Maig de 1990

Alícia va aturar el cotxe a peu de carretera, a l'ombra d'un bosquet de pins i alzines. Des d'allà, mirant cap a llevant, ja s'albirava mas Isern. La casa era una confusió de murs i finestres, teulades i badius, construïts segons la geometria pràctica i improvisada que havien anat establint els anys i les necessitats. L'estada dels masovers, la dels amos, els porxos, les corts, les pallisses traçaven línies i superfícies a diferents nivells i formaven un conjunt d'edificacions de color terrós, sòlid i auster. L'aire de tramuntana bressava la vegetació de primavera, verda i exuberant, i aixecava onades en els camps de civada i d'ordi. I el mas, immòbil, era com una nau antiga, ancorada en aquella mar de sembrats i de creixença.

Ella no fumava mai, però ara va remenar la guantera del Lancia Delta per buscar un paquet de Winston que algú s'hi havia deixat i va encendre una cigarreta. ¿Era una manera de demorar encara uns minuts l'arribada al mas? Potser sí. Segur que el motiu era el mateix que l'havia induïda a aturar el cotxe, a marcar una petita espera, quan, sense més ni més, en pocs moments hauria arribat a l'era d'Isern. Hi havia alguna cosa, que no sabia pas amb quines paraules definir, que li feia ànsia. Què era? Va inspirar el fum de la cigarreta i aquell gust que va omplir-li la boca, en comptes de satisfer-la, va suscitar-li una sensació desagradable. Tornava a Isern, sí, després de tant de temps... La darrera vegada que hi havia passat va ser amb la mare, potser feia cinc anys, potser, ja, sis. Fou un dia d'estiu, calorós; recordava les mosques i una amanida excel·lent, amb tomata, ceba i cogombre que havien menjat per dinar. Al vespre mateix, però, van tornar a Barcelona, i ara s'adonava que, des dels dies de l'adolescència, mai no havia dormit una nit al mas.

(Fragment inicial de l'obra El camp de l'Ombra. Barcelona: La Campana, 1995, p. 9-10)