El cambrer va somriure; amb la mà dreta va acariciar suaument el llom del bloc que aguantava amb l'esquerra, i va explicar:
—De postres tenim pastís de poma, pastís de coco, pastís de xocolata, pastís de meló, mousse de llimona, profiteroles. També hi ha truita. De fruita tenim...
—Jo potser pendré pastís de meló —va dir la Maria-Eugènia, somrient.
El cambrer va anotar-ho i, sense alçar el cap, va dirigir els ulls cap al Ramon-Maria, que encara no s'havia decidit. Sempre li havia costat triar, quan el cambrer cantava el menú per comptes de dur-lo escrit. Si hi hagués pensat, li hauria demanat, just quan començava a enumerar les postres, que fes el favor de dur el menú, com havia fet amb els primers i els segons plats, i amb els vins. No acabava d'entendre per què, tan sovint, a les postres no es presenta el menú escrit. Com que, per una banda, el cambrer parlava amb la pressa de qui ja s'ho sap de memòria i, per l'altra, el Ramon-Maria pensava en totes aquestes altres coses, no va poder retenir les postres que li proposava: va demanar-li que les hi tornés a dir. El cambrer va somriure, el va mirar amb ulls que s'esforçaven per demostrar que, en cap moment, no es pensava que les hi fes repetir per putejar-lo, i va tornar a començar:
—Tenim pastís de poma, pastís de coco, pastís de xocolata, pastís de meló, mousse de llimona, peres amb xocolata, profiteroles...
—¿Peres amb xocolata? — va interrompre'l la dona, alçant les celles.
—Sí.
—Abans no ho ha dit.
—¿Vol peres amb xocolata per comptes de pastís de meló? ¿L'hi canvio?
—No. Pastís dc meló, com havia dit.
El Ramon-Maria va sentir que li pujava a la gola un gust amarg: un petit eructe de bilis. Es va fregar els ulls. Li coïen. El cambrer el mirava, Es va decidir: profiteroles. Amb cara complaguda, el carn brei v.i pcndre'n nota.
—I una altra ampolla de xampany —va afegir el Ramon-Maria quan el cambrer ja se n'anava. El cambrer es va aturar, va girar el cos i, amb un lleuger moviment del cap, va fer senyal d'haver-ho entès. Amb la mirada i un mig somriure, la Maria-Eugènia el va censurar
—¿Una altra ampolla? —va dir en veu baixa, quan el cambrer es va haver allunyat prou —. Acabarem borratxos.
Per treure's el gust de bilis, el Ramon-Maria va escurar el poc líquid que quedava a la copa. Es va treure el mocador de la butxaca de darrera dels pantalons, se'l va dur al front i es va descobrir eixugant-se la suor en un dels miralls de les parets. Era més aviat gras que no pas prim, tenia les orelles tan grosses com les galtes, que recordaven les d'un gos, li brillaven de greix i oscil·laven quan mastegava. Duia els cabells tan curts que resultava inútil i sense sentit el gest (que repetia sovint) de ficar-hi els dits i tirar-se'ls enrera. Feia estona que se sentia borratxo. Tenint en compte que, per cada copa que la Maria-Eugènia havia begut, ell n'havia begut tres, era lògic que ella comencés a sentir just ara l'inici de l'embriaguesa, i el mirés amb aquells enormes ulls brillants, en els quals no sabia si llegir-hi alguna espurna de passió. Es va mossegar el llavi inferior i, per primera vegada en tot el sopar, va pensar que potser sí.
Havia estat un seguit de setmanes d'apropar-s'hi lentament, d'insinuacions tan subtils (es creia ell) que, de vegades, es devien convertir en imperceptibles. I ara finalment hi sopava. La mirava a l'altra banda de la taula i li semblava impossible que hi fos. Ni ell mateix no acabava de creure-s'ho. Li caldria molta traça per arribar a bon port. A estones suposava que, com sol passar, la Maria-Eugènia havia accedit a sortir a sopar tenint mentalment el mateix objectiu que ell. Però altres estones li semblava que, com també sol passar, les intencions d'ella eren anar a sopar i punt. ¿Tindria prou coratge, ell? No en dubtava perquè es considerés un individu especialment apocat, sinó perquè, en l'any que feia d'ençà que s'havia mort la Rosa-Margarida, havia practicat tan poc que n'havia perdut l'hàbit, i ara trobava que no acabava de saber què havia de fer en cada situació, davant de cada somriure, o angoixat per un silenci inacabable. Li faltava entrenament. S'imaginava, una vegada i una altra, avançant la mà per sota de la faldilla de la Maria-Eugènia, i acariciant-li les cuixes, aquelles cuixes perfectes que (reproduïdes a escala 5:1) eren a la façana del teatre, separades perquè la porta principal era just al mig. Pensar que aquelles cuixes eren ara a fregar de les seves, sota la taula, feia que la sang li inundés les galtes. Feia anys que no s'enrojolava. Perquè no se li notés, va pendre's d'un glop la primera copa de la nova ampolla de xampany. La Maria-Eugènia reia i, quan reia, a les comissures dels ulls se li marcaven unes quantes arrugues, que el Ramon-Maria trobava enormement suggeridores. Cada arruga li semblava una osca, una lliçó, un record. La maduresa de la dona no tan sols no li feia enyorar la llisor de les pells joves sinó que li semblava un al·licient més. Cada plec d'aquell cos emmagatzemava (calculava el Ramon-Maria, mirant-se-la a través de la copa) cent mil gustos, cent mil petjades de cent mil amants. Com s'equivocaven aquells que s'interessaven per noies cada cop més joves, com més grans es feien! Una dona madura (trobava) era com un formatge envellit sàviament. La comparació amb el formatge, però, li va semblar desagradable. Es va afanyar a tornar a omplir les copes (la Maria-Eugènia també se l'havia acabat) i a pensar un nou tema de conversa.

(Fragment inicial de La magnitud de la tragèdia. Barcelona: Quaderns Crema, 1989, p. 9-11).