Cada vegada que intenta escriure, dibuixa. Seu, agafa l'estilogràfica, pensa en la primera paraula per començar un conte, però, quan toca el full en blanc, la mà se li escapa. No pot evitar-ho. No és una sensació desagradable; fins i tot és divertit veure com neixen formes i personatges sota un traç definit i sovint admirable. El problema és que ell vol escriure i que, fins ara, no sabia dibuixar. La prova és que ja ha publicat tres llibres i se'l considera un escriptor innovador i original. Ningú no sap, però, que actualment només estripa dibuixos estranys farcits de palmeres, de dones que fumen recolzades a la barana de transatlàntics, d'homes que es banyen en gots d'aigua salada sota un camí de lluna. Ni la seva dona. Ella sap que treballa perquè el veu capficat i envoltat d'una muralla de diccionaris. I perquè, com sempre que escriu, està de mal humor i no se li pot dir res.

Últimament, desa els dibuixos en una carpeta. El sorprèn que tots aquells gargots s'assemblin, cada vegada més, al que volia escriure. Per exemple: volia narrar la història d'una nevera que canvia de casa fins anar a parar a un enorme escorranc, prop de la costa. Doncs bé: ha omplert més de deu folis amb la reproducció exacta de pots de melmelada, pastilles de xocolata blanca, glaçons, llaunes de cervesa, enciams, formatges i carn congelada embolicada en paper de plata. Està preocupat. D'entrada, no va donar-li importància. Va pensar que el món és incomprensible i que sovint passen coses que ni els científics soviètics poden desxifrar. Es divertia i prou. Era com si de sobte s'adonés que sabia jugar al bridge, o tocar el violí com un virtuós. Aviat, la broma es va convertir en símptoma, i el símptoma en alarma. Durant dies, va procurar no pensar-hi. Inevitablement, però, queia en la temptació de provar-ho: els dibuixos milloraven, l'angoixa augmentava.

Violant un dels seus mètodes de treball més sagrats, va decidir d'escriure a màquina. Confiava en aquesta solució per enganyar el misteri i poder continuar el seu llibre. Va picar cada tecla sense mirar el full blanc. Quan el va treure, les lletres s'havien escampat pel foli i formaven el rostre perfecte d'una noia somrient.

Més endavant, va pensar que el millor seria gravar les històries. Guardar-les en cassettes i, posteriorment, donar-les a picar. Ho va intentar. No era el mateix que escriure, perquè quan un parla no pot corregir i s'embala sovint per camins inconvenients. A més a més, ell no sabia parlar, sabia escriure. Malgrat els obstacles, va omplir una hora de cinta amb la història d'un amor impossible entre dues gepes d'un camell. Quan va voler sentir-ho, l'aparell va començar a tremolar i a emetre uns sons caòtics, més semblants a un ronc monstruós que no a un conte de gepes. Va renunciar.

Ara vol parlar amb la dona. Sap que serà inútil però té ganes de desfogar-se. Ella l'escolta. No se'l creu. L'engega amb bones paraules. Ell insisteix. diu que no sap per què, ni com va començar. Que volia escriure una història i li va sortir el dibuix d'un cactus mexicà. Ella se'l mira. No fa cara de broma. L'agafa per la solapa i sembla que vulgui plorar. Sobre la taula, ell obre la carpeta i apareixen els dibuixos. S'admira. Mai no hauria imaginat que el seu home fos capaç d'inventar tantes coses en un full de paper. Els devora amb la mirada. Hi ha tramvies descarrilats, abandonats damunt d'una closca d'ou; màquines de fotografiar que escupen llavis inflables, fulls de calendari; barres que voregen la ciutat com una carretera; una perruca de raves, incendiada; cangurs muntats per ascensoristes… Malgrat l'expressió d'ell, ella se n'alegra. Els dibuixos li han produït un impacte molt superior al dels contes que escriu. Ell calla. Observa aquell desgavell d'imatges i se sent impotent, sense voluntat per enfrontar-se a tanta estúpida extravagància del destí.

S'ha resignat a dibuixar, a no escriure. Ha llogat un estudi al terrat i ha substituït l'estilogràfica per una colla diversa i peluda de pinzells. Passa vuit hores diàries guixant teles enormes. Encara no sap com, la mà respon a l'ordre absurda d'inventar carrers, horitzons, camises tropicals, escales d'incendi… El sistema segueix sent el mateix: imagina una història per escriure, però dibuixa una versió aproximada del que havia pensat. El resultat és òptim, sobretot pels altres. Des que coneix el fenomen, l'editor s'ha convertit en marxant. En un any, han inaugurat tres exposicions i l'ajuntament li h encarregat de pintar la façana de l'estació.

La dona està contenta. Prefereix els vernissatges a les presentacions de llibre. Ell no. Procura parlar poc, entre altres raons perquè desconfia de la nova fauna que l'adula i el persegueix fins l'estudi per comentar, diuen, la seva obra més recent. En pocs mesos, ha aconseguit que els seus col·legues l'admirin i s'interessin per la seva feina. Sovint, ha de comentar la tècnica emprada i parlar de pintors que desconeix. Ha hagut de documentar-se, comprar una enciclopèdia, subscriure's a revistes d'art, visitar museus, galeries que fins ara no l'interessaven. Els pintors li havien semblat sempre uns sers orgullosos, pedants, embrancats en tèrboles enveges i fòbies molt superiors a la dels escriptors. S'equivocava. N'ha conegut de tota mena i només els pot retreure aquesta dèria (contra la qual lluita per evitar-ne el contagi) de considerar-se el melic del món.

Des que és pintor, ven més llibres. L'editor diu, en broma, que aquesta malaltia hauria de durar tota la vida. Ell no contesta. No li fa gens de gràcia haver de pintar per força, no poder confessar que no en té ni idea, que tots aquells quadres són el producte d'una confabulació diabòlica que, a part d'enriquir-lo, el deprimeix profundament. En el fons del fons del fons, l'editor pensa que l'escriptor ja sabia dibuixar. Que si ara els vol acollonar amb el misteri de la mà encantada, ja s'ho farà. A la llarga, pensa, quan s'afarti de fer el numeret, tornarà a escriure. La dona opina el mateix. No d'una manera tan contundent, però no s'acaba de creure l'embolat de la mà boja. A ell, el que creguin els altres, no l'interessa. A les nits, d'amagat, intenta escriure una paraula. Es lliga la mà amb una bena, fa ioga abans de posar-s'hi, resa, es dutxa, beu, canvia l'orientació de la taula, es masturba, s'estira, espera les nits de lluna plena, però tot és en va. Acte seguit, la mà retalla la silueta d'un taüt amb bombetes de colors… Es desespera. Pren somnífers en dosis alarmants i menja cada vegada pitjor. Ningú no se n'adona perquè tots estan massa ocupats organitzant exposicions, entrevistes, tertúlies, festes privades amb l'única finalitat de vendre. Ell pinta perquè suposa que, tard o d'hora, s'acabarà el malson. Però també perquè algunes formes li recorden el rastre d'una idea que, escrita, hauria omplert tres i, fins i tot, quatre capítols.

L'alcalde l'ha felicitat. No solament per l'elecció dels colors, sinó per haver encertat a l'hora de triar els personatges del mural. Ha inaugurat la façana de l'estació i se l'ha mirada durant uns minuts, com qui no l'acaba d'entendre. Ell espera pacientment que acabi l'acte. No li agraden els fotògrafs, ni els xofers que netegen els vidres dels cotxes oficials, ni tots els funcionaris que li diuen de tu sense coneixe'l. L'editor (cada vegada més marxant) ofereix els seus serveis a d'altres alcaldes que també assisteixen a la cerimònia. Hi ha bastant públic. Un públic accidental, carregat de motxilles, de pressa, de son o de fàstic per haver perdut el tren de les onze. Els observa mentre pensa que ell també és un espectador de tot aquell muntatge, amb la diferència que n'és, a més a més, protagonista. Se sent com en els espectacles de màgia, quan el màgic escull un membre del públic per serrar-lo, treure-li coloms de les mànigues i fer-lo desaparèixer en una maleta.

Ara, el marxant (cada vegada menys editor) fa un discurs per agrair –en nom d'ell– un seguit d'educades foteses. Dissimuladament, aprofitant els aplaudiments i la confusió del moment, ell entra a l'estació. El primer que fa és arrencar a córrer per deixar-se lliscar, suaument, sobre el terra brillant. Després, s'atura davant del quiosc i compra dues revistes estrangeres. Mentre en quiosquer busca canvi, roba una bossa de caramels tous en forma d'ós. De lluny, veu com la dona i el marxant entren a l'estació per localitzar-lo. Automàticament desapareix per una escala que baixa a l'andana. Camina de pressa, decidit. Hi ha un tren aturat a la via. Hi puja per la porta on una família li pregunta si aquell és el tren que va a Sevilla. No ho sap. Seu en un compartiment que put a tabac, decorat amb fotografies de castells, ponts, masies i llacs que, probablement, ja no existeixen. Per la finestra, veu com la dona comenta alguna cosa amb un empleat de l'estació. Baixa la persiana. No la puja fins que el tren engega. La gent que hi ha a l'andana somriu i mou la mà. Per un moment, s'imagina que també pateixen la seva malaltia. Que els que fan de fuster, d'actor, de militar, de secretària, de corista, de cantant, de tocinaire, d'alcalde, de marxant, de màgic, són en realitat impossibles ceramistes, pianistes, nedadors, profetes, empresaris, pilots, pallassos, topògrafs, graduats socials o dentistes. La idea l'espanta. Davant seu, una dona somriu. Vol conversa. Comentes la distància que separa Sevilla de Carmona. Ella diu que és infermera i, per com ho diu, sembla que sigui cert. Ell dubta uns segons abans de confessar en veu baixa:

–Jo sóc escriptor.

Quan ho diu, se n'adona que no vol dir res. Que un escriptor que no escriu és un mentider o, amb prou feines, un d'aquells bojos patètics que es creuen Napoleó. La conversa decau perquè ell es limita a respondre amb monosíl·labs cada vegada més foscos. Finalment calla. Per la finestra, passen rètols de bar, fil elèctric, cementiris de cotxes, nius d'ocell, arbres, baixadors amb rellotges espatllats.

"Tot això es pot pintar", pensa. Però no es poden pintar la por, la veu del revisor que li pregunta si porta el bitllet, l'expressió de la dona que el mira com si fos un delinqüent, l'espera d'abans de pagar la multa, les poques paraules que sap pronunciar per defensar-se, la humiliació de no poder-los cridar que potser ni ella és infermera, ni ell un revisor zelós, sinó dos peixos que donen absurdes i lentes voltes en un aquari.


("L'ànima del llobarro", dins Infecció)

* * *

L'Eric vol parlar amb la seva dona. Està a punt de dir-li: "Andrea, hem de parlar", però, a l'últim moment, es fa enrere. El que li ha de comentar s'ha d'explicar d'una tirada i cal que ella ho escolti del començament al final. El problema és que l'Andrea és incapaç d'escoltar-lo –ni a ell ni a ningú– sense tallar-lo. Sempre interromp. Si encara ho fes per referir-se a un detall relacionat amb allò que li expliquen, podrien avançar en la conversa, ni que fos a batzegades, però l'Andrea no. L'Andrea interromp amb preguntes que no fan al cas, que és, per l'Enric, una de les maneres més desagradables d'interrompre. Imaginem que l'Eric prova d'explicar-li que, de petit, li agradava anar a pescar. Suposem que comença a descriure l'emoció del moment en què, després d'una llarga espera mirant fixament la superfície de l'aigua i el fil de la canya, els peixos picaven. Doncs, a mitja narració, l'Andrea pot perfectament preguntar-li: "¿Ja has tancat la porta amb clau?" I, com és lògic, a l'Eric li passen en sec les ganes d'explicar-li res. És per això que, generalment, l'Eric calla, perquè li dol –cada vegada que intenta parlar-hi– adonar-se que l'Andrea té el defecte d'interrompre. Això no significa que no s'entenguin, ni que el seu matrimoni estigui en crisi (de fet, qui no parla és l'Eric; quan l'Andrea parla, ell no l'interromp). El més curiós és que, de vegades, ella li retreu que parli tan poc. Aleshores, l'Eric es limita a somriure mentre pensa que li agradaria poder-li confessar que, si alguna vegada provés d'explicar-li res, ella l'interrompria immediatament amb una pregunta com posem per cas: "¿Demà agafaràs el cotxe?" Per això vol parlar amb l'Andrea, per dir-li que ja n'hi ha prou d'interrupcions constants. Alhora, l'Eric tem que, quan intenti posar-li els exemples necessaris perquè l'Andrea s'adoni del seu defecte, ella l'interromprà. I que, aleshores, la situació serà encara més desagradable. Ara, com a mínim, li queda l'esperança que, potser algun dia, serà capaç d'explicar-li que hauria de canviar i escoltar els altres sense interrompre'ls. (Es conformaria que l'Andrea continués interrompent els altres a canvi que no l'interrompés a ell.) Si fracassa, però, haurà de resignar-se i no està disposat a passar per aquest tràngol.

Ara són al dormitori, al llit. L'Andrea repassa la correspondència. De tant en tant, fa algun comentari, com ara: "Aquests del Canal+ cada cop envien la revista més tard". Si aquesta frase l'hagués dita l'Eric, segur que l'Andrea li hauria preguntat: "¿Quan és l'aniversari de la teva mare?", o alguna cosa per l'estil. L'Eric, en canvi, l'ha escoltat sense badar boca. Podria perfectament entomar el comentari i contestar-li amb un altre, en la mateixa línia argumental, que els permetés continuar la conversa. Podria dir: "Em sembla que el problema és més de Correus que del Canal+", i això provocaria que l'Andrea continués la conversa o la deixés morir, com passa amb tantes frases que només serveixen per farcir el silenci. L'Eric calla, però. Inquiet, s'arrauleix sota l'edredó. L'Andrea, que el nota nerviós, li pregunta: "¿Que et passa res?" Aparentment, aquesta frase podria semblar el senyal per buidar el pap, l'oportunitat que l'Eric ha estat esperant per explicar-li que sí, que li passa res. Li passa que, cada cop que intenta parlar amb ell, ella l'interromp. Però l'Eric coneix prou bé l'Andrea per saber que el fet que li hagi preguntat si li passa res no significa que estigui disposada a escoltar la resposta sense interrompre'l. Per això diu: "No, no em passa res", accepta el petó de bona nit que, des de fa anys, tramita mecànicament el final de la jornada, apaga el llum i s'adorm.

("El llit de matrimoni", dins La gran novel·la sobre Barcelona)

* * *

Em desperto amb unes ganes intenses de plorar, però com que avui tinc molta feina, decideixo que ja ploraré més tard. Surto cap a l'oficina i arribo just a temps per la primera reunió del dia. Mentre la directora general llegeix un informe sobre l'augment de costos i la retallada de despeses (o viceversa), dibuixo una falç i un martell en un bloc de notes. A l'estómac encara em belluga una bossa de llàgrimes que, tard o d'hora, hauré de rebentar. Un cop al despatx, collo proveïdors i repasso escandalls. A les dues em poso l'americana i surto ràpidament per no fer tard a la reunió amb la tutora del meu fill. Arribo a l'escola al mateix temps que la meva ex. Durant l'entrevista la tutora es dirigeix més a mi que no pas a ella, i això m'incomoda, encara que potser em fixo en aquest detall perquè no em ve de gust escoltar què ens explica. El nen té problemes, diu. Es distreu molt i mossega les seves companyes, sobretot les –la tutora subratlla l'adjectiu– subsaharianes. em comprometo a prendre mesures, tot i que sé que, si el règim de visites dictat pel jutge només em permet veure'l un cap de setmana sí i l'altre no, poc que puc fer-hi res. En el moment d'acomiadar-nos, l'ex i jo intentem concretar un dia per parlar-ne amb tranquil·litat, però tots dos tenim pressa i ho enllestim amb un «ja ens trucarem» poc convincent. Malgrat el col·lapse circulatori, arribo a temps a la presentació d'un projecte per a un possible nou client. Exposo estratègies, desplego gràfics i m'escarrasso per enlluernar el gerent de l'empresa candidata a contractar els nostres serveis, que s'enduu, em fa l'efecte, una bona impressió. En acabat, la secretària em demana un consell. Amb un fil de veu autocompassiva, m'explica que té una oferta d'una multinacional i que s'està plantejant si és o no l'oportunitat idònia per canviar d'aires. Com que desitjo el millor per a ella, li recomano que accepti la feina. Quan noto que això la desconcerta, dedueixo que només feia servir aquesta oferta inexistent per aconseguir, a través meu, un augment de sou. Em decep però callo, perquè jo també dec haver-la decebut alguna vegada. Prenc una pastilla vasodilatadora i, abans d'anar-me'n, parlo per telèfon amb la mare («En comptes de venir diumenge, vindré dissabte»), la meva germana («T'he enviat les mostres, però en falta una que encara no els havia arribat»), i la bústia de veu del capità de l'equip de futbol sala de l'empresa («Duré la pilota»). Quan arribo a casa, sopo una llauna de tonyina en escabetx i un iogurt. M'estic un estona arrepapat al sofà, calculant quantes hores falten per al cap de setmana amb el meu fill. Em despullo al dormitori. Davant del mirall, em pessigo els sacsons. Em rento les dents i m'hi passo un fil dental fins a fer-me sang. Assegut al llit, sospeso la possibilitat de masturbar-me. Me n'estic. Després d'un moment de dubte durant el qual em pregunto si em queda res per fer i em responc que no, apago el llum, m'estiro i començo a plorar, amb el cap contra el coixí, per no molestar els veïns.

("Escabetx", dins Si menges una llimona sense fer ganyotes)