—Tornant a la seva trajectòria literària, després de les dues primeres novel·les, va tenir un parèntesi, ben bé de deu anys, sense fer-ne; i es va dedicar al gènere periodístic: assaig, crítica d'art, gastronomia... Com va ser, que va abandonar el gènere de la ficció?
—La veritat és que jo no m'he considerat mai un novel·lista. Sempre m'he considerat un poeta: els meus orígens, no els puc negar. Però jo em considero més un home de lletres, que diuen els francesos; tot i que això representi ser-ho tot i no ser res. Però, és que m'agrada tot. Es pot dir que ho he intentat tot, menys el teatre [...]

—La ironia és omnipresent a totes les seves novel·les i [...] elimina la sensació d'angoixa que acostumen a produir temes com la màgia, el satanisme, l'esoterisme...
—És per eliminar l'angoixa. Jo utilitzo la ironia per establir aquesta diferència entre el món real i l'irreal; dissimulo la creació d'una cosa fantàstica o màgica per l'actitud irònica. Ara bé; jo faig una mica el que diu una novel·lista nord-americana, Edith Warton, a qui van preguntar: vostè hi creu, en els fantasmes? I va dir: no, però em fan molta por. Jo, amb una actitud cultural, racionalista, no hi crec, en els fantasmes; però em fan molta por. Crec que no hi ha fantasmes... bé, al final de la meva vida, ja no n'estic tan segur. Tinc una casa, a Albinyana, on no he dormit mai sol. Hi detecto coses que altres no detecten: sento uns sorolls estranys, a la nit el silenci està poblat de reminiscències que ningú no sent, però jo les sento. Sí, que hi ha fantasmes. I m'agrada, perquè és com un revulsiu contra l'actitud de la vida moderna, que és massa racionalista. Hem bandejat el sentit del meravellós. Jo el defenso a través de coses màgiques, perquè en el fons no m'agrada l'excessiva racionalització de la vida que estem portant i que ens porta a destruir el meravellós i màgic de la natura. És pervers.

[...]
—De vegades penso que vostè és molt exigent amb el lector: li demana una certa cultura i capacitat de llegir textos en altres llengües... Com s'imagina, el seu lector?
—Ja sé que els lectors, de vegades, no hi arriben; però els hi incito, a la cultura. La literatura és una constant incitació a la lectura. Perquè, a més, la gent ho comprova, si el que jo dic és veritat o no: molta gent diu que Perucho s'inventa les cites, i no és veritat. Aquest exercici mental em porta a la complicitat amb el lector, que es transforma en una fura de biblioteca. I això em va molt bé...

—S'ha dit de les seves novel·les que són polifòniques, per la seva intertextualitat. De vegades, les citacions llibresques pertanyen a èpoques futures a les dels personatges...
—Jo, com a creador, em poso en lloc de Déu. Déu ho veu tot: el passat, el present i el futur dels personatges. No és cap heretgia, perquè, com que sóc un creador literari, em puc permetre el luxe de saber la seva totalitat de l'existència. És un joc, una broma culturalista. El públic ho pot entendre, perquè és un públic culte.

[...]
—La conversa s'enfila per altres viaranys: [...] afirma que a penes li deu res a la literatura catalana i no accepta gaire que aquesta segueixi la seva petja. Confessa el seu pessimisme quant a la mateixa pervivència de la literatura donada la competència dels mitjans audiovisuals, que indueixen a la passivitat dels seus receptors, lluny de l'exercici mental que suposa la lectura.

(Helena Soler. "Entrevista a Joan Perucho", Històries de por. Barcelona: Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, 1993, p. 40-46)

* * *

–Què li sembla que ara s'hagi reeditat Diana i la mar Morta?
–Em sembla que és la recuperació d'una part meva, de la meva obra que, per com jo ho veig, és la més important, i no perquè sigui una obra complexa que aspira a uns objectius estranys i realment fantàstics, sinó perquè és la primera temptativa en prosa poètica que jo vaig fer.

–Recorda quina va ser la gènesi del llibre?
–Vaig anar de jutge a les Garrigues, després a Banyoles, després a Móra d'Ebre i finalment a Gandesa. En tots aquests llocs he anat deixant un rastre d'amics i vivències. Tot això ho vaig voler recollir en un llibre. Va sortir el llibre, 100 exemplars en una edició molt maca de paper de fil, i es va oblidar, va caure en l'oblit, i ara, al cap de 50 anys, no sé per quin motiu, Edicions 62 ha recuperat aquest llibre i ha provocat aquesta mena de febre.

–I a què ho atribueix?
–Suposo que és perquè la gent té ganes de recuperar els personatges antics i jo ja sóc un vell personatge. El llibre m'ha emocionat, i tot i que per a mi no ha representat cap novetat, sí que ho ha sigut pels altres.

–Llegir Diana i la mar Morta amb aquesta perspectiva del temps ens permet comprovar que té molt a veure amb la seva poesia, amb aquesta percepció dels instants, de la fugacitat de les coses.
–Perfecte, me n'alegro molt, tot i que jo aleshores no n'era conscient. Anava fent, parlant dels meus amics, dels paisatges que descobria i no veia aquest lligam entre una cosa i l'altra.

–Però de fet, tot i la quantitat de llibres de tota mena que ha publicat, s'ha sentit sempre més poeta que narrador, oi?
–Sempre. Sempre ho he dit: jo sóc poeta. Jo, més que res, sóc poeta. Home, m'agrada fer prosa perquè hi ha coses que no es poden dir sinó és en prosa, però de la manera que em sento millor és sent poeta. Sóc poeta per a tota la vida, no deixaré de ser mai poeta i el dia que deixi de ser-ho, voldrà dir que m'he mort.

–Quins objectius persegueix la seva poesia?
–La meva poesia intenta esbrinar què hi ha darrere la realitat. Això em va venir d'un dia en què em vaig mirar als miralls d'una sastreria. Els miralls reflectien la meva persona. "Ah, el Joan Perucho és aquí!". Ah, el Joan Perucho és allà! "Ah, el Joan Perucho està més a l'esquerra!". Al darrere també hi havia amics meus, dues portes tancades i una finestra oberta al carrer, i això era el que els miralls reflectien. Però, en definitiva, què reflectien? Doncs els miralls reflectien la realitat. I la realitat què representava, per a mi? La realitat era el que saben o endevinen els sants i els poetes.

[...]
–Si hagués d'escollir un llibre d'entre tots els que té, quin es quedaria?
–El que escolliria, el que ara m'agrada més, és un recopilatori de Sebastià Sánchez-Juan que es diu Prismes. Fullejant-lo fa uns dies vaig descobrir un vers que em va deixar incrustat a la vida per tota la meva existència: "No em deu amor que no em sacia, doneu-me joia per morir". Em vaig quedar de pedra picada. Doneu-me joia per morir. Qui té joia per morir? Ningú!

–I dels seus, és capaç de destacar-ne algún per sobre dels altres?
–Sí, El mèdium.

–Per què?
–Perquè és el que m'endinsa més en els misteris de la vida. El mèdium! Per què sabem les coses? El mèdium! Som els mèdiums!

–Fa poc temps va anunciar que deixava la secció "El arquero dubitativo", la darrera possibilitat que teníem de llegir els seus articles a la premsa. ¿Li ha costat prendre aquesta decisió?
–Sí, molt. Vaig deixar de fer llibres, però els articles encara els conservava perquè és un gènere curt i dominable en què m'ajuda d'una manera eficacíssima la meva dona, que havia sigut mecanògrafa i això ho domina molt. Jo li dicto el text i ella l'escriu. Però ara cada vegada em costa més i cada article nou és una complicació molt gran, per això he decidit no fer-ne més.

–I ara que està de moda, no ha pensat a fer una fundació amb tot el material que té?
–Fa uns mesos, el conseller de cultura, Jordi Vilajoana, ens va convidar a dinar a mi i a la meva dona. Al final del dinar em va preguntar què tenia previst fer amb la meva biblioteca, un cop mort. Jo li vaig dir que era una cosa que havia pensat moltes vegades, però a mi el que m'importa més és que si jo falto la meva dona pugui disposar de tot el que hi ha de la manera que vulgui. I així serà.

[...]
–Una de la seves grans passions literàries i vitals ha estat la cuina. Quan va començar aquest gust pels fogons?
–Amb la meva amistat amb Nèstor Luján. Jo anava a casa seva i veia que feien plats molt diferents dels que es cuinaven a casa meva. "Senyora Luján, per què ratlla la ceba?". I m'ho explicava. El Nèstor també venia a casa a dinar i la meva mare feia una cuina severa, la cuina castellana. Feia cocidos, asados, la sopa de la infanteria española i quan va descobrir la pilota va quedar entusiasmada i la va incorporar a la seva manera de cuinar, però hi afegia el xoriço, que aquí no s'estilava gens i que donava al brou una tonalitat daurada. Amb aquests coneixements i la visió directa de totes les contraposicions i possibilitats que oferia la cuina, el Nèstor i jo vam decidir fer El gran libro de la cocina española, que va publicar Danae.

–Una de les constants de la seva obra és aquesta fascinació pels éssers estranys, pels fantasmes, per les coses sobrenaturals. Com la justifica?
–Perquè m'introdueix en el món del misteri. Jo penso que el concepte de fantasma el pot representar una gran galeria en la qual es poden veure al final uns cortinatges amb uns serrells i quan m'hi acosto veig que aquells serrells, sense ser impulsats per ningú, es mouen. Qui els fa moure? Ah! No se sap! El misteri!

(Jordi Cervera. "Última entrevista amb el poeta Joan Perucho", Diari Avui, 25 de desembre del 2003)