La literatura, per a Oliver, és una forma d'evasió, no només en el sentit de divertiment, sinó que ens distreu dels problemes "reals" i quotidians i en la mesura que ens dóna una panòplia d'explicacions i solucions. D'altra banda allibera l'home de responsabilitats perquè si ens explica com funcionen tantes coses, sempre podrem trobar aquell tipus de discurs que ens justifica.

(Josep M. Balaguer. "La prosa de Joan Oliver", dins Centenari Joan Oliver "Pere Quart" 1899-1999. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1999)

* * *

A mans de Pere Quart, la llengua literària creada pels noucentistes no sembla falsa ni artificiosa. Com ho aconsegueix? Amb un estil caracteritzat per la "passió del concret" i que tria paraules "substancioses i denses", tal el definia ell? A base de combinar una llengua absolutament normativa amb una estructura propera a les conversacions? Probablement aquests són només alguns dels mecanismes d'un escriptor que posseeix un domini del llenguatge extraordinari.

(Helena Mesalles. "Notes a la poesia de Pere Quart", dins Centenari Joan Oliver "Pere Quart" 1899-1999. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1999)

* * *

"En els tempteigs per construir un nou llenguatge poètic, la poesia de Pere Quart assaja una via que la meva vers el "real" i li permet minar els valors i les convencions de la societat. En aquest sentit, la seva poètica pot inscriure's en un tipus de realisme desmitificador. El poeta s'apropa a la realitat, però no pas amb afany mimètic, sinó per distorsionar-la a través de la caricatura, el grotesc, l'esquematisme, l'absurd, i aconseguir així un efecte d'estranyament que posa en evidència les tares de la societat, i en darrer terme, de la condició humana. Aquest procediment és propi de la sàtira, gènere que es caracteritza per l'obertura a la realitat i la presa de posició moral de l'autor davant d'aquesta [...].

Aquesta opció poètica l'allunya del corrent postsimbolista que predomina en el panorama dels anys 30 i l'aproxima a la poesia anomenada del realisme social que s'inicia a Europa (Brecht, Auden, Spender...). En aquest sentit, l'Oda a Barcelona és un dels textos més significatius.

Amb tot, seria incorrecte presentar la seva poètica confrontada amb la del postsimbolisme, atès que la bona poesia moderna té la capacitat d'enfrontar-se i assumir alhora la tradició romàntico-simbolista. Des d'aquesta perspectiva, hem d'entendre que la seva poètica no exclou la tradició simbolista. De fet, algunes de les seves obres d'exili i de postguerra palesen un replegament personal que troba una expressió més adequada en aquesta estètica. A més, el model de llengua que ofereix, fet "d'eliminacions i estalvis", també deu molt a la tradició precedent."

(Helena Mesalles i Clara Soley. Dins Pere Quart: Vacances pagades. Barcelona: Empúries, 1994)

* * *

En la poesia de Pere Quart no s'hi poden marcar èpoques diferents; és, artísticament parlant, una poesia evolutiva i, si aparentment hi ha salts, aquest no són temàtico-formals, sinó el resultat de la seva lluita per una expressió justa, paral·lela als canvis radicals de la seva vida i de la història de Catalunya. Autocensor exigent —el millor poeta és aquell que és a la vegada inventor i crític— i preocupat des de molt jove per dominar el llenguatge, tals exercicis li han permès mantenir una continuïtat, potser inconscient, a través de les fractures socials i personals.
"Pere Quart, com a poeta, naixia adult", ha escrit Joan Fuster, i no es referia exclusivament als trenta-quatre anys que ja tenia el poeta en publicar el primer llibre. I es mantindria madur si qualifiquem així a aquell que produeix obres d'art per vocació i acabades."

(Turull, Antoni. Pere Quart, poeta del nostre temps. Barcelona: Edicions 62, 1984)

* * *

Pere Quart és un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX i la seva poesia és probablement la més original de totes. Els seus dos primers llibres són essencialment humorístics, d'un conceptisme juganer —i, com a tals, resulten sovint dignes de la millor poesia barroca de la mateixa corda—, però revelen ja, sobretot el primer, les constants estètiques i ideològiques de tota la seva obra: rebuig de l'hermetisme essencial a tota la tradició simbolista, intenció moralitzadora, racionalisme escèptic, humanisme, iconoclàstia, consciència històrica. La forma hi és rigorosa, amb moments de virtuosisme versificador, especialment en el maneig de metres tradicionals, moments que més endavant esdevindran menys freqüents, però als quals sempre retornarà de tant en tant. Pere Quart aconsegueix que el català literari creat pels noucentistes deixi de sonar artificiós, encarcarat i pedant, la qual cosa assoleix sobretot a base d'inserir la puresa lèxica i morfològica en una estructura sintàctica sempre molt pròxima a la convencional."

(Joan Lluís Marfany. Pere Quart. Poemes escollits. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1983.)

* * *

En els seus versos, Joan Oliver arribarà a la utilització de frases provinents del llenguatge col·loquial més vulgar, les quals guanyaran, dins el context del poema, una força poètica i conceptual d'inesperada qualitat; un exemple típic d'aquesta transposició és el "Perquè hem de viure, noia, què daixonses!" de la peça "Savis, poetes, homes feliços, dones del poble malmenades". Aquest estil, que l'autor havia qualificat d'aspre, poc elaborat i a penes poètic, presenta en Vacances pagades, la plenitud d'una sèrie de característiques que ja s'endevinaven en els seus primers poemes: ritme que no cerca pas crear una sensació musical, sinó que les paraules i les idees obtinguin un relleu ben visible; utilització dels recursos retòrics més senzills, les enumeracions i els paral·lelismes, per exemple; predomini del substantiu i del verb enfront de l'escassesa d'adjectius, els quals, en general, exerceixen una funció satírica o irònica; ús constant d'expressions col·loquials; i tot això dins d'il·lacions sintàctiques pròpies de la narració en prosa. [...] Aquest llenguatge poètic, és a dir, apoètic, si ens atenem al gust tradicional, està sempre en funció del contingut, d'allò que l'autor vol expressar; hi ha, per tant, una total adequació entre el significat i el significant, i aquesta adequació té una finalitat: dir-nos una cosa determinada, només una.

(Sergi Beser. "Pròleg", dins Pere Quart: Obres completes de Joan Oliver. Vacances pagades. Barcelona: Proa, vol. I, 1975)

* * *

Joan Oliver és un cas a part. I ho és per dos motius: perquè hauria pogut ésser un veritable renovador del nostre teatre i, per les circumstàncies històriques, no passà d'ésser un comediògraf frustrat; perquè, dins la comèdia burgesa, adoptà unes posicions crítiques que en feren, juntament amb Salvador Espriu, un dels autors més arrelats des d'un punt de vista 'històric' i, alhora, de més possibilitat de futur. «Pertanyo a una generació esberlada», digué en una entrevista concedida a un col·laborador de Serra d'Or. «La fi de la nostra guerra i el llarg exili subsegüent van partir pel mig una modesta carrera literària que havia començat tard. La meva poesia, del 1948 ençà, respon a una condició de ciutadà desposseït. Però la poesia s'acontenta amb un eco discret, que no provoca malfiança. L'escena, en canvi, és un fet de publicitat sorollosa i oberta. Res no permetria avui un teatre que fos una transposició de la meva poesia. Com a dramaturg sóc, doncs, un autor frustrat. Tinc feina a guanyar-me la vida, i no m'he vist amb cor d'escriure, estoicament, teatre pòstum».

(Joaquim Molas. La literatura de postguerra. Barcelona: Dalmau, 1966)