Maria Perpinyà i Sais neix a Verges el 6 de desembre de 1901, filla de Narcís Perpinyà i Pietat Sais, propietaris de diverses botigues del poble. Lectora i amb unes inquietuds intel·lectuals precoces, cursa els estudis primaris a l’escola de monges dominiques de Girona. Cap a la vintena, comença a enviar poemes a capçaleres de Barcelona i Terrassa, procés pel qual coneix Octavi Saltor, que l’ajuda a publicar per primera vegada al diari terrassenc El dia. És també gràcies a la intermediació de Saltor, així com a la de Tomàs Roig i Llop, que a partir de 1928 prepara la desitjada estada a Barcelona que li ha de permetre estar en contacte amb l’ambient literari i intel·lectual efervescent de la ciutat.

Un cop a Barcelona, treballa al diari catòlic El Matí des que aquest encara és només un projecte per acabar aportant-hi, només fins a 1934 i segons el recompte que en fa la historiadora de la literatura Neus Real, més de dues-centes col·laboracions entre contes, narracions llargues, poemes, ressenyes, articles i adaptacions al català de creacions literàries sobretot franceses. D’aquestes aportacions, en destaquen els relats infantils, el terreny literari que, si bé que més per raons ideològiques i morals que no pas estètiques, en aquell moment interessa més a Perpinyà després de la poesia. El 1930 publica el recull de contes infantils El follet sentimental amb il·lustracions de Josep Longoria. També el 1930 apareixen publicades les seves traduccions del francès Les aventures de Polzet, de Claude Roen, i Remordiment, de Jeanne de Coulomb.

Mentre col·labora a altres diaris i revistes com La Veu de Catalunya, La Paraula Cristiana, La Revista, La Nova Revista, La Nau i D’Ací i d’Allà, el 1931 publica el llibre de poesies Poemes, que per les seves virtuts líriques i la musicalitat s'ha arribat a considerar d'influència postsimbolista. Editat per La Revista, el llibre conté un pròleg de l’olotí Josep Maria Capdevila, director d’El Matí i lligat a la fundació d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). També el 1931 és l’any en què es casa amb el periodista i novel·lista Lluís Jordà i Cardona, amb qui tindrà tres fills.

Perpinyà esdevé una figura important de l’òrbita intel·lectual catalana durant els anys de la República. Membre de l’Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana  i de la secció femenina d'UDC, és una conferenciant habitual en l’àmbit catalanista i sobre temes femenins, xerrades de les quals destaca «La meva visió del feminisme», pronunciada l’octubre de 1930. Aquell mateix any, l’autora signa el manifest pro amnistia de les dones i el 1931 passa a formar part de la junta directiva de l’Acción Femenina presidida per Carme Karr.

El 1936 veu la llum el seu segon recull poètic, Terra de vent, editat també per les Publicacions de La Revista i que, en un to elegíac, gira entorn un paisatge de natura civilitzada per fer un cant a les persones que habiten i modelen la terra. Quan gràcies a aquesta publicació i les seves col·laboracions a la premsa sembla que arranca una carrera literària sòlida, l'esclat de la Guerra Civil i la implantació de la dictadura franquista trenquen la progressió de l’escriptora, que perd la seva feina principal a causa del tancament d’El Matí. La impossibilitat de publicar en català, fa que a la família pateixin unes dificultats econòmiques que només poden acabar resolent quan el marit troba feina a l’agència de notícies Fabra, després Agència EFE.

A mitjan dècada dels cinquanta, i ja alliberada de les càrregues que li han implicat la vida familiar, Perpinyà torna definitivament a Verges i reprèn la creació literària, malgrat que fins avui bona part de l’obra resta inèdita. És un període d'ostracisme dur i de poc reconeixement, fins al punt que els articles periodístics de l'època que la volen reivindicar no saben on localitzar-la, com queda palès en un article de Josep M. Bertran Teixidor publicat al diari Los Sitios de Gerona de 1966. El 1975 publica dos poemes dins del recull poètic Les cinc branques, editat entre d’altres per Saltor i Esteve Albert. El mateix any publica al Noticiari parroquial de Verges el poema Dansa de la mort a Verges, que és musicat el 1977 per Josep Maria Cervera. Un any després, Edicions Cedro publica un altre recull de poetes contemporanis, 31 Poetes d'avui, on s’inclouen sis poemes de Perpinyà. Durant aquesta etapa, a més d'escriure, mai no deixa de traduir i corregir textos en llengua catalana. 

Maria Perpinyà mor a Banyoles el 6 de juliol de 1994.