Joan Perucho fue un innovador de nuestras letras. Narrador, articulista, poeta. Pocos saben que es uno de los pocos españoles citados en El canon occidental de Harold Bloom, alguien que, con Álvaro Cunqueiro –hoy, quizá, más reivindicado; esto es, más editado, más citado, más conocido–, exploró temas impensables en un país en el que, entonces, no se conocía a Lovecraft y difícilmente se sabía situar a Borges o a Calvino. Al maestro del horror americano le dedicó Perucho un cuento primerizo en 1956: "A la memoria de Lovecraft, escritor de science fiction, que murió perseguido por los seres invisibles". Su descubrimiento de Lovecraft –decisivo para él– se había producido dos años antes cuando topó, en una librería de París, con una traducción francesa La couleur tombée du ciel. […]

Perucho se apartó de todo, o de casi todo lo que le correspondía por generación. Trascendió la rigidez del franquismo. Buscó lo imaginario, lo fantástico, mezcló géneros y temas, fabricó mundos imposibles y destruyó las que, entonces, operaban como reglas inquebrantables de la literatura. Una literatura, claro, que había de ser social o costumbrista. Admiraba a Yeats, el poeta que, según él, mejor había captado las realidades invisibles. La poética de Perucho, escribe Monmany, es una poética "de lo invisible y de lo intemporal". Por encima de todo, fue un firme partidario de la poesía del temblor y del misterio: "El misterio mantiene al hombre en su búsqueda de la verdad imposible. Para algunos, misterio equivale a poesía. El hombre es el gran interrogador. Si un día el misterio dejara de serlo, todo se derrumbaría sobre su cabeza". Y si el misterio es poesía, también lo es la literatura fantástica. "A mí me parece que lo que en el fondo representa toda la literatura fantástica es la pura y simple reivindicación de la poesía y lo maravilloso ante la racionalidad excesiva de la vida". Pero lo maravilloso es, dijo también, "una flor cuyo perfume se da muy raramente".

(Alberto Gordo. "Joan Perucho, regreso al jardín de juegos y nostalgias", El Mundo. Supl. El cultural, 30 d'octubre de 2014)

* * *

[Llibre de cavalleries] Amb una bella narrativa poètica i un lèxic marcadament èpic, aquesta curta (però densa) novel·la ens endinsa en una espècie de llimbs, caracteritzat per una frontera hiperfina que es desdibuixa contínuament i entrellaça dos mons separats per segles de diferència.

Tomàs Safont, el seu protagonista, es veurà des de l'inici cridat a protagonitzar un misteriós viatge per la Mediterrània, a la recerca dels orígens de la seva família, els Çafont. Aquest primer objectiu, però, és l'excusa bàsica de Perucho per introduir-nos en un món progressivament (i al final plenament) medieval. A la llarga, els objectius de Tomàs en seran uns altres i, amb això, anirem descobrint la importància de certs fets passats, revelant-se aquests com a autèntics vehicles narratius de la història.

En aquesta odissea d'anada i tornada, on això sí, queda ben clara la diferència entre "bons" i "dolents", els secundaris que acompanyen Tomàs donen un plus de credibilitat al període històric descrit. A més, l'adjunció dels elements genovesos i àrabs o el llenguatge d'aire volgudament "antic" ho acaba d'arrodonir, fent d'aquesta èpica novel·la un savi exercici de recuperació de la nostra memòria històrica medieval i un intel·ligent divertimento per a totes les edats. En resum, una petita joia evocadora de l'apogeu catalano-aragonès al mediterrani del segle XIV.

(Jordi Fàbregas. Llibròfags, 28 d'octubre de 2007)

* * *

Pocs autors catalans d'aquest segle poden oferir la diversitat d'interessos i la varietat de la literatura de Joan Perucho, una relació tan estreta amb l'art del seu temps, una creació tan fecunda de mons imaginaris, la necessitat irrenunciable de mantenir la memòria de la gent i els paisatges que ha conegut, i incorporar-los a la tradició cultural al costat dels llibres i les obres d'art. Perucho s'ha mogut entre la reivindicació del bon gust i la concepció de l'art i la literatura com a fet espiritual, enfront de totes les formes de materialisme. Ha estat també un escriptor inquiet que, com Baudelaire, ha cregut que "la irregularitat, és a dir l'inesperat, la sorpresa, l'astorament, són una part essencial i característica de la bellesa". Acostar-se a la seva obra vol dir disposar-se a llegir la cultura catalana de postguerra des de la singularitat d'uns referents propis, que es combinen per crear una atmosfera inconfusible.

(Julià Guillamon. "El món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls", Serra d'Or, maig 1999, p. 54)

* * *

L'obra de Joan Perucho no beu de la vida, sinó de la mateixa producció literària anterior. [...] És precisament de la irracionalitat de les coses fantàstiques i no de la racionalitat i l'ordre de les quotidianes d'on l'escriptor treu la seva matèria, regida per les misterioses lleis de la poesia. Una matèria que ajuda el lector en l'evasió personal.

(Ramon Sargatal; Susanna Canal. "Joan Perucho", Diccionari d'escriptors en llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 1998)

* * *

En l'obra peruchiana la literatura en segon grau naix unida a les primeres incursions dins el fantàstic clàssic. No obstant això, les fonts dels discursos no es troben exclusivament en els temes màgics o meravellosos, sinó que abracen camps tan diversos com l'històric, el judicial, el periodístic o el de l'epistolari íntim, entre els setze temes diferents que hem pogut comptabilitzar. De manera que, d'una banda, Perucho utilitza obertament el joc intertextual amb la recuperació dels mites de la literatura i del cinema de misteri i/o terror, revaloritzats als anys seixanta per l'avantguarda i l'estètica pop. D'altra banda, aquesta polifonia explícita amplia les seues possibilitats amb la incorporació d'un saber enciclopèdic que ultrapassa els límits de la ficció i s'endinsa en els de la ciència i l'erudició.

(Maria Assumpció Bernal. "Els mons peruchians", Actes del desè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996, p. 143)

* * *

Per a la gent de la meva generació llegir la literatura de Joan Perucho va significar com per a l'Alícia de Lewis Carroll la trobada del conill al bosc. El conill la va dur a un cau profundíssim, habitat per estranyes criatures i amb personatges escapats d'una baralla de naips. El joc, la màgia implícita de les coses i les connexions amb els mons esotèrics de la seva obra van provocar unes coincidències que ens van fer llegir Les històries naturals amb la mateixa passió amb què havíem devorat Huxley, les novel·les d'aventures o la ciència-ficció menys artificial.

(David Castillo. Pròleg a Versos d'una tardor. Lleida: Pagès, 1995)

* * *

El 1960 Perucho publica la seva segona novel·la, Les histories naturals, una obra que s'insereix de ple en la recuperació del món fantàstic que es duia a terme coetàniament a França i que hauria d'informar les reflexions crítiques de l'autor al llarg de tota una dècada. [...] Per a Perucho, el fantàstic suposa l'accés a d'altres mons, a d'altres àmbits. La producció de tema sobrenatural dels anys cinquanta no podia tenir en la seva obra cap mena de ressò. Calia remuntar-se a un temps en què l'horror s'encarnava en una figura suggestiva, hipnòtica, esdevenia un atac contra l'individu, i desvetllava totes les ressonàncies de l'inconscient. La ficció futurista i apocalíptica era massa freda, estava desprovista de misteri i màgia. Només l'expressionisme alemany i les seves ramificacions a l'altra banda de l'Atlàntic convenien a l'elaboració d'una faula sinistra que s'hauria de llegir com una proclama dels benifets de la imaginació." [...] En apostar per la ficció, l'autor introdueix en la narració nombrosos elements de la seva pròpia collita, aportacions personals que no inclou en la descripció del tema, i ironitza sobre els tòpics més habituals. Romanen, però, inalterables alguns punts bàsics: el caràcter racionalista i científic de la recerca, i l'herència directa de films i llibres sense els quals el mite restaria a mig fer. Dracula de Bram Stoker i Nosferatu de F.W. Murnau esdevindran en aquest context els punts de referència més sovintejats." [...]

El públic glateix: ¿Perucho, simbolista, estructuralista, romàntic, surrealista, pop, decadent i ara postmodern? L'equívoc es consuma, el text es fa decididament polivalent i el seu autor elimina el jo per llançar-se a un prodigiós transformisme, on tot és objecte de veneració i fins l'últim detall és sotmès a una relativització profunda. ¿Com es pot concebre si no pàgines tan pròximes a la mentalitat d'un escriptor del segle XIX com les que llegim a Les històries naturals?

(Julià Guillamon. Joan Perucho i la literatura fantàstica. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 60, 90 i 208)

* * *

Perucho, que és un pur i entusiasta admirador del passat (més il·lustrat que no pas romàntic i, per tant, amb dret a enaltir-lo, distanciar-se'n o fer-hi broma amb dosis equiparables), no es limita a donar-nos una línia única, ordenada per un joc de causes i efectes. S'interessa per tot [...]. La dada històrica no és menyspreada sinó tot el contrari [...]. Però, al costat, ens farceix de dades equívoques, fantàstiques o explícitament falses, elements recurrents del seu món imaginatiu l'existència dels quals a ningú s'amaga que és exclusivament literària. Ha dissolt el temps i dissol la història en una reinvenció en la qual, al costat de la dada comprovable, definidora, interessa el ritual que l'envolta, el clima que hi destil·la.

(Maria Campillo; Jordi Castellanos. La Novel·la, Història de la literatura catalana. Barcelona: Ed. Ariel, vol. 11, 1988)

* * *

Hi ha a l'obra de Joan Perucho una acció múltiple, una sèrie de plans narratius que, segons la concepció de l'autor, s'haurien de superposar. Per produir aquest efecte de simultaneïtat, no es conforma a presentar les fraccions de l'acció múltiple en capítols alternats, sinó que s'esforça a mesclar aquestes accions, utilitzant una tècnica semblant a la dels plans fosos del cinema, però que a la narració han de ser a la força plans contigus, que es resolen sovint en forma d'al·lucinacions.

(Antoni Comas. "La tècnica literària de Joan Perucho", Mirador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 196)

* * *

La seva obra en prosa no divergeix essencialment de la seva poesia. Tant l'una com l'altra se'ns presenten, en principi, com la formulació o l'expressió d'un món meravellós i fantàstic, amb una dimensió de misteri, que exerceix una suggestió immediata i eficaç damunt el lector.[...] Per a Perucho és matèria literària tot allò que és fascinant o misteriós o que, d'una manera o altra, pot ésser transcendentalitzat, i d'això no se n'escapa ni la realitat més sòrdida, sempre, però, que ell pugui aïllar-la, convertir-la en objecte de contemplació i que no comporti un compromís o una interferència personal. [...] L'autor el pren (el problema del temps) com a motiu d'un joc habilíssim que pot sorprendre el lector. Aquest joc consisteix a barrejar deliberadament passat i present, i és un dels procediments més freqüents en l'obra de Perucho, molt relacionat, d'altra banda, amb un altre, que és la referència o la dada apòcrifa i la invenció. Si en la poesia predomina el to nostàlgic i evocador, el clima elegíac, en la prosa construeix un artifici subtil, del qual ens dóna la clau el títol del seu llibre Galería de espejos sin fondo: Perucho sap construir les seves visions del passat com si fossin el resultat d'un encarament de miralls al llarg del temps, de la història. [...] Aquesta tècnica explica la curiosa simultaneïtat temporal de Llibre de cavalleries i de Les històries naturals" [...] ¿Com ho fa Joan Perucho per crear aquests móns mítics, per instal·lar-se en el cor del misteri, per entrar en aquests paradisos perduts? El procediment més eficaç és la història o la dada apòcrifa, la invenció. En conseqüència, la reacció de l'autor ara ja no és pas elegíaca, com en la poesia, sinó irònica. Ens descriu animals estrafolaris no enregistrats en els repertoris zoològics, planeja màquines rares i enginyosos artefactes, recepta estranyes herbes salutíferes, inventa personatges i episodis, autors, textos. [...] Perucho, però, és sempre lleial i ens ensenya la carta i ens mostra la jugada.

(Antoni Comas. "La poesia de Joan Perucho", Mirador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 183-193)

* * *

En soledat, al tall de la postguerra, als afores —o bé a les mines d'argent viu— de la poesia catalana, van germinar tres obres singulars: la de Josep Palau i Fabre, la de Joan Brossa i la de Joan Perucho. Del tot independents, ben diferents l'una de l'altra, tenien, per exclusió, un camp d'activitat comú: cap d'aquests poetes no era tributari bàsic del simbolisme ribià ni del noucentisme carnerià ni del verb acolorit, enèrgic i pairal de Sagarra." [...] Cada poema de Perucho és una càpsula —Foix en diria potser una cèl·lula lírica— que conté alhora la llavor i el revers d'una narració: com el mirall que, devorant-les cap al propi reflex, xuclés les aparences que més tard suscitaran les fabulacions peruchianes en prosa. [...] Tot just després de Pamela, la gran novel·la de maduresa, un recull nou, Quadern d'Albinyana, ve a resumir les qualitats del poeta i en torna a enllumenar retrospectivament el sentit global.

(Pere Gimferrer. Pròleg a Obra poètica completa. Barcelona: Bruguera, 1984)

* * *

La seva narrativa esdevé un joc culte, ple de citacions literàries, referències històriques, sobreentesos i ironies, amb unes anècdotes que transgredeixen sovint les lleis de la racionalitat, d'un barroquisme no sempre dominat i d'un lirisme esteticista i encantat en ell mateix.

(J.M. Benet i Jornet. "Joan Perucho", Diccionari de literatura catalana. Barcelona: Edicions 62, 1979)

* * *

La mena de literatura que va lligada al nom de Lovecraft —un tipus d'especulació imaginativa ben interessant— pesa vivament sobre Perucho. Es tracta del joc amb l'irracional: fantasmes, vampirs, estupors, mistagògies, suposicions arcanes, somni. [...] Joan Perucho es proposa, com s'ho proposava Lovecraft, l'especulació "premeditada" —racional— d'ingredients que provenen del pànic i de la perplexitat que l'home arrossega en la seva pretensió de ser home. La maniobra oscil·la entre l'espant i l'humor, i és, a cada plana, una temptativa de recobrar la faula a través de la intel·ligència.

(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1971, p. 373)