Josep Palomero Almela neix a Borriana (la Plana Baixa), el 1953.

És llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona (1976) i doctor per la Universitat Jaume I de Castelló (2016) amb una tesi titulada “Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho Badia. Comunicació i societat en la primera meitat del segle xx”. Ha sigut catedràtic d’institut de Llengua i Literatura espanyoles (1977-1985) i de Llengua i Literatura valencianes (1985-2013).

Organitzador d’exposicions, jornades i congressos propis de l’especialitat, entre les seues activitats professionals i culturals cal mencionar les referides a la renovació pedagògica de la llengua i la literatura, l’arreplega i estudi de literatura popular, les ressenyes literàries i altres col·laboracions en premsa, els guions per a produccions televisives (Antoni Josep Cavanilles i El marqués de Campo, 1994), la direcció editorial de novel·les juvenils i les actuacions com a conferenciant i jurat de premis literaris.

És autor o coautor de més de cinquanta llibres de text de llengua i literatura valencianes, entre els quals Accent greu, Llibre de llengua de nivell superior (2000) i la sèrie D’ací i d’allà (2008-2010), així com de diverses obres relacionades amb l’ensenyament: Guia didàctica d’Ausiàs March i els altres poetes musicats per Raimon (1985), D’Eduard Escalante a Rodolf Sirera. Perspectiva del teatre valencià modern (1995) i Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana del segle XX (1997).

Ha publicat estudis de crítica literària: Jaume Bru i Vidal i Home endins (1999), Algunes observacions sobre les paraules de Raimon (2009), L’aigua en les cançons de Raimon (2012), Memòria de l’exposició Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances (2013), La producció literària en valencià de Lluís Guarner (2014), Les lletres de les cançons de Raimon (2015). Ha editat i comentat obres teatrals: Barracó 62, de Joan A. Gil Albors (1996), L’home de l’aigua, de Francesc de P. Burguera (1996). Ha escrit obres de divulgació: Columbretes, de Ludwig Salvator” (1990), “Del barco de vapor al ferrocarril” en Viajeros franceses por la Valencia del siglo XIX (1994).

És autor de les novel·les Els secrets de Meissen (1994), traduïda al castellà: Los secretos de Meissen (1999), adaptada en format de minisèrie per a Televisió Espanyola: El secreto de la porcelana (1999) i El tatuatge dels apàtrides (1997).

Ha escrit llibres de poesia: Una untada de mostaza (1972), Innocents de pagana decadència (1978), Crònica carnal (1980), Quadern de bitàcola (1987), La rosa dels vents (1997) i l’obra de teatre Zona de lliure trànsit (2001, amb V. Muñoz Puelles).

Ha publicat obres de temàtica infantil i juvenil: El pardalet sabut i el rei descregut (1982), La font d’en Galceran (1989), Vuit contes i mig (1993), La torre de la bruixa (2005).

També ha fet adaptacions literàries: Tirant lo Blanc (2005), Regiment de la cosa pública, de Francesc Eiximenis (2009), Les aventures de Tirant lo Blanch (2013). I algunes traduccions: Caçadors de tigres (1998, Tigre ehizan, d’Aingeru Epaltza), El tigre de Tasmània (1999), El lleopard de les neus (2001), Don Quixot de la Manxa (2004, en versió de V. Muñoz Puelles) i Tirante el Blanco (2005).

És autor de monografies relacionades amb la seua població natal: “L’etimologia del nom Borriana” (1976), Pell de taronja, mig segle (1890-1940) d’arquitectura a Borriana (1986), “Antroponímia popular de Borriana: els malnoms” (1987), “Toponímia urbana de Borriana” (1980), “La literatura popular a Borriana" (1990), Els jocs de carrer dels xiquets i xiquetes de Borriana (1995), Cançons populars de Borriana (1998), Borriana gràfica segle XX (1999), Rafel Martí de Viciana, de Joan Rodríguez Condesa (2003), “Cítric desig” (2003), “Toponímia costera i lèxic mariner de Borriana” (2011).

Entre els anys 2005-2006 va formar part de la Comissió d’Experts que, per encàrrec del Ministeri d’Administracions Públiques, va realitzar l’estudi “L’ús de les llengües cooficials en l’Administració General de l’Estat”, com a conclusió del qual es va publicar el Real Decreto 905/2007, de 6 de julio, por el que se crean el Consejo de las Lenguas Oficiales en la Administración General del Estado y la Oficina para las Lenguas Oficiales.

Així mateix, entre els anys 2006-2007 va ser membre del Grup d’Alt Nivell sobre Multilingüisme de la Comissió Europea que, per mandat del comissari de Multilingüisme, va elaborar l’informe Cap a una estratègia integral per al multilingüisme a la Unió Europea. En representació d’un equip de treball (compost per Miquel Strubell, Maite Puigdevall i altres) hi va exposar una ponència en defensa de les llengües europees que les institucions comunitàries consideren regionals i minoritàries: “Obstacles específics per a la promoció de les llengües regionals i minoritàries, i casos en què aquests s’han superat”.

És membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, del PEN Club, de la Sociedad General de Autores de España i del Centro Español de Derechos Reprográficos.

Ha obtingut diversos premis literaris: el Jordi de Sant Jordi de poesia (1980) i l’Eduard Escalante de Teatre (2001) –ambdós dels premis Ciutat de València–, el Tirant lo Blanc de narrativa juvenil (1982), el València de Literatura de novel·la (1983), el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (1994) i el Ciutat d’Alzira de novel·la (1996).