"L'home que fa un moment ha dit: «Vaig a comprar tabac» no tornarà mai més a casa seva. Mentre camina cap al bar de la cantonada amb la intenció de comprar-hi dos paquets de Kent, comprova si du prou monedes per la màquina. Sorprenentment, però, el bar és tancat. L'home no s'immuta. Després de mirar a dreta i a esquerra –i de deixar passar tres camions de bombers–, travessa l'avinguda. Potser en trobarà a la botiga del pakistanès que no tanca fins a mitjanit, pensa. S'hi dirigeix. La botiga del pakistanès s'està incendiant. La pressió de les mànegues dels bombers no pot evitar que les flames s'elevin fins a convertir-se en una columna de fum d'una foscor semblant a la del cel. Il·luminat per la resplendor, l'home sent una necessitat intensa de fumar. Fa gairebé mitja hora que no encén cap cigarret. Mira al voltant. Entre les persones que s'han aturat a contemplar l'espectacle de la lluita de l'aigua contra la força devastadora del foc, busca algú que dugui un cigarret als llavis i que pugui convidar-lo. Ningú. Prova d'asserenar-se pensant que coneix prou bé aquell barri –el seu– per recordar un lloc on venguin tabac. Sense esforçar-s'hi, se li acuden dues màquines expenedores: la de la gasolinera i la de l'hotel. L'hotel és més a prop; més ben dit: no tan lluny. Podria anar cap al pàrquing i agafar el cotxe, però calcula que hi arribarà abans caminant. Mentre s'allunya de l'incendi, gairebé corre. És conscient que, a casa, la dona i la filla l'esperen per sopar. Però també sap que no hi tornarà si no és amb dos paquets de Kent.

La porta giratòria de l'hotel va molt dura. Per entrar, l'home ha d'empènyer amb força, amb l'espatlla. L'acullen la moqueta del vestíbul i el taulell de recepció, desert. L'home passa de llarg. Coneix el camí (els diumenges es queda sense cigarrets, sol comprar-los aquí). Gira a la dreta i enfila l'escala que puja fins al bar. Com gairebé sempre, el cambrer dorm, amb el cap recolzat sobre la barra. A diferència d'altres vegades, la màquina està desconnectada. Contrariat, l'home pregunta:

–¿Que no funciona?

El cambrer no respon. L'home se li acosta, disposat a despertar-lo. A mig metre de distància, s'adona que, tot i que conserva els ulls oberts, és mort. Un bassal de sang li envolta el cap i a la templa dreta hi té un forat, de bala, probablement. L'home s'estremeix. És la primera vegada que veu un cadàver. Li tremolen les mans i les parpelles. No sap què fer, ni tampoc què pensar. Té ganes de vomitar. Aconsegueix deturar les basques tancant els ulls i girant-se d'esquena a la barra. Respira ben fort, com si l'auscultés un metge. Amb dificultat, es dirigeix cap a l'escala i comença a baixar-la lentament. La por, que fins ara es manifestava en tremolors i nàusea, li envernissa el front amb una capa de suor tèbia. Quan arriba al taulell de recepció, treu el cap per veure què hi ha al darrera. Prop del telèfon, al costat de la clau d'una habitació –la 114–, hi ha un paquet de tabac encetat. Tot i que no és Kent, l'home l'agafa febrilment. Encén un cigarret i fa una primera pipada. Una bola de fum s'escola pels pulmons i s'escampa fent-li pessigolles a la caixa toràcica. Al cap d'uns segons –ha estat a punt de tossir–, el mateix fum reprèn el camí de tornada i es bifurca en el moment de ser expulsat pels narius. Se sent el plany d'una sirena que s'apropa, cada vegada més potent. «La policia», pensa. D'una banda, aquest pensament el reconforta; de l'altra, l'inquieta. ¿Com justificarà la seva presència a l'hotel? ¿Dirà que hi ha vingut a comprar tabac i que ha topat amb el cadàver? Ell no ha fet res, d'acord, però ¿qui s'ho creurà? ¿L'interrogaran, sorpresos que no hagi telefonat de seguida a la policia? ¿El consideraran sospitós, presumpte culpable? Segur que sí, preveu. Sent pànic, un pànic terrible que, en els dotze minuts següents, guiarà tots els seus actes.

Durant els dotze minuts següents, l'home fugirà, encara que ningú no el persegueixi. No ho farà per la porta giratòria de l'hotel, sinó que pujarà novament fins al bar, obrirà una de les finestres que donen al carreró de darrera de l'edifici i saltarà. Es farà una mica de mal al turmell, però no hi donarà importància. S'assegurarà que ningú no l'ha vist i, un cop a la cantonada, arrencarà a córrer. Li costarà respirar. Malgrat això, continuarà, amb la ment en blanc, sense respectar els llums dels semàfors. Travessarà els carrers sense mirar i per poc no provocarà un accident entre un cotxe, que frenarà per no envestir-lo, i una motocicleta conduïda per un fabricant de calendaris. Extenuat, l'home s'aturarà en una plaça. Se sentirà perdut. Mirarà al seu voltant i veurà bancs, gronxadors, una cabina telefònica i una estàtua que li sonarà. Encendrà un cigarret del paquet robat i, al cap d'uns segons, s'adonarà que es a prop de casa seva. En comptes d'anar-hi, es dirigirà cap al pàrquing."

(Del llibre Sentimental)