NAUFRAGUE EN ELS TEUS ULLS

Naufrague en els teus ulls: són dues boles de neu fonent-se,
tions de pólvora mullada on el diable és un pelegrí ofegat.
Em sent saltimbanqui: passe la vida degollant-me amb la fulla
de la teua esmolada navalla, i libe amb els déus essència de marialluïsa
mentre Txaikovski cull al teu jardí orquídies
i fon el metall de les campanes del fresc palau dels prínceps.

M'impose el teu oblit al record teu, i desitge beure'm
un pou d'arena de platja deserta per plantar-me pins a la pell
i palmeres, on despullar-te les nits de vent.

Travesse camps i abandonats pobles,
llevant-li el teu nom al llinatge de les meues estances.
Balle minuets, pessigue flors d'espígol i aprofite dels cecs el tacte
per imaginar-me del teu cos la memòria quan faig nit a cases desconegudes.
I tu m'inventes amagat a una processó de vestes, malalt
predestinat a la cova dels almiralls sense periple conegut.

Quan es faça entre nosaltres la distància
serem bótes plenes de salmorra pudenta,
amants vigilats pels malabaristes de la groga clarividència;
criarem a la sang muriacs i serem jutjats beneits
per haver descobert al món camins soterrats per llacunes.

A poc a poc diluirem la nata gelada d'ara i escopirem,
al balneari dels pins, plaer d'efusives nits d'amor.
Serà una petita venjança contra la ficció de mort,
aquest immens bosc d'algues presoneres de la llum,
la nostra història de cada dia plena de difunts
occits sense clemència: nosaltres.

* * *

ERA COMUNISTA NO MASSA ORTODOXA

Era comunista no massa ortodoxa
i li agradava rosegar pètals de roses blanques.
Somiava accions insistents, regust de l'indult de mort;
sovint se li apareixien Trotskij i sant Francesc de Borja
mostrant-li l'amanit sac de les seues despulles.
Llavors tenia vòmits de sang coagulada
i es passava setmanes sense poder tastar
el café tallat que tant li agradava.
Erràtica, vacil·lant, gran ignorant d'ella mateixa,
s'abandonava a l'orb impuls del pes dels dubtes,
a febles estimes d'incerts consells.
Cada nit li contava una història diferent i paladejava
llavors aquell melic de mantega tendra, i li passava
la plana de la mà pel vellut de caragols marins, el nacre de les cuixes,
on es podia escoltar la remor de la blava mar nocturna.

Eren èpoques de presidi i em mostrava, després de fer-li l'amor,
la seua col·lecció d'anells, menyspreant promeses de viuda.

Envoltada de nocturnes i matinals boires rondava per fires i mercats,
a la recerca del magisteri de les tavernes.
Sobreeixint-li el vi per les orelles sovint es descobria, de bon grat,
al centre de la roda de la fortuna.
Desapareixia, i el cant dels grills de la seua ànima em flagel·lava el delir.
Com l'orat més assaciat de carn i sexe, m'embenava els ulls
amb foradada veta, i em fregava per l'espinada rams d'olivera i de llorer.

Restava lluny el fals somni d'una fàcil victòria:
tornava sempre amb un flascó de formol; i dintre, un fill.

* * *

HE DEIXAT FOGUERES APAGADES

He deixat fogueres apagades al vial dels dies,
i avui recórrec els camins per fer replega d'una cendra involuntària.
Maig em vigila les hores delirants que em destine, orfe de llum,
sense plàcida audiència, sense herois ni màrtirs que combregar al temps de la /desgràcia.
Camine sol. Despulle, amb sacrifici de poncella,
la isolada rosella que mor i prega per ma ànima desconeguda.
Plore; sóc ja només goig d'aspres parpelles,
voldria segurament tornar a nàixer, creure'm déu, poder sentir-me aigua.
Puc. M'empresone en un ventre verge, faig de la gàbia memòries d'infant
i pose la cara trista deis esdeveniments, llaviejant a més un llenguatge /incomprensible.
Puc, doncs, imposar-me la felicitat.

Us deixe records: unes ulleres, el got de vi, estones, misericòrdia, i una lleugera /esperança.
Al convent no volen penjolls, joies ni penyores.
La comunitat em desitja sort, d'entrada, i una dosi de paciència.
Saben que sóc músic, i que sé apreciar el vent
quan bat muntanyes de ginesta, vestits, finestres, campanes.
Em deixen dormir, afortunadament, sobre la màrfega que porte:
un sac de cendra, on faig l'amor tot sol quan els altres ronquen,
pronunciant, a l'orgasme dels andrògins, noms que només jo conec.
D'altra banda, he oblidat els més importants. Ja no tinc memòria.
Només l'audàcia suficient per a regar cada dia la mateixa planta.
El meu destí és ofegar, o rosegar-me la cua. La resta és accessori.
I, com un peix, només faig vida quan em falta l’aire i el límit.

* * *

T'ESTIME AMB EL PIT PLE DE BROMERA

T'estime amb el pit ple de bromera i mai més no vull que m'abraces els genolls.
Els dos estem condemnats a viure al si de la terra, a vagarejar sols
rosegant-nos l'ànima que no tenim i a somriure amb el rostre banyat per les llàgrimes.
El sol ens deixarà entregats al plor. Perquè hem estat fills primogènits i bords,
quan ja no s'escapava ni tan sols aquell que sa mare portava en el ventre;
perquè mai no hem tingut por a la mort ni respecte a cap dels déus.

Recordes quan dormíem a vora riu, sense amollar les armes?
La terra gemegava, i s'amagava la veu al mateix centre dels núvols.
Igualment corríem, vencedors i vençuts, i ningú de tots no coneixíem la fugida.

Per haver confiat excessivament en la pulcritud eterna del cel
i en la serenitat quieta de la mar, nus jaurem per sempre
sobre la grossa sorra d’una platja desconeguda.

Serem ciutat buida enmig del desert, gelat paratge de vent rissat,
ferm cimall on reclinar el cap en el temps, sense poder abstraure mai
el minut del mirall; infecunds camps d'arruïnat blat.

Però el nostre secret l'amagarem dintre d'una pedra blanca.
I encara que la terra perboque sang,
encara que trenquen el silenci amb una pluja de ferro,
els nostres cossos morts mantindran els ulls fixos en els astres
quan la nostra mare despulle els cadàvers dels seus fills, calents encara.

(D'Innocents de pagana decadència. València: Tres i Quatre, 1978)