L'acte constitutiu del regne de Mallorca figura a les disposicions per les quals el rei d'Aragó Jaume I regulà la seva successió el 21 d'agost de 1262. Acomodant-se als antics costums del dret patrimonial, però també per complaure la seva dona Violant d'Hongria —que defensava apassionadament els interessos del seu infant preferit, llur fill menor Jaume—, aquell sobirà havia resolt de dividir els seus Estats. Tot i reservant al primogènit l'essencial, amb Aragó, Catalunya i València, féu la seva part al més jove. Aquesta va comprendre les illes de Mallorca i Eivissa, conquerides recentment als musulmans, i les possessions que la Corona d'Aragó havia conservades a la França Meridional en el tractat de Corbeil de 1258, és a dir, la senyoria de Montpeller amb les seves dependències: baronia d'Aumelas i vescomtat de Carlat, els comptats de Rosselló i Cerdanya, el Conflent i el Vallespir, el port de Cotlliure. En resum, territoris que no pertanyien a l'herència tradicional de la casa d'Aragó i de Barcelona. Tots aquests dominis foren concedits en plena sobirania al jove infant, que es va comprometre només a mantenir en el Rosselló la moneda i els Usatges de Barcelona. Una altra restricció a la seva independència va concernir la forma de successió per a la seva nova dinastia: en el cas que arribàs a extingir-se en la seva línia directa i masculina, els seus Estats tornarien a Aragó.

A una època en què la concepció nacional de l'Estat encara no existia, una partició d'aquesta mena no podia sorprendre, i menys que qualsevol altra banda en els dominis de la Corona d'Aragó, confederació de regnes els lligams dels quals no eren més que dinàstics. De fet, no hi hagué cap protesta contra la decisió del sobirà. Els dos prínceps hereus juraren conformar-se a aquest arranjament, que fou confirmat pel testament del Conqueridor el 26 d'agost de 1273.

(Fragment del llibre L'art en el regne de Mallorca. Palma: Moll, 1964, p. 11-12)