—"[A L'últim llibre de Sergi Pàmies] també hi ha elements de literatura fantàstica com el del caçador que mata un altre caçador que és idèntic. ¿És el mateix caçador que el de L'instint?
—Fins i tot vaig pensar que era el mateix. Diria que forma part d'una altra vena de les que tinc, que és l'experimentació. Continuo jugant, a partir d'un element purament de ficció, a estirar el fil. A Sentimental, amb l'home que se'n va a buscar tabac i no torna mai més, el vaig estirar fins a límits impossibles. En aquest conte plantejo la situació d'un caçador que surt a caçar i dispara contra ell mateix. Gairebé resulta abstracte, però vas rascant i rascant i veus que no és tan abstracte. El podies traslladar a l'home que imagina que quan torna a casa es troba un home amb una escopeta apuntant-lo. Diríem que donaria feina a un psicoanalista. És pur joc, però no pretenc que sigui un joc frívol, sinó que pugui tenir diferents lectures en què la realitat estigui acompanyada per capes sobreposades de coses misterioses i secretes. Per aquest motiu el conte en què el caçador dispara contra un altre caçador idèntic a ell, contra ell mateix o contra l'alter ego, em semblava força suggerent.

—Aquest avantguardisme lliga amb la literatura francesa actual dels Echenoz, Toussaint i Nothomb, que recullen el llegat del 'nouveau roman'.
—Renuncio a una influència exclusivament literària. M'identifico més, sona a boutade però no ho és, amb un anunci dels pantalons Levis o una passada del Laudrup que amb el Robbe Grillet, del qual no he llegit ni una línia. I és més, se me'n fot. I en canvi, del Laudrup potser he vist cent cinquanta partits. Em poden haver influït més els contes del Cortázar que els francesos, ara bé, entre els francesos hi ha llibres, per exemple El bigoti, d'Emmanuel Carrère, fonamentals. Escriure una novel·la sobre algú que es treu el bigoti i espera la reacció de la gent, que no li diu res, és una idea que sí que m'ha influenciat. No em sento partícep de cap tradició, no perquè me n'exclogui sinó perquè em sento fill de moltes tradicions. I no totes literàries. Una cançó també em pot influir, com per exemple "La rumba de Barcelona", del Gato Pérez, "Lo estás haciendo muy bien" o "Gavilán o paloma", de Pablo Abraira. Pablo Abraira i Joan-Baptista Humet són influències que reconec. També em poden influir els anuncis i, sobretot, els poetes, per exemple, Salvat-Papasseit en aquesta cosa de no amagar els sentiments. I Salvat els ensenyava bé, d'una manera que no era cursi, ensucrada. En canvi, llegeixo La vaca cega i em descollono, però m'agrada perquè ho trobo gairebé com els dibuixos animats dels megabebès. Ho trobo gore, molt morbosa."

(David Castillo. Avui Cultura (Barcelona), 28 de setembre del 2000)