Si parlo amb fervor d'aquestes coses i amb un cert detall —que encara podria ser molt més minuciós i precís, però no penso que calgui— és per donar a entendre que escriure m'apassionava, que no vivia de la literatura però sí que vivia en la literatura, immers en la creació literària. Si es té present aquesta circumstància és fàcil comprendre que la idea de poder-me lliurar tot el dia a escriure i a llegir, com a ocupació única, em resultava molt atractiva. No vull pas dir que no hi veiés ombres. La tendència a reflexionar i a ponderar els fets —que sol accentuar-se en les persones que viuen soles i encara més en aquelles que, a sobre de viure-hi, hi estan— m'havia induït a pensar també en els desavantatges que podia tenir aquesta situació. On em portaria, estar pendent només de literatura? No me'n cansaria? No me n'avorriria? No acabaria que la disponibilitat total em faria trobar fat i potser fins i tot carregós allò que ara era el meu plaer, les hores robades? Quina buidor que experimentaria si això passava! Què hauria de fer, tornar al refugi dels números, al meu vell ofici de comptable? Com suportaria aquest desengany? No són millors els desitjos i els béns que costen d'obtenir i, per tant, no era preferible que hagués d'esforçar-me a trobar temps per escriure encara que hi patís? No era la dificultat un estímul del plaer, una condició, qui sap si imprescindible, que encara l'augmentava?

(Fragment de El manuscrit de Virgili. Barcelona: RBA - La Magrana, 2004, p. 43-44)

* * *

Quan vaig tornar a la redacció de Memorandum em vaig adonar que escrivia d'una manera més regular, sense aquelles fractures tan pronunciades entre la dificultat i l'abundància. Ho vaig atribuir al canvi de vida. Ja no havia de robar hores al descans per poder escriure, més aviat el contrari. Tenia la ment prou desocupada per poder estar moltes estones donant voltes a l'orientació que havia de prendre un personatge, al caire que havia de tenir una situació, als elements que m'ajudarien a crear un ambient que volia perfilar. Per això, quan m'asseia a la taula, amb els fulls a davant, em semblava que tenia la lliçó més apresa i que la deia més bé, mot a mot, sobre la pàgina en blanc. A més, no havia de pensar en cap límit horari, no havia d'anar a cap oficina a una hora fixada, escriuria fins que el cor em digués prou. Tot això va fer que em posés a continuar Memorandum, primer lentament, després amb més dedicació, però amb una placidesa i un gust que mai no havia experimentat a l'hora d'escriure. Abans m'era un acte problemàtic. Patia si no m'hi lliurava, però també em costava posar-m'hi. Tenia dificultat a trobar un ritme bo d'escriptura, que fos mínimament constant. El meu cervell, a estones, era una màquina que no acabava de rutllar; d'altres es revolucionava temeràriament. Aquesta irregularitat m'obligava a ser molt curós en la correcció del text. Però d'aquella turbulència inicial i de l'atenció posterior a refer el fruit en brut de la primera escriptura havia sorgit Memorabilia.

(Fragment de El manuscrit de Virgili. Barcelona: RBA - La Magrana, 2004, p. 69)