"Quim Monzó ja fa més de trenta anys que va construint sense pressa i amb rigor una obra literària d'una solidesa perdurable. Va començar a escriure enmig d'una societat literària amb tendències gregàries, però ell ha anat sempre a la seva. I ha acabat modificant el panorama. Evidentment, mai no falten els exquisits que -gairebé sense llegir-lo- el tenen per un escriptor menor. Volen calories intel·lectuals greixades, sociologia, psicologia i celles corrugades que els facin sentir savis. Quan justament entre les virtuts més destacables de l'escriptura de Quim Monzó hi ha una generositat que no estalvia al lector ni un gram de plaer ni de saber. En la seva literatura sempre hi ha més reflexió, més densitat moral, més intenció crítica i més capacitat de transformar el lector que no sembla a simple vista. Rere l'humor i la imaginació diàfana de Monzó hi ha una pulsió tràgica i rere l'aparent transparència de la seva escriptura s'amaga un treball minuciós de matisos, d'ombres i d'efectes calculats. Si hi afegim l'exigència amb què valora, descarta i treballa les frases, els arguments i els més mínims detalls començarem a apropar-nos a la mesura del seu talent. [...]

Tant en la narrativa com en l'articulisme, Quim Monzó escruta el llenguatge a través del llenguatge: indaga com ens inventem les relacions de parella, com ens inventem nosaltres mateixos, com ens inventem el país, com ens inventem la realitat i com ens inventem la ciutat. El veritable mobiliari de la seva literatura són les imatges i els miratges, els tòpics i mentides amb què negociem a la menuda els nostres relats de justificació, d'integració amb el comú. Es pregunta sempre fins a quin punt arriben a ser de rares les coses més normals. La seva és una metaficció que no s'alimenta sempre de relats amb autoria de prestigi sinó també de ralats anònims, de mites i llegendes urbanes, de contes de tradició oral: materials desproveïts d'aura.

Quim Monzó ha publicat set o vuit o nou o deu llibres de contes (segons si comptem la recopilació 86 contes i la recopilació Tres Nadals o el llibre a quatre mans amb Biel Mesquida, Self Service, del 1977). Ha publicat nou llibres d'articles que antologuen una producció molt extensa de literatura publicada en premsa, però només ha publicat dues o tres o quatre novel·les, segons si hi posem L'Udol del griso al caire de les clavegueres, de 1976, o si hi comptem o no la novel·la breu Davant del rei de Suècia. La diversitat d'interessos, i la irrenunciable dedicació al periodisme literari alenteixen la dedicació més concentrada a la novel·la. [...]

L'escriptura de Quim Monzó traça els camins de les invencions i de les presons que nosaltres mateixos ens fabriquem: traça les circumval·lacions dels cercles que ens atrapen. No opera exactament ni amb dades biogràfiques, ni generacionals, ni sociològiques, ni urbanes, ni rurals: treballa bàsicament amb el llenguatge, amb les ficcions, les il·lusions i les imatges compartides pels lectors. El que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció."

(Manel Ollé: Retrats. Quim Monzó. Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2008, p. 12-15)

* * *

"Quim Monzó, autor, fins ara, d'una novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres (1976), i d'uns contes apareguts conjuntament amb uns altres de Biel Mesquida a Self-Service (1977), ens ofereix un recull de divuit narracions que podem dir que és la solució, o, millor, una possible solució dels problemes d'escriptura plantejats a Self-Service. Els contes participen en major o menor grau de les premisses inherents al gènere: extensió limitada, condensació afectivo-intel·lectiva d'un món poètic que interpreta un món real, i recerca de l'efecte únic i sorprenent. Aquests trets aniran perfectament lligats establint la relació causa-efecte i viceversa, i donant al conjunt -ja fluid en ell mateix per la varietat temàtica- el dinamisme que el caracteritza.

[...]

Amb alts i baixos segons els contes, amb un major o menor grau d'elaboració segons la finalitat, Quim Monzó ha aconseguit fer d'Uf, va dir ell un llibre interessant no tan sols per la seva força creadora sinó també per la dosi d'imaginació i de fantasia que proporciona al lector, el qual es troba amb l'escenari adequat per a la representació dels seus somnis i dels seus desigs."

(Glòria Casals: "Quim Monzó, Uf, va dir ell", Els Marges, núm. 14, setembre del 1978, p. 127-128)

* * *

"Quim Monzó considera una estupidez la etiqueta «periodista y escritor» o, en su caso, «articulista y escritor», porque escritor lo incluye todo. Así pues, sepa el lector que el nuevo libro del escritor recoge su subvertiente de articulista. El volumen contiene una selección de artículos publicados en La Vanguardia entre el 2001 y el 2004, antes, durante y después de la guerra de Iraq. El marco histórico es claro, pero no aparece de modo explícito, al margen de unos pocos aspectos colaterales, como algunas apreciaciones sobre los manifestantes y las caceroladas. Monzó explica que el momento coincide con la llegada al poder del «imperio de la plastilina», expresión propia sinónima de la prestada por el periodista Jordi Barbeta para el título: la Internacional Papanatas. Pero los artículos no hablan de política ni de cargos ni de poder. ¿O quizá sí?

El escritor sigue el proceso científico de analizar las consecuencias de una actuación: no cómo actúa el poder, no las decisiones que toma, no la ideología por la que se guía, sino cómo afecta todo ello en el día a día. Como la ciencia o la lingüística aplicadas, su articulismo aplicado nos retrata al sujeto que se queda sin trabajo y con la indemnización monta un bar: «Portar un bar és fàcil. Fins un nen sabria com fer-ho»; o la pareja que se casó por lo civil y ahora quiere bautizar al crío, a partir de lo cual se plantea la necesidad de que haya bautizos, eucaristías y extremaunciones «por lo civil»; o la nueva pedagogía que aboga por cambiar la tinta roja de las correcciones por la tinta verde, menos traumática. [...]

El análisis de anuncios publicitarios o la situación de la lengua catalana –con las prostitutas catalanas en peligro de extinción, por ejemplo– son otros de los temas recurrentes de esta selección de artículos que a partir de aspectos de la realidad devienen obra literaria. Piezas como Nen a bord o Al japonès podrían formar parte de cualquiera de sus libros de cuentos. Por ello las etiquetas de cuentista o articulista se difuminan para convertirse todo en pura literatura."

(Magí Camps: "Artículos con mucho cuento", La Vanguardia. Culturas, 7 d'abril del 2010, p. 10-11)

* * *

"Des que Mercè Rodoreda va penjar a Mirall trencat una adolescent dalt d'un llorer migpartit pel llamp fins a dessagnar-la, la literatura catalana no s'havia tornat a aventurar en l'inquietant paratge de la mort i l'horror infantil o juvenil. No, no som davant d'una raresa, o d'una idiosincràsia malaltissa de la ment de Quim Monzó la que ara se'ns proposa amb sorprenent impertinència. El millor dels mons és un llibre poblat de nens morts, torturats i torturadors, d'angoixa i d'horror menor d'edat, de cadàvers encaixonats dins de taüts blancs, de nois morts en la flor de l'edat. És una temàtica neguitosa i poc comercial, que furga, en la direcció d'una de les grans preguntes de la modernitat: ¿on és la innocència perduda? ¿Per què no pot ser tot el que volíem? ¿On enterrem, com ens desfem de les nostres il·lusions mortes i deixem de plorar-les d'una vegada per totes?

Com en el cas de Rodoreda, Monzó penja els seus nens sense vida de les branques d'aquest gran llorer anomenat literatura, o si es vol, ficció. Els contes de Monzó, que són sempre metaficció, com va recordar un dia Manel Ollé, parlen discretament del que sembla que no parlen, són faules morals on la versemblança és mínima, però on el dibuix de l'ànima humana llueix autèntic, complet i sense concessions. Ja des del títol, que evoca alhora la coneguda frase "vivim en el millor dels mons possibles" i el Càndid o l'optimisme, de Voltaire, Monzó assenyala el problema de la nostra aproximació a la realitat. Sí, aquest és indiscutiblement el millor dels mons perquè no n'hi ha cap altre, però el que anomenem la realitat només és la nostra mirada, la vida que nosaltres veiem a través de la ment, la societat i la cultura."

(Jordi Gàlvez: "En la flor de la vida", Avui Cultura (Barcelona), 8 de febrer de 2001, p. 12)

* * *

"Entre els contes de Monzó de començaments dels anys vuitanta ("El regne vegetal" o "Quatre quarts", que proposen recorreguts per la ciutat) i els que es recullen en El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996), s'ha produït un canvi en la visió de l'espai i en les relacions humanes. En el primer d'aquests llibres, la despersonalització arriba al màxim nivell (els personatges es diuen Zgdt, Bst o Grmpf). L'amor, la seducció i el plaer físic es viuen com un joc de dominació. Els escenaris -l'hospital, el cafè, la cambra de l'hotel- s'han fet abstractes o simplement no apareixen (ara el conte s'articula en forma de diàleg, fora de l'espai i del temps). A Guadalajara, som de ple en la ciutat postmoderna que ha perdut els seus punts de referència. Abans, els protagonistes dels contes de Monzó recorrien escenaris coneguts, locals emblemàtics, designats amb noms propis o recognoscibles per elements concrets de les descripcions. Fins i tot a La magnitud de la tragèdia, en el moment de més eufòria, es reconeixien el mercat de Sant Antoni, l'escullera i el Camp del Barça. Ara, l'espai és fet d'abstraccions. La música del fil musical -on sempre sona la cançó Guadalajara- iguala l'espai. La cançó es reprodueix a tots els contes del llibre: en un ascensor, al bar, a la ràdio, per significar l'avorriment i el tedi que s'ha emparat de la vida quotidiana.

En la literatura de Pàmies i de Monzó, la ciutat s'ha convertit en un laberint sense sortida per on els personatges evolucionen obeint un automatisme."

(Julià Guillamon: "La ciutat postmoderna. De la contracultura a la Barcelona postolímpica", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 150, abril del 2000, p. 100-101)