Miquel Pairolí neix a Quart (el Gironès), el 9 de desembre del 1955.

Cursa els estudis primaris al Col·legi la Salle de Girona i els secundaris a l'Institut de Batxillerat Jaume Vicens Vives de la mateixa ciutat. L'any 1974 comença a estudiar Filologia Hispànica —secció catalana— al Col·legi Universitari de Girona i, posteriorment, continua els estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona. L'any 1976 enceta la seva trajectòria com a periodista amb la redacció d'articles de crítica literària al suplement cultural Presència. A partir del 1978 col·labora al diari Avui i, des del 1979, al Punt Diari, publicació que just comença i de la qual és un dels primers col·laboradors.

Realitza el servei militar i, a partir de 1980, compagina les col·laboracions com a periodista amb la docència. L'any 1983 guanya el premi Bonmatí de periodisme. Com a professor, imparteix classes de català per a adults i per al reciclatge de mestres a l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat Autònoma. També fa classes per al reciclatge de funcionaris a l'Escola d'Administració Pública de Catalunya.

A partir del 1987 deixa la docència i comença a treballar a la redacció del Punt Diari. El 1990 entra al Diari de Barcelona com a cap de redacció i com a responsable d'opinió, feina que realitza durant quatre anys fins que, el 1994, el Nou Diari de Barcelona tanca. Aleshores, Miquel Pairolí deixa de banda la feina com a periodista, per bé que continua col·laborant com a articulista a la secció "El Tríptic" de El Punt i, entre els anys 2000 i 2011, a la secció diària d'opinió "L'escaire" del mateix diari.

L'any 1994 decideix instal·lar-se a la casa familiar de Quart per dedicar-se plenament a l'escriptura. Pertanyent a la generació d'autors gironins nascuts entre els anys cinquanta i seixanta del segle XX i relacionats amb la creació, l'any 1981, dels premis de novel·la curta Just Manuel Casero de la Llibreria 22 de Girona, la primera aparició de l'autor com a narrador és a l'obra col·lectiva Mixtura, del 1984. Aquest títol recull el relat "El carrer de la Llebre", pel qual havia obtingut, el 1982, un accèssit al premi esmentat.

L'any 1994 guanya el premi Joan Santamaria de teatre per l'obra El retrat de Voltaire, publicada el 1997. Com a novel·lista, l'any 1995 publica El camp de l'Ombra, títol al qual segueixen les novel·les El convit, del 1998, i El manuscrit de Virgili, apareguda el 2004. Amb Cera, del 2008, obté el premi de Novel·la Setè Cel de Salt del 2009. És autor dels dietaris Paisatge amb flames (1990), L'enigma (1999) i Octubre (2010). Aquest últim títol li val el premi Crítica Serra d'Or de memòries de l'any 2011.

Miquel Pairolí és coautor, conjuntament amb Mariona Ibars, de la sèrie Carles, el príncep de Viana, emesa en dos capítols, a Televisió de Catalunya, l'any 2001. Escriu, per encàrrec de la Fundació Catalana de la Recerca, les biografies Joan Oró (1996), Antoni M. Badia i Margarit (1997) i Oriol de Bolòs (2001). També és autor de llibres de viatges com La Selva (1994) o Quart. Natura, Història i Artesania (1998) i del recull d'articles L'enrenou dels anys 80, publicat el 1987. És autor, encara, dels assaigs El príncep i el felí. Una lectura de El guepard i La geografia íntima de Josep Pla, ambdós del 1996, i Exploracions: notes i converses de literatura, del 2006. Tradueix, del francès, obres de Georges Hyvernaud (La pell i els ossos, 2004, i Carta a la meva filla, 2006) i, de l'italià, títols de Fausto Manara (Elogi de la timidesa, 2000), de Silvana Gandolfi (Aldabra, 2002) i de Massimo Carlotto (La vida fugint, 2003).

Miquel Pairolí mor a Quart el dia 6 de juliol del 2011.