—"Per tant, el descobriment de la llengua catalana et ve per l'escola?
—Sí, és clar, jo descobreixo el català pel Villena, perquè les classes es feien en català. De professora de català vaig tenir la Núria Albó; d'Història l'Enric Casassas. I és a partir d'aquí que m'adapto. Tots els meus amics són catalans, començo a llegir poesia, a les primeres nòvies els escric cartes d'amor en català i, a partir d'aquí, comença l'interès per la literatura catalana, la Nova Cançó, la rumba catalana… Tot això és un procés d'adaptació molt llarg, i hi penso ara, perquè el que no he fet mai és aturar-me a reflexionar sobre el meu passat.

[…]

—Els teus començaments literaris recolzen en algun autor català, en algun narrador com Calders, per exemple, o bé t'acompanyen sempre escriptors forans?
—Això és molt curiós perquè quan vaig començar a escriure potser només havia llegit un parell de contes de Calders, gairebé res; de narrativa catalana, n'havia llegida molt poc. Jo vinc de la poesia, i d'autors que m'han influït hi ha Joan Vinyoli, i Salvat-Papasseit, que m'agradava perquè explicava històries als seus poemes. Vinyoli m'agradava per la llengua. El problema que tenia amb la narrativa és que, en general, no n'entenia la llengua; em molestava, em costava… En poesia, en canvi, hi entrava amb facilitat; els poetes catalans de la meva època, dels anys setanta i vuitanta, tenien una llengua natural: en Vinyoli, en Martí i Pol… Els narradors, en canvi, trobava que complicaven molt les coses.

D'influència de la narrativa catalana, en tinc poquíssima. En tinc de la poesia i de tot el que vaig llegir que sortia publicat en aquell moment –des dels setze anys fins als vint-i-cinc–, que vol dir: Cortázar, Delibes, Ribeiro, Truman Capote, tots els francesos, John Irving… És curiós com, quan vaig començar a publicar, em buscaven les influències aquí i les tenia a fora. Però les grans influències a l'hora d'explicar històries les tinc del cine i de la publicitat. M'han influït més pel·lícules i anuncis que un autor concret. Amb els llibres aprens a escriure, però a explicar històries, no.

—D'aquesta sintonia amb la poesia i, d'altra banda, amb el missatge publicitari, breu però contundent, és d'on et ve aquest sintetisme de la frase?
—Això del sintetisme de la frase és purament ideologia de qui escriu. I em ve de la meva experiència com a lector. Considero que només poden fer frases llargues els genis, i com que jo no ho sóc, he d'arrenglerar-me amb el grup dels que suporto, que són aquells que m'expliquen històries que tenen certa gràcia amb frases curtes. Hi ha una enorme inflació i un frau literari molt gran que no s'admet en d'altres arts, que és la palla. És a dir, un escriptor pot començar a descriure aquest cendrer i dedicar-hi sis pàgines sense que passi absolutament res; ara, si ho fa un cineasta o un pintor, l'empresonen… Hi ha por de denunciar l'excés. Per això sempre he volgut explicar les coses de tal manera que s'entenguin; de vegades et pots permetre una llicència, posar-hi un llacet, però el que hi ha a dins és el que val, el que interessa. En canvi, hi ha moltíssima literatura que només és llacet. I en tenim molts, d'aquests escriptors que fan una literatura que només és envoltori, sense cap mena de consistència. Et pots trobar la persona que escriu coses molt complicades amb un virtuosisme que et fa dir chapeau, com Manganelli, que fa frases de dues pàgines però perquè també explica històries complexes.

A mi m'agraden les coses concretes. Això és el que tenen la publicitat i el cinema, i també es veu en l'esport. En futbol, que és una de les meves passions, els jugadors que m'agraden són els que ho fan fàcil. Laudrup, per exemple, pam, vertical, passada i gol. T'imagines un jugador que comencés a fer totes les voltes al camp amb la pilota? La gent el mataria! En literatura, com que hi ha un complex d'inferioritat enorme i una tonteria generalitzada, es permeten segons quines coses i es justifiquen dient que obeeix a un estil barroc, etc. Què barroc! Això és un rotllo!

—És que en general, la gent encara no s'atreveix a dir que alguns llibres són un rotllo, un avorriment absolut. Hi ha molta militància, encara, en literatura.
—Aquí està l'error! És clar, jo no vinc d'aquest món de la militància. Jo vaig començar a escriure perquè m'agradava. T'asseguro que si amb el primer llibre no hagués trobat editor, ho hauria deixat; hauria escrit a casa, tranquil·lament i prou. Però hi ha gent que necessita, com l'aire que respira, participar d'una concepció d'escriptor… Jo si no em sortís bé, faria una altra cosa.

—El conte és el gènere que primer has conreat –T'hauria de caure la cara de vergonya i Infecció–, però també t'has endinsat en la novel·la –La primera pedra i L'instint, guanyadora del premi Prudenci Bertana del 93. No és difícil de lligar la frase curta, la idea sintètica, dins una estructura més àmplia com la novel·la?
—Jo això ho veig com l'atletisme, en què hi ha els cent metres llisos i la marató. Mai no m'he aturat a pensar si un gènere o l'altre respon més al meu caràcter, sinó que és una decisió. De vegades corres els cent metres i escrius un conte, perquè la idea que tens al cap només dura cent metres, o, de cop i volta, tens una idea que penses: això són quatre-cents metres obstacles, i aquesta dura quaranta pàgines… I un dia dius, faré la marató, o els tres mil, o els cinc mil… i escrius una novel·la.

[…]

—Es pot dir que ets un bon observador de les coses de cada dia, de la gent del carrer?
—Jo he après a escriure als autobusos, als metros, anant a l'aeroport… I m'he adonat que ningú no s'ocupa d'aquesta majoria.

—Tens un conte de T'hauria de caure la cara de vergonya en què l'individu és un peix en una peixera. És així com veus la humanitat?
—No, no. De fet, són una barreja de pessimisme visceral i de vitalisme brutal. Ideològicament sóc superpessimista, però començo a pensar que potser és una posa; he triat aquesta via perquè em sembla que és la manera de relativitzar moltes coses. El que sempre he volgut, i això des del primer moment en què em vaig posar a escriure, és tenir un to: explicar històries i, alhora, transmetre una visió del món, de les coses. Una mirada. La meva mirada és aquesta barreja tan contradictòria entre pessimisme i vitalisme.

—Per què sovint les teves històries, per mitjà dels personatges, són cícliques?
—Jo jugo força amb els tòpics, amb la situació de l'amant dins l'armari i que, de cop, arriba el marit, etc., i sempre he sospitat que el marit ve d'una altra situació idèntica. Aquesta idea de cadena fa que tot es qüestioni i aleshores és quan les coses no són tan greus. Això treu ferro a la situació difícil i, al mateix temps, dóna una visió més panoràmica, amb la qual cosa tot plegat queda relativitzat.

—Sovint, a les teves obres, inclous fragments de prospectes de medicaments, anàlisis científiques de determinats processos, etc. Quin és l'objectiu d'aquest canvi de registre?
—Penso que moltes d'aquestes coses s'hi poden posar si queden justificades per l'argument. A més, té una certa conya, contrasta, va molt bé perquè és una manera de fer una pausa en la narració. De fet, és una curiositat que jo tinc per tota aquesta altra literatura; els dominicals, els prospectes mèdics, etc. I això és una manera de transmetre aquesta curiositat i de fer evident que hi ha molts altres registres."

(Marta Nadal. "Sergi Pàmies, una visió relativista de la societat", Serra d'Or (Barcelona), núm. 420, desembre del 1994, p. 17-21)