—Abans no sortís a la venda El perquè de tot plegat, l'editor Jaume Vallcorba escampa pertot arreu que és una gran obra. Hi estàs d'acord?
—Ell ho ha de fer perquè és l'editor i la seva feina és promoure els llibres que treu. Jo crec que està bé, n'he quedat content i m'ho he passat molt bé. Els contes del llibre segueixen la línia dels que feia abans, però són diferents, els trobo més freds, més crus, més descarnats. Però fins i tot els primers llibres, dels quals ara abomino, com L'udol del griso al caire de les clavegueres, també m'agradaven. És després del pas dels anys que penses que n'hi ha que no t'agraden, però quan acabes d'escriure el llibre sempre estàs satisfet del que treus.

—Aquest nou llibre inclou trenta narracions, unes de més breus, d'altres de més llargues, unes de molt senzilles i contundents, d'altres amb un estil més complex. Corresponen a èpoques diferents?
—Sí, n'hi ha d'antics, com "Quarts d'una", que era un text que havia fet per a la ràdio, o com "Vida matrimonial" i "La inòpia", que deuen ser de fa uns cinc anys. La resta, és a dir la majoria, els he escrit entre el 1991 i el 1992. Alguns són redaccions de coses que tens a la carpeta i que si funcionen les inclous i, si no, les llences i a poc a poc vas veient el fil del llibre.

—Ets conscient de l'evolució del teu estil literari en les tres novel·les i els quatre llibres de contes que has escrit fins ara?
—Sí, i m'agrada. De moltes coses, no en sóc conscient, però d'aquesta sí. M'agrada la senzillesa i, no ho sé, potser demà me n'atiparé i la pròxima vegada sortirà una altra cosa. Jo canvio molt, com tothom, i, com que em dedico a escriure, el que faig canvia amb mi. Abans col·locava molts adjectius i metàfores i ho deixava perquè m'agradava. Ara si n'he posat alguns, en rellegir-ho per tercera o quarta vegada, els trec. Ara m'agrada així, la senzillesa, l'economia de mitjans i de paraules. [...]

—La incapacitat de ser feliç amb allò que es té, la volubilitat del desig i l'absurditat de la vida són alguns dels temes que et preocupen?
—Sí, segur. Estic convençut que la gran frustració de l'home és que hi ha un sentiment d'omnipotència absolut, que és la grandesa d'aquest animal en relació amb els altres. Però la realitat frustra aquest sentiment. La imatge que les religions es fan de Déu és la caricatura perfecta del que l'home vol ser: poder-ho fer tot, ser a tot arreu. Sempre m'hauria agradat tenir set vides, ser vuit coses diferents i ser aquí i allà i ser feliç i després ser desgraciat i tenir-ho tot i haver nascut a Praga i haver viscut a Londres... La realitat frustra aquest desig, perquè no podem tenir més d'una vida. [...]

—Escriure i guanyar-se el pa de cada dia escrivint és el súmmum de la teva vida, la teva màxima ambició?
—No, el súmmum de la vida és la mort. Jo ara no sabria fer altra cosa que escriure, m'ho passo molt bé, però no sé si és el súmmum, és la meva manera de guanyar diners; no m'havia pensat mai que en guanyaria tants! A més a més, es poden fer moltes coses escrivint. Jo tinc al cap amb en Sergi Pàmies de fer el guió i dirigir una pel·lícula, tots dos; potser no ho farem mai, però això també forma part d'escriure. Escriure cinema és tan important com escriure novel·les.

—Quin és el teu mètode de treball? Modifiques gaire el text des de la primera redacció fins que el llibre surt al carrer?
—Sí. La primera redacció que faig d'un article o d'un conte vaig a raig i és il·legible; jo penso molt ràpid, parlo molt de pressa, em menjo les síl·labes, i és perquè si m'aturo a parlar lentament i vocalitzar em quedo en blanc, i quan escric em passa el mateix... En anar repassant, ho vaig canviant; per exemple, bastants contes d'aquest llibre inicialment estaven en passat i els he posat tots en present, perquè el passat em cansava; suposo que és perquè penso molt en imatges i les imatges són sempre en present. Quan acabo un llibre el passo a sis o set amics, ells m'aconsellen, i d'algunes coses en faig cas i d'altres no; moltes vegades un mateix no s'adona dels errors que hi pot haver.

(Montserrat Trepat: "Escriure és un acte de vodú", Serra d'Or, núm. 441, maig de 1993, p. 21-23)

* * *

Sis anys després del seu darrer llibre, El millor dels mons, Quim Monzó torna a les llibreries amb un nou llibre de contes, Mil cretins. Però han canviat algunes coses: els relats juguen com mai entre la ficció i la no ficció, la voluntat de l’autor de posar un mirall davant la societat sembla més acusada i la seva figura literària ha sortit reforçada després d'haver fet el discurs inagural en la passada Fira de Frankfurt. És el mateix Monzó, però igual és diferent. O no.

—Mil cretins aplega els contes de regust més trist que ha escrit potser mai en 30 anys...
—Sí, és el meu llibre més trist. La gènesi està en els darrers 10 anys de la meva vida, amb la malaltia dels pares. Mai havia estat en un geriàtric, per exemple… En El millor dels mons això de la decadència ja sortia. Però aquí, fins i tot on no hi sura la mort, hi ha un absurd podrit.

—Són ben bé contes? Semblen instants literaris, on gairebé no passa res i als protagonistes els agafem i deixem a l'instant.
—Dels dos blocs de contes, els de la primera part també dubto que ho siguin. Penso en el que estic escrivint ara i veig que vaig cap a un altra cosa. Potser cap a una forma més caòtica de ficció i realitat.

—Què l'interessa, ara?
—Doncs jugar més descaradament amb explicar la meva història, construir una autobiografia falsa, per exemple. Començar d'infant però introduint les mentides que em semblin. No sé què escriure a partir d'ara.

—Els personatges són d'un gruix moral discutible. Algun missatge sobre la societat actual?
—No voldria donar lliçons morals. Posant el mirall crec que ja n'hi ha prou. La laxitud moral, en qualsevol cas, és evident, només cal anar pel carrer: a tothom se li'n refot tothom. Els nanos de 14 anys són com són perquè els seus pares de 40 i 50 són com són. Han estat educats sota la premissa del campi qui pugui. I amb uns referents culturals que, és clar: l'ensenyament moral de programes de televisió és zero. Però me n'estaré de criticar-ho. Això sí, en sóc conscient i poso el mirall.

—Com a escriptor no té l'obligació de denunciar-ho?
—Mai he volgut ser ni intel·lectual ni compromès. Posant el mirall, fas el mateix sense vendre't com a salvador de la humanitat. La meva obligació és escriure bé un text, no denunciar. I si serveix, millor.

[...]

—Segueix fent servir un registre de català molt simple.
—Sempre he fet servir un català molt poc complicat. Quan vaig començar, però, estava influenciat pel magma postnoucentista. Quan vaig treballar en periodisme i ràdio em vaig adonar que no tenia sentit el model de llengua que feia servir. Per això vaig fer neteja: amb 86 contes i una mica amb La magnitud de la tragèdia. I més acusadament amb Benzina.

—El seu llenguatge està en sintonia dels temps.
—No, no; és més preocupant. La gent ja no diu revolt, ni corbes, diu curves. Hi ha un empobriment claríssim. Pel que fa a mi, o em poso a escriure ja en espanyol o mantinc un català mínimament decent; d'aquí no puc baixar.

—Quina lectura n'hem de fer?
—Doncs que el català està agonitzant com a llengua perquè el seu referent és l'espanyol. Agafes TV3 i molts programes són en espanyol però amb paraules catalanes, perquè els referents sintàctics ho són… Has de retraduir al castellà per saber què han volgut dir. El 1983, en un espai a Catalunya Ràdio amb Ramon Barnils, fèiem conya dient: "Ni curt ni mandrós, vaig anar…". Després del que ha passat pel món audiovisual, amb gent com Buenafuente i tal, ningú nota res: ja ho troben normal.

—Doncs fa 32 anys que va morir Franco...
—Sí, però hi ha hagut una mentida oficial pujolista. No s'ha fet el que s'havia de fer: s'han dictat lleis, suposadament repressores, però que no s'apliquen. Per això som on som: la consciència lingüística no existeix en la gent jove. I és lògic perquè els hi han venut una llengua que es diu bilingüisme. I bilingüisme no és parlar dues llengües sinó parlar una única llengua que inclou que en certs moments has de dir quatre coses en català quan ets a escola, però que després a la vida quotidiana ja no caldrà utilitzar. La dèbil acaba morint. Estem en aquesta fase. Amb la falta de base que hi ha, el gruix de la literatura catalana és per treure's el barret.

—Però sense mercat és impossible que aguanti.
—És que això és de fa pocs anys. La literatura catalana patirà un procés brutal en 20 anys: no hi haurà mercat i s'enfonsarà. Ara vivim d'inèrcia. El país desapareix.

—Davant d'això la cultura catalana ha viscut la invitació a la Fira de Frankfurt, on vostè va fer el parlament, el que s'ha llegit com que avui és el gran autor català.
—Mai m'he tingut dalt d'un altar. Igual que se'm tria per això, demà em poden donar una ganivetada perquè això molesta. El món del llibre em fa feredat.

(Carles Geli: "La literatura catalana s'enfonsarà en 20 anys", El País. Quadern, 25 d'octubre de 2007, p. 6)