"Sebastià Perelló (Costitx, 1963) s'ha donat a conèixer com a escriptor amb un llibre de contes amb el qual va obtenir el premi Bearn de narrativa [...]. Merescudament, ens apresam a afegir, perquè sens dubte es tracta d'un bon llibre: fins i tot d'un molt bon llibre. Si el títol ens suggereix que la norma principal que ha de regir l'escriptura de Perelló és la subtilesa, no ens haurem errat de comptes. Subtilesa, sentit de la mesura, pulcritud en la construcció, suggerir més que no mostrar i seduir abans que imposar: aquests semblen els mínims que Perelló s'imposa a l'hora d'enfrontar l'escriptura d'un conte, i a fe que els assoleix sovint i amb una aparent -només aparent, ja se sap- facilitat que deixa un ampli marge de comoditat al lector perquè gaudeixi del text, cosa que el lector, per descomptat, agraeix. Perelló sembla haver llegit amb profit aquest llinatge d'escriptors centreeuropeus -Musil, Zweig, Polgar...- que, al llarg del segle, han anat configurant una manera d'entendre la literatura que reposa en la noció d'elegància.

Continuant amb allò que ens promet el títol, les històries que trobam a Exercicis de desaparició tracten precisament d'això: personatges que s'esfumen, que parteixen, que se suplanten, que hi són sense ser-hi; presències amb una definitiva vocació d'absentar-se, qui sap si per sempre més. [...] Tal vegada Perelló no estigui tan dotat per a la vessant esperpèntica [...] però quan s'endinsa en aquest discurs més intimista, de rivets existencials, que li és més propi, aconsegueix un to general més que bo, i fins i tot moments excel·lents."

(Sebastià Alzamora: "Sebastià Perelló, Exercicis de desaparició, Serra d'Or (Barcelona), núm. 490, octubre del 2000, p. 68)

* * *

"Hablar de nada. Es lo que hace Felip Trobat, protagonista de la última y remarcable novela de Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca, 1963). Escribe –como Duras– del desconocido que lleva dentro. Se desespera, pues sólo atisba sombras. Y comprende que quien escribe en nombre propio acaba en personaje de papel. En nada. Sabe que lo que dice ha perdido significado y conviene borrar lo que fue. Por eso, se come su cuaderno de apuntes autobiográficos en un acto de súbita lucidez. Pèls i senyals refleja el lento proceso de digestión de –parafraseando a Hölderlin– todo el espanto que condensa una vida de ensoñación y locura, soledad y tinieblas, atrapada en una red de palabras y signos. La red de la propia escritura.Y Perelló, con un texto lleno de citas y referencias, plantea la necesidad de escapar de un personaje, el halconero Felip Tobat, empleado en el aeropuerto de Palma, que caracteriza al hombre de hoy. Un hombre perdido en lo que Marc Augé ha denominado los "no lugares".

Las pistas de aterrizaje donde trabaja Trobat pertenecen a esos ámbitos de tránsito (autopistas, estaciones de tren, hoteles, campos de refugiados, etcétera) que prometen la individualidad solitaria, lo provisional, lo efímero. Son –dice el antropólogo– palimpsestos donde se reinscribe el juego de la identidad y la relación. Son la medida de una época. Por eso, la biografía de Felip Trobat es una suma de experiencias (sobre todo, familiares, pero también de amigos y compañeros de trabajo) y actitudes individuales (de huida, de miedo, de rebelión). Es un conjunto de textos diversos, de reflexiones y divagaciones que conservan las huellas de viejos escritos.

En el papel que deglute Felip Trobat, escrito en un mallorquín rico y arcaizante, está el pasado. Un pasado donde se entrecruzan los destinos, los actos, los pensamientos, las reminiscencias. Como en el pueblo de Comala, donde Juan Preciado llega en busca de su padre, Pedro Páramo, los personajes fantasmales regresan siempre al punto de partida, los tiempos y las identidades se disuelven. Cada paisaje y cada dato, esa obstinación de Trobat de dejar constancia notarial de un espacio y un tiempo que fueron suyos, ya no es creíble. Al final, sólo queda esa tensión angustiosa del escritor que, según Pascal, ha ido trazando un tapiz de signos en el aire, detrás del cual no hay nada."

(Anna M. Gil: "El hombre y la nada", La Vanguardia. Culturas, 15 de juliol del 2009, p. 14)

* * *

"Fins ara coneixíem el mallorquí Sebastià Perelló (Costitx, 1963) pel volum de narracions Exercicis de desaparició (Di7 Edició, 2000), un aplec que fou molt ben rebut, sobretot per la crítica illenca, i que anunciava la bona fusta d'un nou escriptor. Ara, quatre anys més tard, n'ha publicat un nou recull, Mans plegades (Empúries, 2004), que confirma les esperances dipositades en l'autor.

Una llicenciada en clàssiques a l'atur, un metge molt qualificat, la gerent d'una empresa de material d'ortopèdia o una cal·lígrafa que escriu cartes per als seus clients són alguns dels personatges que protagonitzen aquestes vuit narracions: personatges desorientats, ambigus, difusos, personatges conscients de la fugacitat de la vida i de les seues limitacions. [...]

Perelló manifesta una gran creació fabuladora, però sense disbauxes, una creativitat assenyada i reflexionada, res no sobra, res no manca. L'autor aconsegueix arribar a l'ànima dels personatges sense gaires descripcions, ens transmet les seues sensacions, els seus records, i ho fa amb poques paraules, paraules triades una per una, sense contemplacions, res no es deixa a l'atzar. S'hi observa una intenció d'unitat i de globalitat, amb una intensitat progressiva. [...]
Contràriament al que es podria pensar, la mirada de l'autor no és moralitzant, Perelló no pretén inculcar-nos cap teoria, no és profeta, sinó escèptic. Potser la maduresa consisteix a comprendre que la mort, com la fugacitat de la vida, pertanyen a la nostra realitat quotidiana. A partir d'aquesta premissa, l'autor sembla dir-nos que estem condemnats a viure, és el nostre destí, al qual no podem oposarnos, i ens proposa acceptar-ho amb esepticisme i intel·lectualitat.

No tinc cap inconvenient a afirmar que el volum Mans plegades obre una finestra, de bat a bat, en l'autocomplaent literatura illenca i que presenta Sebastià Perelló com el narrador més prometedor aparegut en la fecunda escena literària insular més recent."

(Pilar Arnau i Segarra: "Sebastià Perelló, Mans Plegades", Els Marges (Barcelona), núm. 75, hivern del 2005, p. 117-118)