tractat dels Pirineus, annexió a França, prohibició del català... Pertanys a l'època en què vius, i al context on ets.

[...]

—En el llibre la narradora, vós mateixa, insistiu força en la pèrdua de la catalanitat i de la llengua des del temps d'en Rigau fins avui dia. Gairebé sembla un plany recurrent. Us ha sortit així o ho heu fet d'una manera ben conscient?
—Tot el llibre me l'he pensat i repensat a fons. I això que dieu que heu remarcat ho he fet amb tota intenció, segur.

—Doneu el català per perdut, aquí?
—Sí, està agonitzant, a Catalunya Nord. I a Catalunya Sud hi ha qui diu que el català haurà desaparegut d'aquí a cinquanta anys... Què voleu, totes les llengües moren, un dia. Com a lingüista, ho veig malament, el català s'està perdent fins i tot a Barcelona. Aquí, pitjor. L'altre dia em deien que enguany han arribat a Catalunya Nord quatre mil forasters, francesos, que s'instal·len a viure aquí. D'aquí a vint-i-cinc anys serem 450.000 habitants en aquest nostre petit espai nord-català... Quants catalans quedarem aquí, parlant català? Vull dir catalans d'aquells com els nostres vells, que parlen un català autèntic...

—Aquest llibre va quedar finalista del premi Josep Pla 2002... Deu estar al corrent que hi ha hagut rumors que deien que el vostre llibre havia de ser el premiat, però que factors extraliteraris no ho van fer possible...
—Sí, sé que han corregut aquests rumors. A mi, oficialment, m'han explicat que vam quedar dues finalistes i hi va haver empat, i que el jurat va triar de donar el premi a la més jove... Es veu que sempre es fa així.

—Però l'editorial Destino us publica l'obra i us signa un contracte de quinze anys...
—Això és una gran tranquil·litat per a un escriptor. He plorat de desfici perquè hauria pogut tenir un contracte com aquest des del 1981 amb Selecta, quan em van concedir el premi Víctor Català amb Castell Negre i vaig tenir problemes perquè una petita editorial d'aquí havia publicat el llibre.

—Ja deveu tenir clar quin serà el proper llibre que publicareu...
—Sí, però no ho diré pas. El que sí que puc dir és que en tinc d'altres d'acabats i ara n'estic acabant un sobre un tema que, també, tinc al mosull dels ossos, com deien a casa meva. D'inèdits no me'n manquen. Per exemple, tinc una novel·la sense puntuació.

—L'editorial Destino us respecta molt els rossellonismes, en el llibre. Us ha calgut batallar molt amb l'editor i els correctors.
—Jo vaig demanar que es respectessin els meus rossellonismes. M'ha calgut negociar amb els correctors. A l'editorial jo els deia que als valencians i mallorquins se'ls respecten els dialectalismes, doncs que fessin igual amb mi. Em cal dir, tanmateix, que l'editor em va dir que si no estava d'acord amb les correccions ells ho farien com jo volia. I això és admirable.

—Quina valoració feu de la literatura en català que es fa a Catalunya Nord?
—Tinc una formació intel·lectual que no encaixa gens ni mica amb les modes d'avui, és terrible. Quan m'he format es valorava la literatura amb recerca d'escriptura i això ho tinc molt fixat, no me'n puc desfer. Per a mi, no es pot parlar de literatura si no hi ha una manera d'escriure que no s'assembla a cap altra. Cal que s'escrigui en català i valoro l'esforç que hi ha a Catalunya Nord per fer creació literària.

—De quin llibre esteu més orgullosa?
—Sincerament, de Castell Negre. Hi ha un esforç d'escriptura com mai he tornat a fer. En el sentit literari, la meva veritable obra és Castell Negre. I que no s'hagi valorat per les autoritats literàries d'aquí m'ha ferit i em fa pena. I no sé si aquesta desconsideració és per gustos o per intencions...

(Aleix Renyé: "Renada Laura Portet", El Punt, del 6 al 12 de juliol del 2002, p. 8-9)