50 anys.— A la nit no he dormit gaire bé. M'he despertat sovint. I això que vaig anar tard al llit, cap a les dues, per enllestir un parell d'articles. Però tira la tramuntana, que desvetlla, com desvetllen també algunes idees, imatges, pensaments... Em llevo cap a les vuit. Poc després també es lleva m. Em felicita i m'abraça amb emoció. Avui faig 50 anys. Divendres, 9 de desembre de 2005, lluna en quart creixent. 50 anys. Esmorzem amb m. i repasso el diari. Després, m'arreglo i cap a dos quarts de deu surto de casa. Dia assolellat i fred. El cel és d'un blau intens, lluminós, gairebé brillant, temps de tramuntana, que en aquesta hora, però, no bufa gaire fort. Engego el cotxe i marxo cap a Salt, cap al tanatori, a l'enterrament d'A.M. Ha mort als 46 anys, després d'estar-ne cinc batallant amb el càncer. Se li va declarar, la van operar, se li va reproduir... En fi, el procés habitual. Havíem treballat junts a El Punt, fa disset o divuit anys; ella de correctora i jo de redactor. Després sempre que coincidíem ens saludàvem i enraonàvem una mica. Era una noia de tracte agradable i correcte, simpàtica i amb el cap ben centrat. Una persona que valia. Tenia una mena de bon sentit de les coses i una elegància en la relació amb els altres. Sempre trobava l'actitud, el to i les paraules escaients a cada situació, sense retreure's, però sense excedir-se. Posseïa una forma serena de bellesa, física i moral, que evitava tota estridència i s'afermava en la naturalitat. El seu tarannà era propi de la millor gent del país. Al tanatori hi ha una multitud. La porta de la sala de cerimònies encara és tancada i ens concentrem al vestíbul. Al cap de pocs moments, els que van arribant ja s'han d'esperar a fora. Saludo alguns coneguts, alguns amics del diari, de la universitat, periodistes, escriptors. Em sobta veure que, més enllà del gest seriós de qui assisteix a un enterrament, en algunes cares hi ha una expressió de por. Deu ser per l'edat que tenia A.M. i que també tenen, si fa no fa, aquells en qui percebo aquest sentiment.

(Fragment del llibre Octubre. Barcelona: A Contra Vent, 2010, p. 21-22)

* * *

Crítics i lectors.— La recepció que va tenir la meva novel·la El manuscrit de Virgili em va ensenyar a distingir entre lectors intel·ligents i crítics literaris. Són figures diferents. Hi ha una munió de lectors intel·ligents que no són crítics literaris ni ho pretenen ser. Són lectors intel·ligents i prou. Concedim que els crítics literaris van ser primer lectors intel·ligents i que algun fins i tot conserva aquesta virtut. El que passa és que, quan ha guanyat la patent i el crític exerceix, tot pren una altra dimensió que, curiosament, no sol pas incrementar la lucidesa, sinó el prejudici. El de crític sembla un grau superior, més expert, més competent i fiable, professional i tot. La seva aurèola modifica la condició de lector intel·ligent, però en comptes de perfeccionar-la sovint l'esguerra. Només hi afegeix complexitat, obscuritat, pretensió.

A l'hora d'opinar sobre una novel·la, sobre l'evolució de l'argument, sobre les intencions i els matisos dels personatges, solen ser més clarividents i justos els lectors intel·ligents que no pas els crítics literaris. Ja ho havia anat intuint, però l'experiència d'El manuscrit de Virgili m'ho va acabar de confirmar. Els lectors intel·ligents solen emetre opinions més afinades que no pas els crítics, més aclaridores. De vegades, fins i tot, sorprenen l'autor per la il·luminació que aporten. Ho he pogut comprovar en clubs de lectura, en alguna presentació del llibre i en correus electrònics que m'han enviat els lectors. En aquests àmbits he sentit o llegit interpretacions de l'obra més encertades i perspicaces que no pas les que es van publicar en els suplements culturals. El balanç, pocs anys després de l'edició del llibre, és fàcil de fer. I clamorós.

(Fragment del llibre Octubre. Barcelona: A Contra Vent, 2010, p. 53-54)