A les fulles del vell plàtan retrobes
els teus ulls. I és que un instant de tendresa
mulla de vegades els ulls cansats
de la vella que t'has fet i que, cada
matí, tan bon punt t'han rentat, amb penes
i treballs s'arrossega lenta a asseure's
sempre a la mateixa butaca i mira
a través del vidre sempre el mateix
tros de branques, maons i arrebossat;
perquè ha vingut la soledat a fer-te
companyia, càlida i sense amor,
des de les fulles mullades del plàtan.

(De La ciutat dels plàtans, dins de D'aspra dolcesa. Poesia 1963 - 2001. Barcelona: Proa, 2002, p. 232)