Entrarem, hora foscant,
a la casa de l'ànima -sestejaven les virtuts?
Com dormen els vicis? La sement
colgada a la terra, la llarga
tardor. De qui és la casa?
El vell que en llaurava els conreus
ha encongit les espatlles. Quin temps és quan el vell
prem a la mà la llavor sense amollar-la?
Hi resten els objectes acumulats pel temps,
rellotges lents de compassada monotonia.
Hores, minuts que ningú no sap
de qui són, a qui pertanyen.
Sempre igual, la frontera del mar
amb el cel mai no és la mateixa.
De qui és la casa? Estranya, amb objectes que no conec,
d'algun somni sura cap a mi
poblada de veus que diuen noms que sé:
meva?
La frontera
entre tu i els altres, qui la trobaria?

(Dins de Camí dels arbres i de tu / Per fi la tortuga. Barcelona: Proa, 1981, p. 17)

* * *

Puges al metro, una mica cansat. Les llesques del treball d'avui han quedat al calaix on de vegades et sembla que reapareixen i s'acumulen, florides i plenes de cucs. Hi ha ulls com fruits que bressa el vent, pedra commosa i dura; una mar d'ulls tempestuosos vincla les branques d'un malson verdíssim, límpid. Canó implacable, el túnel t'acara al seu final mentider de cercle lluminós. Com que no mires ningú, avui que vas sol, els anuncis et proposen que et casis per a comprar mobles i que aprenguis anglès. No enyores els peus que deixares, bruts de terra vermella, a l'illa abandonada, entre els conreus i dels roures. ¿Quin déu de tenebres té prou voluntat per a aquissar, encara, aquests monstres de fosca contra una generació insensible que n'ignora els noms? L'escala mecànica et transporta, com una càrrega, i són més terribles, dalt, els plàtans que ofereixen al capvespre un sacrifici de rigor, mentre comença de ploure i pluja i vent dispersen l'exèrcit de pedres que només respiren pels ulls. Plou més, i ara salta entre els tolls com el piano d'una imperturbabilitat que persistirà després, a casa també i sempre.

(Dins de Camí dels arbres i de tu / Per fi la tortuga. Barcelona: Proa, 1981, p. 65)