La setmana passada va morir l'hel·lenista, professor, assagista i poeta Carles Miralles […]. Miralles havia estat també professor de l'assignatura Introducció als Estudis Literaris que es van inventar en un moment que hi havia bufetades per estudiar filologia i van pensar que abans que la gent comencés a especialitzar-se (a tots els departaments hi havia alumnes a carretades) calien uns principis generals. […]

D'aquells amors dels divuit anys, Miralles va ser el més arrebatador i perdurable. Després dels quatre conceptes generals, va dedicar el curs a parlar del mite de Narcís, començant per la tradició clàssica i acabant –oooh!– per l'Orfeu de Jean Cocteau, amb una aturada al poema VI de Les elegies de Bierville de Carles Riba. Tots volíem ser Carles Miralles. Aquella barreja de timidesa i sornegueria, la manera sensacional com anava desenvolupant els arguments fins arribar a un punt màgic i electritzant. Fins i tot la manera com, per trencar el gel abans de començar la classe, deixava rajar un comentari sobre les eleccions franceses o sobre el barber que l'havia esquilat el dia abans.

(Julià Guillamon. "Ser Carles Miralles", La Vanguardia, 5 de febrer de 2015)

* * *

Sempre que, per amor d'esbargiment, visito a la facultat el meu col·lega Carles Miralles (Barcelona, 1944) —en estricta equivalència a les visites que retia, temps enrere, als professors Blecua, Riquer, Lledó, Comas, Valverde, Alsina, Vilanova o Del Olmo—, sempre que m'escau de passar per les florentines instal·lacions de què disposen els companys de la Secció de Filologia Grega i entretenir-me (llegiu-ho a la francesa) amb un amic en qui val la pena emmirallar-se, començo la conversació adés d'una manera adés d'una altra. Els dies que vull fer-lo enrabiar, el saludo així: «Hola, Carles Goethe!». Ell em mira amb un aire criminal, tanmateix amb bonhomia i caritat, sabedor com és de la meva irrefrenable tendència al mot d'esprit i a la facècia. Els dies que el vull honorar, li engego: «Hola, Carles Riba!», i llavors m'adreça una mirada burleta, com volent dir que troba aquesta ironia a tocar de la maledicència, però també amb un aire de satisfacció que no pot reprimir-se, i que ve a significar una cosa indefinida entre: «Ja m'agradaria ser-ho» i «Faré tot el possible per assemblar-m'hi». [...]

Vet aquí que ara Miralles s’ha decidit a lliurar-nos la major part dels seus escrits dedicats a aquell (Sobre Riba, Barcelona, Proa, 2007), i n'hem d'estar agraïts per dues raons que, en certa manera, ja s'han fet visibles en aquest article. En primer lloc, perquè Riba hi agafa la dimensió de gran humanista, de gran traductor, de gran animador de la vida intel·lectual dels anys 1920 a 1950 que posseeix sense cap mena de dubte, i, potser per damunt de tot, de gran poeta: és l'altre monstre literari de la Catalunya del segle XX, al costat de Josep Carner. En aquest sentit, és d'agrair que el llibre inclogui l'assaig fonamental Lectura de les Elegies de Bierville, que Miralles va publicar per primera i fins ara única vegada l'any 1979: és una gran mostra de l'escassa producció de la comparatística catalana, raó per la qual el mateix autor va rebre, al seu moment, crítiques emmurriades dels filòlegs més conspicus. L'hermenèutica, o art de la interpretació, ja ho té, això: molesta els qui no veuen res més enllà de la lletra impresa. En segon lloc, el llibre és important per allò que dèiem a mig aire de l'article: la capacitat dels homes de lletres del segle XX per participar en una tradició i, doncs, sumar-se a l'acte de la transmissió del saber, és més aviat petita. Falta generositat. A partir d'ara, doncs, em mossegaré la llengua: ja no li diré mai més «Goethe» ni «Riba», perquè, dient-li tot just Carles Miralles, condensaré en aquest nom el d'una tradició humanística secular i nobilíssima.

(Jordi Llovet. "Riba i la transmissió", El País. Quadern, 20 de desembre de 2007, p. 5)

* * *

En aplegar tota la seva obra lírica fins al moment, Carles Miralles ha volgut apel·lar no a la dolçor de sabor dels fruits al punt de saó, sinó a la complexitat de gust d'una fruita en concret: «Un any encara hem pagat el tribut / agradós de les castanyes torrades / a la llar i hem tret de les entranyes / de la magrana els grans d'aspra dolcesa». És un senyal de maduresa: de maduresa vital, però també de maduresa creativa. S'han escolat gairebé 40 anys d'ençà de la publicació dels seus primers poemes. En l'endemig, han passat moltes coses, el poeta ha tret uns quants llibres. No gaires. L'existència es pot representar en una mà que dóna nous als nens o, segons com encara millor, en uns dits que descalcen una magrana. El bon poeta és aquell que sap detectar els enrevessaments d'un gust o els replecs d'un sentiment. Reconeguem que la magrana, ferida la seva carcassa externa de cascall, ofereix una suggestiva contradicció de sabor (l'aspra dolcesa del títol) que s'adequa molt bé al sentit dels nostres dies. Vull dir: no als dies actuals, sinó a l'actualitat del viure. Contradictori, dolorós i joiós en percentatge variable.

Miralles escriu aquest poema, magnífic com molts dels d'aquest llibre inèdit fins ara
(Mans lentes d'aigua), després d'un període vital brogent com la cassola en forn. «Les paraules dolces» destil·len «una saviesa amarga». Es tracta d'un recull de poemes que confita el clarobscur, l'agredolç. La paradoxa s'hi fa sensible, el poeta la hi pinta amb colors. No la disfressa. Un té la sensació que la «mà del temps» vetlla, pesada com un gos, darrere cada un dels poemes; presta per a la carícia o el clatellot. La tensió lírica és similar a la de La mà de l'arquer (que el prologuista Molas considera el seu llibre «més dens i incisiu»). Però alhora hi ha una proximitat de referents, una qualitat entranyable en el que es diu –mesurant-ho amb precisió, esclar, perquè ni una gota sobrera de pathos no n'amargui el resultat– potser més deutora de La ciutat dels plàtans. Aquest Mans lentes d'aigua representa la més grata sorpresa de l'obra lírica completa de Carles Miralles. També, bé que en una mesura més discreta, constitueix una feliç inclusió l'últim dels llibres que figuren aquí, Homenatges, poemes dedicats i de circumstàncies.

(Jordi Llavina. "L'agredolç i el clarobscur", Avui Cultura, 31 d'octubre de 2002, p. 10)

* * *

L'últim poemari de Carles Miralles, La ciutat dels plàtans, suposa certament un punt d'inflexió en la seva breu però sòlida obra lírica. La novetat es troba, substancialment, en el to i en la mirada, no pas en les urgències que hi canta, ja habituals, com ara la bellesa mundanal, la vida efímera o bé la poesia com a plaer i purga necessaris. En aparença menys intel·lectualitzat però tant o més elaborat que els anteriors, així el nou volum participa igualment del discurs metapoètic de clara ascendència ribiana, però bandeja la solemnitat èpica i l'anelada tel·lúrico-cosmogònica que impregnava –posem per cas– La mà de l'arquer (1990). Miralles, dels llibres precedents, en salva la gravetat, el dring i el color, però, arraconada una certa magnimitat oracular, ara la seva poètica s'humanitza malgrat que continua valent-se de referents vistosament èpics o tràgics, que actuen com a rerefons literari i prou del que s'hi diu.

(Antoni Pladevall i Arumí. "Carles Miralles, «La ciutat dels plàtans»", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 101, novembre de 1995, p. 152-153)

* * *

Si estem d'acord que la poesia és una art certament delicada que demana, a més de sensibilitat i temps, un especial domini de la llengua i, doncs, de les seves possibilitats musicals, també admetrem que durant els darrers anys el genere ha tingut, si mai no, prou malmetedors entre els nostres practicants; els exemples són innúmers i, ara mateix, tampoc no ve a tomb relacionar los. Ben al contrari, és millor destacar l'aparició o la reaparició d'alguns poemaris de franca qualitat, posem per cas, de Maria Àngels Anglada, Josep Grau, Narcís Comadira, Jaume Medina, Miquel Àngel Riera o Jordi Sarsanedas, i encabir-hi tot seguit i sense reserves el nom de Carles Miralles (Barcelona 1944), ara que, després de gairebé deu anys de silenci, ens acaba de sorprendre amb un poemari extraordinàriament ambiciós i savi: La mà de l'arquer. És tot just el seu tercer títol, però és evident que, juntament amb La terra humida (1965) i Camí dels arbres i de tu. Per fi la tortuga (1981), arrodoneix de sobres un dels corpus més intensament rics de la lírica actual tant pel cúmul de referents literàrioculturals utilitzats corn per la seva manifesta elegància i pulcritud formals. Poeta cultivat, doncs, i esforçat artesà de la llengua, pocs companys d'ofici el retiren en enginy, contenció i sonoritat poètiques. [...]

A banda les fluències procedents de diverses literatures antigues, especialment de la Bíblia i de la clàssica grega, a La mà de l'arquer, hi ressonen fortes veus de dos autors de capçalera que Miralles, com proven no debades els excel·lents assaigs que n'ha lliurat: Carles Riba i, sobretot, Salvador Espriu. Així, el ventall de colors -del blanc al negre passant per la plenitud dels vermells- d'un dia qualsevol metaforitzant el pas del temps ens evoca fàcilment el cromatisme de Les elegies de Bierville. Altrament, la recurrència a símbols i a imatges com l'alba, els arbres, els ocells, les ales, la neu, la barca, etc., sembla remetre més aviat a l'univers poètic d'Espriu, sobretot a l'Espriu de Les hores i de Final del laberint; perquè també La mà de l'arquer ens mostra, si es vol, la bella imatge de la sageta com a delineadora de la vida moridora.

(Antoni Pladevall i Arumí. "Carles Miralles, La mà de l'arquer", Els Marges, núm. 44, setembre de 1991, p. 117-118)

* * *

Carles Miralles utilitza com a punt de partida allò que, tot sovint, constitueix el punt d'arribada de la tasca poètica: la reflexió sobre la pròpia poesia, de la poesia amb el món que ens envolta, i del poeta amb el món -gràcies i mitjançant la poesia. Aquests conductes i canals són, evidentment, els vells laberints i els paranys pregons que sempre han temptat l'escriptor, els que li han obert l'accés als grans secrets de la paraula, però també són el miratge equívoc, inabastable i fugisser que, en tants casos, ha fet que el seu camí s'extraviés per sempre. Penso que aquesta recerca es palesa ja en el primer llibre, al llarg de tot l'itinerari espiritual que s'inaugura amb la imatge de la casa abandonada -imatge de la nostra pròpia estranyesa i sorpresa de trobar-nos en el món, en un sentit molt heideggerià. [...]

Crec que la serenitat amb què Carles Miralles s'enfronta al conflicte incert i nobilíssim de trobar una essència de la poesia que ens justifiqui -perquè transmuta en coneixement les intuïcions i sentiments de les nostres paraules i de la nostra experiència moral- prové del bagatge cultural formidable i abassegador que ha anat decantant en aquests versos. Que la veritable cultura ens sobreviu -tant si això agrada als nostres components més vitalistes com si no- és d'una obvietat terrible i reconfortant. El que cal, però, és no confondre aquesta supervivència i aquesta serenitat en la decantació dels mots de l'experiència, amb una possible placidesa en el tracte amb el món i amb les paraules. La voluntat de perpetuació del cant es revela, ben sovint, com una tasca dolorosa, inútil, plena de sofrences. El poeta, malgrat ser «l'endeví, el poeta, orb lúcid, / capaç de veure-hi en la fosca, sol», també és aquell qui s'enfronta al «no-res sense nom» amb por de no poder trobar els mots que li permetin tornar a anomenar el món i les coses del món. En l'implícit homenatge pavesià de Per fi la tortuga, els mots que són com «maons», però la construcció que n'hem de fer és tan dubtosa que el poeta es veu temptat pel silenci total: «No escriure mai més. Mai més».

(Francesc Parcerisas. Del Pròleg a Camí dels arbres i de tu / Per fi la tortuga. Barcelona: Proa, 1981, p. 8-9)