Premi de la Crítica Catalana de narrativa.

Veus al ras és la història d’un home que cada setmana apareix davant d’una casa. Fa deu anys que va sortir-ne per no entrar-hi mai més, i ara és un que va perdut. Que ha perdut fins i tot la veu i s’expressa amb el cos, amb la cara, amb uns actes que no entén ningú.

I és la història d’una dona que escriu tot allò que no diu l’home mut, el qui s’atura davant de la seva finestra, el qui va viure amb ella abans de perdre la paraula i el seny. Ella s’obstina a recompondre’n la vida a través dels retalls que en coneix: la infància explicada per les dones de la família, les rareses que feien tanta gràcia i s’han ulcerat, l’oïda tan sensible a la veu, a les veus dels presents però també dels absents…

Veus al ras és el tapís dels amants, una novel·la que atrapa com un nus de paraules que s’estreny cada vegada més. Un text excepcional —beckettià, podem dir sense abús.

(Sinopsi)