Sap quin és l'encís del matí i quin és l'encant de la tarda el secret del capvespre, la densitat de la nit i ens els descriu amb els colors que millor els expressen, els renoven o els defineixen. I perquè en el marc d'aquest país, que és el seu, ha vist esclatar la rosa de l'amor que ha perfumat els seus dies i els ha abocats a l'ensomni, al goig de viure, l'evoca amb tendresa, amb agraïment, perquè és ací on ha arrelat els seus més profunds sentiments i és ací on ha vist el cel més diàfan, el núvols més decoratius, els camps més ben agermanats, els arbres més amics, els ocells més ingràvids.

[...] Escoltant el cantàbil de la seva maternitat, sorprenem una veu matisada i commoguda per l'inici de la nova vida que l'amor ha sembrat, i sabem que aquesta vida xucla àvidament la saba que ha de fer-la fruitar en el futur. Però després de la calor arriba la fosca i amb ella el temor de l'obstacle, de l'imprevist que pot destruir la petita llavor nascuda en el si matern. mes també els dubtes es fonen, les hores amargues passen i tot recobra la perduda harmonia. I sempre, com a tronada del cant obert sota l'escalf dels millors somnis, escolta la veu d'una terra que li parla amb paraules de vent i de mar per a donar-li l'escorç de totes les remembrances entre el goig i l'elegia.

(Montserrat Vayreda. Comentari de Vayreda sobre la poesia de Maria Perpinyà recollits a l'article de Josep Maria Bertran Teixidor «Recuerdo a una autora ampurdanesa: Maria Perpinyà» a Los Sitios de Gerona, 13 de novembre de 1966.)

***

Maria Perpinyà domina la poètica clàssica, però està al dia de les noves tendències i a més té ofici suficient per experimentar ella mateixa amb el ritme, l'estròfica i el metre, amb uns resultats extraordinaris. Probablement la base de la seva tècnica poètica sigui fruit, a més de la seva afecció a la lectura, de la formació musical de la poetessa; i no oblidem que el simbolisme francès, tan de moda a Europa en els primers anys del segle XX, accentua fins al límit la relació entre música i poesia, i que Maria Perpinyà era assídua lectora i traductora de la literatura francesa. Potser per això, algunes publicacions han volgut veure en la poesia de Perpinyà una vinculació a la poesia postsimbolista, filiació que personalment crec poc demostrable en altres aspectes que no siguin la musicalitat dels seus versos.

[...] L'amor és el tema més recurrent de la poesia universal, i la Maria Perpinyà el tracta en aquests poemes de joventut amb una barreja de joia i un punt de reflexió que demostren ja molta maduresa. Malgrat l'edat de la poetessa, no s'expressa amb aquella passió impulsiva i romàntica, ni tan sols no és una passió matisada, sinó una amor serena que sembla sortir més de la raó que no pas del cor.

El primer objecte d'aquest amor és la terra. Des de Verges, el seu petit poble de naixença, passant per l'Empordà, la terra idíl·lica que agombola totes les gràcies, fins a la seva pàtria, Catalunya. I hem començat l'antologia amb un himne, «Terra de vent», on podem veure totes les característiques de la natura civilitzada, tal com agradava veure-la a tota una cohort d'escriptors de primers de segle XX, des de Josep Carner i Guerau de Liost fins a Josep Pla. El paisatge no és tant la terra com les persones, les que hi viuen i les que l'han modelat amb les seves aportacions.

(Jordi Roca i Rovira. Estudi crític a Antologia de poemes, Girona, Publicacions de la Diputació de Girona, 2010, p. 20-21.)

***

La modalitat infantil centralitzava els interessos individuals de Perpinyà després de la poesia; però, contràriament a la lírica, per raons més ideològiques que literàries, ja que perseguia uns fins morals perfectament definits amb relació directa al seu catolicisme. [...] Aquesta motivació explica la dedicació de l'autora al gènere, la qual havia tingut una concreció paral·lela a l'activitat periodística amb la publicació d'El follet sentimental, dins la Col·lecció Tresor, a finals de 1930. Encara que el recull no va obtenir gaire ressò crític, algunes notes en destacaren, entre la producció infantil del moment, en uns termes novament indicatius de l'agermanament habitual entre dona i infància. En repassar els títols del gener de 1931, per exemple, Domènec Guansé incloïa el de Perpinyà en el tercer lloc de la nòmina i hi dedicava una lloança, breu però il·luminadora de la variable que enllaçava els dos grups socials: el llibre, segons ell, «aplega unes quantes rondalles no exemptes de fantasia, narrades amb to líric i, de vegades, amb tendresa maternal. És un llibre, altrament, ben remarcable pel casticisme de la seva prosa»

(Neus Real. Dona i literatura a la Catalunya de preguerra. Barcelona, Abadia de Montserrat, 2006, p. 147-148)

***

Que els quaranta anys de franquisme foren desastrosos per a molts d'escriptors catalans, no és descobrir res de nou. Els diaris en català foren suprimits. I el mateix les revistes. I els llibres...

[...] Aquells poetes que, pels anys trenta s'obrien camí, que havien aconseguit ja donar-se a conèixer en llibres i revistes, quedaren eclipsats. Tal és el cas de Maria Perpinyà, una poetessa empordanesa, enamorada de l'Empordà. Havia nascut a Verges el 1901. Col·laborava a El Matí. Se li havien confiat la pàgina infantil «En Xaneta» i la pàgina femenina. El Matí fou suprimit durant la guerra civil. Un cop acabada, els vencedors no permeteren llur reaparició. El director, Josep Maria Capdevila, emigrà a Colòmbia. L'equip de redactors sofrí vicissituds. Maria Perpinyà es retirà a Verges.

[...] En el seu recés vergelità, Maria Perpinyà viu un xic oblidada de les noves generacions poètiques. El seu nom està incrit en la Gran Enciclopèdia Catalana. Encara continua escrivint. Té molta producció inèdita.

[...] Totes les seves poesies respiren espiritualitat i tendresa. En algunes no hi manca una espurna de deix romàntic.

[...] Maria Perpinyà s'apropa als vuitanta anys. Sofreix de sordera, però manté el cap serè i les idees clares. Viu de records. Llegeix... Escriu... Espera...

(Lluís Maria Mestras i Martí. El punt, Girona, 28 d'agost de 1980.)