EL PAPER ESCRIT TÉ GUST DE POC. Pa eixut. Sense companatge. Era un paper pautat. D'un quadern que no havia fet servir mai a la classe de música del senyor Picard i que la mare guardava damunt l'armari de tres cossos de la meva habitació que ja no feia servir ningú. El paper mastegat t'esmussa fins que no és ben banyat i torna bla, com un cotó amarat, i ja podria ser qualsevol puré massa espès i amb aquell gust fingit de qualsevol cosa que tenien els plats de l'àvia. Allò que vaig fer no va ser un gest dramàtic. Senzillament, arrencava els fulls d'un en un, els feia a trossets i me'ls menjava. Allà, assegut a la taula de la cuina, arrambat a la paret, just al costat de la gelera. Ara, amb una plagueta a les mans, vint-i-cinc anys després, sé dir encara que allò que vaig fer no era res. No era la conducta inescrutable d'un exaltat, ni la cerimònia frenètica d'algú que ha perdut el seny. Era l'acta accidental, sorda, que aixeca algú que s'ha perdut. Un cor de pedra. Adesiara els episodis anodins, ridículs, agafen aquell llustre pompós de la raresa. Però en el reflex opac que jo deixava en aquella taula de fòrmica només hi havia un cos present. Res més. La tinta de bolígraf és insulsa. No té gust. Insípida. Com si fos aigua. I el temps no li fa res. Si de cas, el color és més cuit, un verd rovellat com aquella primera capa d'una picada d'ametlles i julivert deixada estar a la gelera. Sense tapar. No sé explicar per què escrivia amb tinta verda. Agafava aquell bolígraf rabassut de sis mines i per escriure en aquest quadern menjussat sempre triava el verd. Devia creure que era de bon to, distingit. A les coses fetes sense voler, amb el temps tenim el vici d'endossar-los el bluf dels fets inevitables. I és així que aquest color tumefacte, de contusió antiga i que ja no fa mal, des d'aleshores, ja parlava de mi, de fa quatre dies quan vaig decidir agafar el quadern i llegir les paraules que no vaig devorar aquell horabaixa de fa més de vint anys. He sentit a dir que les coses que no passen tenen color verd d'espera. La qüestió és que qualsevol intent de posar en clar tot quant va passar només seria una elucubració pretensiosa i només de mala gana podria divagar sobre un secret covat que no sé. Aleshores no vaig piular i ara no són hores d'empescar-me els motius d'aquell barrut. De fet, menjar-se les paraules és deixar-les caure a mig fer, desfigurades i això no és tan insòlit, ni una maniobra extraordinària de la gent sonada.

(Fragment inicial de Pèls i senyals. Barcelona: Empúries, 2008, p. 9-10)