I

PROCESSÓ D'AGOST

Quan la comitiva que duia el cos jacent del bisbe va aparèixer al capdamunt de la Rambla, vaig fer uns passos enrere per refugiar-me sota les arcades de pedra. La mare es va adonar del moviment i amb una mirada i un gest a penes perceptible però enèrgic em va ordenar que em situés altre cop al seu costat. Per sortir de casa, s'havia posat un vestit negre, cenyit al cos amb un cinturó, i s'havia cobert amb mantellina, com si anéssim a l'església. Però ens havíem aturat a la Rambla, a esperar, entre la gentada, que passés l'enterrament. Al costat nostre, un home amb americana fosca, camisa blanca i corbata negra, llançava a terra la cigarreta amb què havia entretingut l'estona i trepitjava la burilla, sabates negres de cordons, enllustrades i punxegudes. Altres dones de negre, com la mare, amb el cap cobert, tenien a les mans un rosari o el llibre de les devocions. Un bosc de mitges negres. En el matí d'agost, calorós, el negre embafava i ofegava tant com la xafogor. Suàvem, callàvem.

Els penons i estendards s'anaven acostant, en silenci. Van arribar davant nostre. Els duien, a pas lent, els confrares de les germandats de Setmana Santa. Sedes morades, granes, negres, amb brodats de fil daurat, amb cordons que queien a banda i banda formant una el·lipse, sostinguts pels cordonistes. Els claus de Crist, la corona d'espines i els ulls implorants, el davallament de la Creu, la sang de la llançada i de les ferides, el cos desmaiat, en braços de la Dolorosa. Tot brandava, al ritme de cada pas. Els portadors passaven entre la gent mirant endavant, rígids als cimals de l'estendard, capdrets, gest militar, procurant de mantenir en un equilibri honorable i amb la dignitat escaient el símbol que tenien el privilegi de dur.

(Fragment inicial de Cera. Barcelona: RBA - La Magrana, 2008, p. 7-8).