—Parli'ns dels seus llibres de joventut...
—Amb els primers llibres, els dels seixanta, he deixat molt material fora. Hi ha poemes que tenen un to d'època, però he trobat que podien salvar-se perquè estaven construïts, perquè eren poemes autònoms. He tret del material de què disposava dos llibres que conserven vells títols: La terra humida i Manual de cosmologia. El primer és més unitari i el segon permet de seguir, crec, la constitució de la visió del món que és des de llavors el nucli de la meva pràctica poètica. M'ha semblat que hi havia, en alguns d'aquests poemes, com una mena de fulguració, una mena de llum que no he volgut retocar. Són poemes de jove, però em sembla que conserven una mirada particular, una manera de tractar amb l'experiència que m'ha donat molt de joc, en retrobar-los, perquè hi havia una sensibilitat diferent de la que tinc ara: una certa tendresa, una manera de parlar de les coses més a prop de les coses.

—El 1981 publica a Proa Camí dels arbres i de tu...
—Camí dels arbres i de tu és un llibre sobre la memòria i els records, sobre l'amor i les coses humanes. En el centre del llibre els arbres són els homes, i al bell mig hi ha l'experiència del dolor, potser la més característica de la condició humana, la més inevitable. Saber que el dolor existeix, no tancar-se al dolor dels altres ni d'un mateix, o no fer com si no existís: són temes que hi són presents. El llibre té un to molt treballat, molt líric, amb referents a la tragèdia grega –que em sembla que és la reflexió més important que hi ha sobre el dolor–, sobretot a la tragèdia tal com havia estat rebuda després de la Segona Guerra Mundial, després d'Auschwitz. Formalment, en aquella època vaig escriure molts sonets –i poemes que originàriament eren sonets i que després es van esponjar en altres formes mètriques–. Ara l'he ampliat força, com també he fet amb els poemes en prosa de Per fi la tortuga, que es va editar amb Camí dels arbres i de tu. Per fi la tortuga potser és la reflexió més lliure i articulada de la meva poesia sobre la imatge verbal com a mitjà d'expressió de la realitat exterior fosa amb el món interior del poeta; com a configuració d'un sentit més enllà de les idees, del mètode i de la manera com usualment pensem i vivim la vida. N'acaba sent protagonista la mort, la mort del poeta.

—Després va passar gairebé una dècada fins que va publicar La mà de l'arquer. Parli'ns del llibre...
—La mà de l'arquer és un llibre sobre l'origen de la relació entre les paraules i les coses, amb molta mitologia, molt d'Heràclit, amb més o menys sintaxi i amb una mena de voluntat de reprendre un to que permetés l'accés –no sé si ho vaig aconseguir– a una puresa reinventada i original; un camí que passés per l'amor, la paraula, la poesia, la consciència de la mort. Formalment, vaig mirar d'assolir un to més concentrat, més despullat i essencial. Pensava –tot i que jo escrivia d'una altra manera– en la poesia de Paul Célan, que és per mi l'experiència poètica més imprescindible de la segona meitat del segle XX –així com Eliot ho és de la primera meitat.

—Després va venir un llibre molt més figuratiu, La ciutat dels plàtans, que té com a protagonista la seva relació amb la ciutat...
—Estic fascinat per la ciutat. En tinc prou a seure en un cafè i veure la gent que passa... Al llibre hi ha una tècnica com de mosaic, de rajoles que van component la ciutat de diverses maneres en el record: els carrers com rius, la gent, els llocs per on passen, els pobres, els vells, les seves expressions. Vaig mirar que fossin peces que valguessin per a totes les ciutats, però que fossin, indefectiblement, de Barcelona, que només hi surt amagada en un acrònim i en el títol d'un poema. També vaig procurar que el conjunt del llibre reflectís el record i el present, l'experiència i la idea de la ciutat.

—I després...
—El llibre posterior, Mans lentes d'aigua, que es publica ara per primera vegada, passa per temes molt dissemblants: la mort del meu pare, el casament de la meva filla, el retrobament del cos després d'un càncer, amb la incapacitat d'estar amb els altres que comporta. És un llibre molt arrelat a l'experiència, però reflexiu, perquè no he volgut que fos anecdòtic. També és molt líric, en alguns poemes, i molt marcat per la proximitat de la mort, des de l'antipatia per la serenitat i la resignació socràtiques, tan poc humanes, fins a la desolació que només clivella, de vegades, la continuïtat de la vida, l'amor i la vida dels altres. Amb tots aquests llibres n'he fet un, que aplega tota la meva producció poètica des del 1963 i que incorpora encara un recull d'homenatges i poemes dedicats, una vintena llarga, molt diferents els uns dels altres. El llibre que en resulta l'he titulat D'aspra dolcesa, al·lusió per part meva al fons femení, profund i misteriós, de l'esclat poètic i del desig de viure.

—Parli'ns de la seva relació amb el llenguatge...
—Als meus poemes puc fer servir qualsevol paraula, em són útils totes les paraules de la llengua. Per mi, el llenguatge poètic ha de tenir elements de tipus tècnic, alguna mena de precisió que transporti els conceptes. Tracto de combinar la part reflexiva, més gnòmica, amb una altra més lírica, i això fent servir materials diversos. Sovint tracto de trencar el ritme intern del poema, la formalització i la imatgeria corrents –sigui amb tècniques del collage, o assajant veus, o amb contrapunts irònics–, perquè m'agrada combinar gruixos, espessors diferents. Per dir-ho amb un exemple, tracto de reunir la claredat del poema figuratiu amb la intensitat del poema mític, entenent per mític allò que als anys seixanta en deia Cesare Pavese, que escriure és donar compliment a una llavor mítica.

[...]

—Li costa escriure?
—Hi ha poemes que m'han costat molt. [...] Vull dir que per mi escriure poesia és difícil, em costa. N'hi ha que he trigat molts anys a acabar-los, i d'altres que han esperat anys i anys, en esborranys dels quals només han estat aprofitades alguna frase, una metàfora, molt de temps més tard.

—Com definiria la seva poesia?
—D'alguna manera és pràcticament la meva biografia moral. Crec que el compromís amb la bellesa és un compromís ètic, i això ho he anat vivint i escrivint en la meva vida, compromès amb allò que vivia per fora i per dins i amb allò que escrivia. No vull donar testimoni de res, sinó convertir en poesia –diguem-ho així– allò que queda en l'ànima dels homes que no escombra el temps, la pluja. Donar testimoni no del meu temps, que també, sinó d'allò que és fonamental, que perdura en la intel·ligència, en la sensibilitat, en el gust, en la contemplació i en l'acció dels humans. Per altra banda, em sembla que els homes no hem estat capaços d'assumir la nostra tradició, tan rica, ni tampoc les desgràcies que hem fet. Potser la poesia ajuda a tenir-ne consciència o n'és, almenys en part, la consciència. Però parlar-ne en general, donar-ne una definició, em costa. En les relacions d'un poeta amb la poesia, em sembla que no tot s'ha de comprendre. Per dir-ho en una frase, que la poesia és com l'amor. Definir és provar d'esgotar i, en aquest sentit, no m'agrada.

(Pau Dito Tobau: "La meva poesia és la meva biografia moral", Avui Cultura (Barcelona), 4 de juliol de 2002, p. 13)