Fragments d'algunes de les cartes escrites entre el 1948 i el 1984 entre Joan Oliver i Xavier Benguerel, publicades per Proa el 1999:

«Llengua: el català es parla pitjor que mai. Certs pares de l'alta burgesia tenen el costum de parlar en castellà als seus fillets [...] Perill, cap! Molt servilisme. La gent vol que l'amo estigui content i que tingui el son tranquil i va molt més enllà del que l'amo mana. Impressió general: el país està cretinitzat almenys en un 70 per cent.» (OLIVER, 1948: primeres impressions de Barcelona després de tornar de Xile)

«Estimat Xavier: No, no em culpis del meu silenci! Apiada't, més aviat, de mi! No et pensis que plaguegi. He estat una temporada reclòs en una clínica -en el sentit pejoratiu del mot, s'entén- per tal que em practiquessin, no sé si em comprens, una lenta operació incruenta i altres coses semblants. M'ha estat impossible escriure, mentrestant, ni he vist, sinó molt indirectament, la llum del dia. Ara ja estic bo i m'he reintegrat a casa. Però, naturalment, estic deprimit. Ha plogut sobre mullat.» (OLIVER, març 1949: referint-se a la seva curta estada a la presó Model)

«No senyor! Per més que hi pensi
no m'explico el teu silenci
(improviso, escric a raig),
Dues cartes sens resposta
de l'abril! I el juny s'acosta,
que ja som a vuit de maig!
Què tens, Xavier? Què et passa?
Malalties? Fóra massa!
Refredament d'amistat?
No ho vull creure, no ho puc creure!
i prefereixo preveure
un silenci d'enfeinat.»
(OLIVER, maig 1950: carta en vers)

«El que ha sofert amb Els germans Karamàzov és digne d'una petita odissea, vull dir perquè sortís per la Diada del Llibre. Ha estat un calvari i si ha vist la llum per Sant Jordi, és perquè encara hi ha premis per a la tenacitat i el treball. Tinc entès que la venda és un èxit [...]. M'escriu en Sales que li han arribat originals molt bons: d'en Villalonga de Palma, de la Mercè Rodoreda (està entusiasmat amb la novel·la de la nostra obiolsiana).» [Es refereix a la relació sentimental entre Armand Obiols i Mercè Rodoreda i a les novel·les Bearn, de Llorenç Villalonga, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.] (BENGUEREL, maig 1961: Referint-se a Joan Sales)

«[...] Prou saps que el treball mai no m'ha atret. Penso que la peresa i l'oci són les úniques virtuts que ens haurien pogut tornar al paradís perdut. Per això he treballat tan poc com he pogut. I amb tot, me n'he sortit, no sé ben bé com. Ara la literatura a penes m'interessa. M'interessa, en canvi, la política per maleir-la i escopir-la. Em cal un enemic o molts. D'amics també en tinc qui-sap-los, gairebé tots desconeguts.» (OLIVER, juliol 1984)

«Estimat Joan: Fa molt de temps que no ens veiem... Ens ve de lluny enfadar-nos, reconciliar-nos, tornar a renyir i tornar a fer les paus... Abans, com ara de vells, no ens durava. Parlo del temps remot en què més d'una vegada vam partir-nos el pa com a bons germans. I ho érem, no és cert? Ens conec, Joan. Sospito que hauria bastat un dia com avui perquè, en retrobar-nos cara a cara, ens haguéssim adonat, simplement en mirar-nos, que, a despit de tot, seguíem vivint junts.» (BENGUEREL, juliol 1984: última carta)