"L'antifaç pot ésser negre o vermell. Les cintures s'aprimen sota la violència de la cotilla, encara que aquesta no sigui indispensable. Un somriure apareix darrera l'òpal d'una copa. Hi ha grans miralls contra els murs, miralls que deixen entreveure un moment la gràcia matinal d'una nuca esgarrifada o la testa decantada vers el 'bitllet d'amour' o el bigoti engomat. Tot just comença, ara, el gran 'duetto', la gran, l'emocionada escena de l'amor impossible, amb ruïnes italianes com a teló de fons, i amb besos furtius, mirades lànguides, guants oblidats en les llotges dels proscenis. Al final, és possible que prosperi l'aldarull de la pistoletada amb roges roses vives damunt l'emmidonat de la pitrera. No sovinteja, però. La societat, encara que sigui l'estament noble, és provinciana. Val més pensar en vaixells, en els shipchandlers del barri de la Ribera, en l'or que ve de les Antilles i en les primeres fàbriques de vapor. Hi ha una gran tradició de capitans i de pilots. Són quatre-centes singladures, ni una més ni una menys. A les façanes, hom hi veu les banderes multicolors del codi de senyals, que fan un núvol rosat entorn de la brúixola, la galeta, el cordam, el peixopalo, noms de vaixells com ara 'La Estrella Polar', diaris de navegació nous de trinca, i les cartes a la família. Els obrers, a les fàbriques, hi entren a les cinc del matí i s'emporten el dinar, i fan el recorregut a peu pels carrers solitaris. Els aprenents de comerç dormen sòpits sobre els taulells i s'afanyen amb la mitja cana i a fer l'article. Només surten els diumenges amb un ral a la butxaca i han de tornar abans de sopar, quan es passa el rosari. Hi ha, també, és veritat, l'estament militar i els homes de ciència i el clericat. Toquen, majestuosos, els orgues de la Seu i s'organitza una lenta processó amb ciris encesos, xaranga i les Corporacions, entre elles la Reial Acadèmia de Ciències i la Universitat, recentment traslladada des de Cervera.

L'aire s'estremí. Una gran riallada del Banyeta, amb exhalacions de sofre, esmicolà per percussió el calidoscopi dut expressament de Palerm, terra d'òptics. Diminutes figures fantasmals corrien entre els fragments de cristall, saltaven els obstacles, per a desaparèixer al capdavall. Vingué el senyal de l'alfa i l'omega.

Llavors, Antoni de Montpalau es cordà un botó de l'armilla de seda lionesa, present de la seva cosina per la banda materna, la baronessa Niezers. Després, agafant amb dos dits un cristall de roca i mirant-se'l a contrallum, digué a Novau:
–Realment, el problema de si l''avutarda gèminis' és mamífer té un interès excepcional per a mi. És un animal misteriós. Hi ha un precedent, és clar, en el 'vampiris diminutus', dit altrament i vulgarment rata-pinyada, i que sobre aquest animaló, verament curioses i notables, sobretot als Balcans, que fan referència a la imaginada i no comprovada capacitat xucladora que aquest mamífer té per a la sang humana.

Novau, que era un capità de vaixell molt experimentat, estava una mica nerviós. Tenia present encara la desagradable immobilitat, bon xic impertinent i anguniadora, de l'ull de la 'scolopendra marialis'. Era com si a l'interior de la retina hi tremolés una aterridora escena de la selva misteriosa. Escopí de biaix.

Seien al Jardí Botànic. Se sentia una frescor perfumada i la llum era d'un color verd suavíssim. D'aquell racó estant podien veure perfectament l'autòmat, aturat en una inexplicable gesticulació, i també l'artefacte tèxtil una mica rovellat per les pluges.

–L''avutarda gèminis' prové de les Amèriques –continuà Antoni de Montpalau–. Segons informacions, no del tot garantides, té unes excepcionals qualitat terapèutiques per al mal de pedra, la diarrea galopant i la inflor de la melsa. La segona vèrtebra de la cua, començant a comptar per l'extremitat de l'apèndix, posseeix, una vegada banyada en licor rebaixat de mandràgora, unes virtuts de les quals jo, personalment, sense comprovació experimental, em permeto de dubtar. Un oncle valencià del meu amic Arnaulf de Viladomat afirmava que, havent sojornat a Pernambuco un dijous sant, contemplà, amb permís de l'Ordinari, la guarició multitudinària d'uns negres atacats per la malària, la qual cosa no seria particularment interessant si no hagués intervingut a instàncies del curandero oficial, la virtut curativa de l'esmentada 'avutarda gèminis'. Naturalment, com vós comprendreu, no crec en aquestes falòrnies i em proposo, des d'ara, contradir científicament tot allò que sigui simplement fantàstic.

En aquest moment se sentí una estranya vibració que semblava sortir d'un arbre molt pròxim, de fullatge esplendorós i espessíssim. Les branques, primer, començaren a oscil·lar i anaren descendint a mesura que la vibració fou més forta. Novau tingué un surt i saltà precipitadament de la cadira de vímet.

–És l'hora de l'àpat –digué el nostre cavaller perfectament immutable–. Es tracta d'una curiosa espècie d'arbustació carnívora. No temeu. He fet molts de sacrificis per tal d'aclimatar-la a la nostra terra. Wincklemann, un naturalista alemany, de prestigi provat, m'escriví, ja fa temps, que el gabinet de Física de Sa Reial Majestat pagaia, a tocar i tocar, deu unces d'or per tal de posseir-ne un petit esqueix.

Mentre deia aquestes paraules, Antoni de Montpalau picà de mans, amb molta pulcritud, i vingué Silveri, el lacai encarregat de les plantes. Duia una enorme ratera de filferro amb una gran munió de rates de claveguera dins, que xisclaven enfellonides.

Silveri obrí la ratera a poca distància de la soca i s'apartà amb prudència. Sortien les rates vacil·lants, atordides per la vibració, i tot seguit es desplomà ràpid el voraç brancatge. Ni una de sola no se n'escapà. Lentament, l'arbre recuperà la seva posició i, una vegada digerides les rates, s'obriren les fulles i caigueren a terra uns diminuts esquelets color de marfil vell.

Es féu un silenci. De la galeria del palau veí dels Bonaplata se sentiren uns aires de pavana tocats delicadament al clavicordi per Ramonet, l'hereu del llinatge, que tingué un fill d'estranquis amb Pepeta, la cambrera, aquella que enviaren a Sarrià de masovera, a corre-cuita, i morí de sobrepart.

El clima de beatitud era perfecte. La carnívora es deixava agombolar dolçament per la brisa i l'engrescament melòdic. Tot prenia un caire intemporal."

("La carnívora", del llibre Les històries naturals)

* * *

"L'espectacle que oferia Toledo als viatgers que, per primera vegada, la contemplaven era fascinant. Apareixia encimbellada dalt d'un promontori rocós i aspre, gairebé encerclada per les aigües del riu. Les aigües eren manses però profundes, i com que respecte a elles la ciutat romania enlairada, no hi havia mai humitat ni boires, ans al contrari, el casc urbà es retallava contra un cel netíssim i enlluernador. Era una ciutat, altiva, que dominava els accidents geogràfics i en possessió d'un clima benèfic. Pomponi Mela, que era un andalús de la Bètica, assegurava que, en aquella contrada toledana, no es dóna mai l'afecció malencònica que els metges grecs anomenen Lycanthropia. La ciutat està protegida per les muralles i es lluca, per damunt d'elles, la basílica que féu el rei got Amalaric.

De la lectura dels documents apropiats, Kosmas s'assabentava que el qui primer havia parlat de Toledo havia estat Titus Livius (Decada, 4, lib. 5, cap. 7) referint la batalla que Marc Fulvi lliurà contra els celtíbers i altres tribus. Això succeí, segons els cronistes, durant el consolat de Corneli Merula l'any 561 de la fundació de Roma, cent noranta-tres anys abans del naixement de Crist. Tenia el dret d'encunyar moneda i fou la capital de la Carpetana, com afirma Plini, lib.3, cap.3: 'Caput Celtiberia Segobriennis, Carpetana Toletani, Tago flumini impositi'. Es fa derivar el seu nom antic d'un cònsol imaginari, Tolemon, d'on ve el nom de Toletum i l'orígen de la seva fundació. No obstant això, l'abat gal de Valemont digué absurdament en francès, tal com reporta una ressenya històrica posterior: 'Les espagnols font passeur leur meridien par la Ville de Tolède, parce qu'ils dissent qu'Adam a été le premier Roi d'Espagne, et que Dieu mit le Soleil au moment de sa creation sur leur ancienne ville de Tolède.'

Kosmas contemplava la ciutat des de l'altra riba del riu, dalt del cavall, i voleiant-li la capa per damunt les espatlles a causa del vent. Feia una setmana que havia sortit de Cartagena, decidint, a darrera hora, ampliar la comitiva amb el sofista Medes, Ugernum i el voltor xerraire. Havien travessat immenses planúries i boscos espessos, sojornant més del compte en unes delitoses llacunes, que en deien de Ruidera, on es banyaren i feren provisió de carpes. Durant l'absència de Kosmas, com ja havia estat previst, el pes material de l'Oficina de Tibuts el suportava Macari, amb l'assistència d'Arquimedes I, els quals actuaven eficaçment i alegrement sota el vist-i-plau incondicional del Magister de la Ciutat. Els tributs es cobraven regularment i les campanes de les esglésies tocaven sense novetat.

Abans d'entrar a l'urbs toledana, capital del regne visigot decidiren els nostres amics dinar sota un bell emparrat i a la vora del riu. En aquell moment, passà un cavaller, d'elevada prosàpia, a qui convidaren al companatge, després de saludar-lo cerimoniosament, i aquest acceptà de molt bon grat. Es deia Goldomir i pertanyia a l'Officium palatí. Resultà un personatge verament important, simpàtic, una mica imprevisible, impressionat per tota mena d'autòmats. Afirmà que, amb el Concili (que era el tercer, segons recordava, celebrat a Toledo), hom esperava que el rei donaria la batalla a l'arrianisme i declararia el catolicisme com a religió oficial del regne.

Afegí, satisfet:
–Aquest formatge és excel·lent, d'una rara densitat. D'on l'heu tret?
–No ho sé. Per què?– digué el nostre pietós recaptador d'impostos.
–Perquè, si és bo, el formatge, essent com és un element pesat, baixa a l'estómac, es barreja amb els altres aliments i ajuda a fer la digestió. Això, si abans s'ha menjat carn.
–I si s'ha menjat peix? –preguntà sorneguerament el sofista Mides.
–Si s'ha menjat peix, cal acabar sempre menjant nous, segons el principi en vers que diuen els metges romans: 'Post piscis nuces, post canes caseum manduces.'
–Caram, i això per quina causa? La veritat és que no ho acabo d'entendre –féu el sofista.
–Molt senzill. Perquè la humitat del peix l'eixuguen les nous, que són caldes. I com que hi ha molts peixos verinosos, les nous també serveixen com a contraverí. Si el peix és de riu, s'ha de coure en vi blanc posant-hi julivert, tal com diu el vers que canten els cuiners gots: 'Sint cocti vino pisces cum spetiose lino.'
–Això ho agrairà l'estómac.
–Naturalment. L'estómac és l'olla on es cou el menjar. Sabeu que és rodó, l'estómac?
–Ho ignoro totalment. Expliqueu-m'ho, però, si us plau.
–Doncs bé, perquè hi caigui el menjar tot recollit, possibilitant així la digestió, car si fos quadrat, el menjar que hagués caigut als racons no s'hi couria. Es trobaria fora del centre de la calor, i emmalaltiríem. Viuríem, realment, molt poc.

Kosmas felicità Goldomir per la seva brillant dissertació i li regalà una daga bizantina que duia una pedra silonita encastada."

(Del llibre Les aventures del cavaller Kosmas)