—Els secrets de Meissen aplega una voluntat clàssica amb l'evident intenció d'assolir una modernitat estètica. Podríem destriar de tot això la seva teoria de la novel·la?
—Potser en els moments actuals, com que la literatura ha de competir amb el poderós enemic àudio-visual, les intencions narratives, els conceptes de novel·la del final del segle XIX, tornen a ser importants. Una vegada admès tot, assumides i acceptades totes les provatures del segle XX, les avantguardes, el nouveau roman, la novel·la torna a una situació pràcticament de fa cent anys.

(Xulio R. Trigo. "Hem de deixar de sentir-nos frustrats", Levante. Posdata, 22 d'abril de 1994, p. 1)

* * *

—La seua pròxima novel·la?
—Hi ha un conjunt d'episodis valencians dels últims dos-cents anys que constitueixen una epopeia d'abast universal. Hi estic atret com si foren bresca, perquè simultàniament als grans moments col·lectius hi ha hagut una minúscula intrahistòria quotidiana de persones senzilles. Si com a novel·lista aconseguisc fer això bé, em sentiré satisfet per haver contribuït a divulgar el que som i el que hem sigut per a qualsevol lector de tot el món. Jo sóc dels que creuen que la bona literatura que els valencians contemporanis puguem ser capaços de fer assolirà, per això mateix, un abast universal. Aquest país mediterrani, on hi ha hagut l'arròs, la taronja, el calcer, els joguets, la siderúrgia, la indústria paperera, el moble, l'automòbil i la ceràmica industrial, ha estat el més europeïtzat i europeista de tot el continent. Nosaltres, els escriptors, no hem d'oblidar que en som deutors.

(Josep A. Fluixà "Josep Palomero: els secrets d'un novel·lista", Saó, núm. 173, abril 1994, p. 25-27)

* * *

—Em sembla, en tot cas, que la novel·la encerta a emmarcar qüestions generals en anècdotes concretes.
—Jo voldria atrevir-me a dir que crec que l'hauria poguda escriure un narrador francès, anglès, alemany o italià. Crec que, indirectament, i un poc sense saber-ho, he fet una novel·la europea. No sols reflexiona sobre els valencians, sinó també. El marc competencial és més gran. Hi ha escenaris alemanys, italians, francesos i valencians, i hi tenen a veure. Crec que el narrador valencià actual ha de tractar de fer un producte que puga llegir tranquil·lament un lector francés, o alemany.

(Enric Sòria. "Josep Palomero: la formació d'un novel·lista de fons", L'Illa , núm. 10, primavera 1994, p. 3-5)

* * *

—Què hi ha de veritat històrica i què hi ha de ficció a la vostra novel·la [El tatuatge dels apàtrides]?
—La veritat és el marc on se situa la història. Els fets són ficció, però versemblants: podien haver passa així. De realitat hi ha les grans pautes, i de ficció, les parts més íntimes, domèstiques, personals. Els personatges són històrics.

(Lluís Bonada. "Cal perfumar les novel·les amb el perfum de cada època", El Temps, 7 de juliol de 1997, p. 88)

* * *

Altres documents i enllaços a la xarxa amb entrevistes a Josep Palomero: