"El Castell Negre ens captiva, sobretot, perquè l'autora us acompanya de cap a cap de tota la visita, amb un aire entremaliat i jovial, tot espiant els canvis de cara que feu a cada replà de les escales de caragol que pugen i baixen, i a cada canvi de llum, conduït com us trobeu entre els clars i obscurs corredors foscos i l'inesperat enlluernament d'unes ullades de sol per finestrals, sobtadament oberts en plena canícula.

El llenguatge de Renada-Laura és, sobretot, musical, un llenguatge líric, que vola i fuig i us fa volar el pensament al seu darrera perquè no us voleu perdre cap raconet ni paisatge interior ni exterior dels que us assenyala.

Tenim una gran escriptora a les terres canigonenques, que bé mereixia que l'haguéssim fet entrar a Barcelona i a tots els països catalans per la porta gran d'un premi ben merescut: el Víctor Català d'enguany."

(Esteve Albert i Corp: "Castell Negre. De Renada-Laura Portet", Andorra, núm. 223, del 27 de febrer al 4 de març de 1983)

* * *

"Quan escric aquestes ratlles ja ha començat el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que com vostès deuen saber se celebra a Perpinyà, Andorra, Girona, Lleida, Barcelona, Tarragona, illes Balears i València.

He escrit en primer lloc Perpinyà, perquè em sembla que li pertoca en l'ordre de nord a sud, i també perquè precisament avui he començat a llegir L'escletxa (Ed. El Llamp), el llibre més recent de Renada-Laura Portet, en el qual l'escriptora de la Catalunya Nord teixeix la narració novel·lesca amb descripcions de la situació lingüística a la seva terra. El volum duu un proemi de Francesc Ferrer i Gironès, que fixa la cronologia del lingüicidi perpetrat pels «franximans» —com diu l'autora— a partir de 1659, que fou signat el Tractat dels Pirineus. Són dades que a la Catalunya Central —en l'expressió de Josep Guia— no coneixem gaire. [...]

La decadència del català a la Catalunya Nord, doncs, no ha estat un fet «natural», sinó una operació sistemàtica de destrucció, des de l'aïllament forçós de la resta de Catalunya fins a la prohibició interior total... fins i tot per a ser cirurgià o obrir una botiga! Però al cap de tres-cents anys encara hi ha gent que resisteix dins l'escletxa, i demana les nostres mans per eixamplar-la de mica en mica."

(Josep M. Espinàs: «L'escletxa», Avui, dimarts 6 de maig del 1986)

* * *

"La poesia de Renada-Laura Portet és una mica com ella mateixa... delicada, bella, directa i fortíssima. No et deixa l'opció de no respondre, la Renada-Laura. Jocs de convit és una invitació, però no pots refusar de jugar-hi. [...]

Una vegada més, els/les lector(e)s no seran capaços de resistir. Faran poemes. Ho faran, una mica si us plau per força. O sigui, si no vols fer poesia, lector, no llegeixis els poemes de la Renada-Laura Portet."

(Kathleen McNerney: "Pòrtic" del llibre Jocs de convit. Barcelona: Columna, 1990, p. 9)

* * *

"Ce poème-hommage à la femme, à la poésie et à l'éthique est intégralement écrit en catalan. Il comprend seize chants et cette superbe définition du temps amoreux: «és un so pur de flauta/ sense intervals de silenci» ("un sonorité pure de flûte sans acun intervalle de silence"). Edité par la "Fundació Roger de Belfort", El Cant de la Sibil·la a dejà fait l'objet d'une réception élogieuse à Barcelone et à Perpignan. [...]

El Cant de la Sibil·la de Renada-Laura Portet est une gourmandise de levée de printemps. A consommer avec toute la délicatesse due aux grandes initiatrices. En vente dans les bonnes librairies pour lesquelles ce qui se fait en catalan ne reste pas "lettre morte"."

(J.Q.: "El Cant de la Sibil·la de R-L. Portet. Un poème-hommage à la femme", L'Independant, 31 de març de 1995)

* * *

"A la lingüista, i també narradora i poeta, Renada Laura Portet no li deu haver fet cap favor, pel que fa a la difusió i la recepció de la seva obra literària, haver nascut i treballat a Sant Pau de Fenollet, a les terres de la presumpta Catalunya del Nord. Des dels cenacles metropolitans de la literatura catalana, s'acostuma a despatxar el tema rossellonès citant tres o quatre noms habituals, demostrant així que la inhibició i l'aïllament són gairebé totals: una anomalia més en una literatura que, encara que petita, està massa acostumada a prescindir de tot allò que no es troba davant mateix dels nassos capitalins.

Alguna cosa d'això hi ha en la història del pintor Jacint Rigau, reconstruïda per Renada Laura Portet en aquest singular Rigau & Rigaud que hauria de servir d'excel·lent pretext per a la recuperació de l'obra d'aquesta autora. [...]

Rigau & Rigaud no és pròpiament, ni tampoc s'ho proposa, una novel·la: més aviat és un suggestiu còctel que convoca procedients propis del quadre històric, de la biografia entesa a la manera anglosaxona, de la prosa poètica i del fulletó divuitesc. La prosa hi és barroca i exigent, feliçment allunyada dels models convencionals, plans i avorrits tan del gust dels mestretites d'avui, i desprèn, generosa, la sensualitat amb què es vol tenyir tota la narració. Se li poden retreure ocasionals excessos emfàtics (en l'estil i en alguns dels temes, com la catalanitat de Rigau o la fascinació de l'autora envers el «seu» personatge), o alguns moments àrids deguts a l'acumulació de dades històriques. Però això no treu que Rigau & Rigaud sigui una lectura estimulant, plaent i intensa, molt sincerament recomanable."

(Sebastià Alzamora: Serra d'Or, núm. 513, setembre 2002, p. 65)

* * *

"Poetessa, dramaturga i lingüista rossellonesa especialitzada en onomàstica catalana, escriptora total amb pocs camins per explorar al món de la literatura, Renada Laura Portet torna a publicar, després d'uns anys conreant diferents terrenys literaris, un recull de narracions breus marcat per la seva heterogeneïtat, característica gairebé inseparable del gènere (només els genis, que són pocs, i els mediocres, que són uns quants més, tenen la capacitat d'escriure un llibre de contes sense alts i baixos) accentuada aquí per l'enorme distància temporal entre relats: vint-i-cinc anys, ni més ni menys, separen la mala llet que desprèn Cantata per a una cigala queca, intel·ligent descàrrega contra els poetes sensibles i un dels millors contes del llibre, de la nostàlgia per la derrota, política i vital, de Para de beure, Daniel. Massa temps, potser, per poder dir que el llibre ha estat escrit per la mateixa persona. Tot i això, l'heterogeneïtat esmentada és més temporal que temàtica, ja que en aquests relats es parla, fonamentalment, de dues coses: del fet d'escriure ("la vida l'ha matada i ella, de nit, mata la vida. Escriu", ens diu l'autora al conte que dóna títol al llibre, tota una declaració de principis) i de l'amor en les seves diverses formes (perdut a Para de beure, Daniel, retrobat a Uns ulls clars com aigua de neu, desitjat a La senyoreta Elvira, contrariat a L'Ós, carnal a Mana?, malaltís a Com un braç de patota, filial a Una dona t'escriu i decebut a Els panellets de l'amor, interessant variació sobre un magnífic relat de Julio Cortázar, Circe). [...]

Renada Laura Portet, Creu de Sant Jordi 2004, és una autora més reconeguda que coneguda a la Catalunya Sud. Els coneixedors de l'obra de Portet comprovaran que aquest llibre no desmereix en comparació amb la seva producció anterior (que també inclou un altre recull de narracions breus, Castell negre, publicat el 1982). Els no iniciats tenen una bona ocasió per descobrir una autora de qualitat. Aprofitin-la."

(Alfredo García: "Vint-i-cinc anys no són res?", Avui (Cultura), dijous 24-divendres 25 de març del 2005, p. XIII)