A Montserrat

Oh prepotent Senyora!   Oh Reina celestial!
Tens ares que enlluernen    a dins les catedrals;
tens rústiques capelles    a prop l'inquieta mar.
Oh prepotent Senyora!    Oh Reina celestial!,
en ton palau de marbre    que en diuen Montserrat
hi ha altars de més bellesa,   hi ha tempestats més grans.

Oh Mare dels qui ploren!    Consol dels afligits!
Un escolà te canta    pur com la flor de llir,
un sacerdot t'alaba,   ferm en lo dret camí,
un ermità t'invoca    en penitència ric.
Oh Mare dels qui ploren!   Consol dels afligits!
Sent tan divers dels altres,    m'escoltaràs a mi?

Los cavallers te criden    quan sona lo clamor
de la batalla fera,    Regina de l'Amor.
Quan de les boges ones    s'aixeca lo remor,
los mariners t'imploren,    Regina de l'Amor.
Té nostre esprit batalles,   borrasques nostre cor.
Clements, tos ulls les calmen,   Regina de l'Amor.


("A Montserrat", citada també com "A la Verge de Montserrat", extreta de MARRUGAT. R.: La Poesia en català de Manuel Milà i Fontanals. Sant Sadurní d'Anoia: Institut d'Estudis Penedesencs / Acadèmia Tastavins Penedès, 2009, p. 52-53)

* * *

La cançó del pros Bernard, fill de Ramon

I

Voleu oir la gesta    del pros Bernard,
comte de Ribagorça   i de Pallars,
que tingué braç de ferre    amb cor lleal?
Hi ha una vall tenebrosa,    estreta i gran.
per on lo riu Noguera    corre sonant,
entre dos murs de roques,    negres, clapats;
no s'hi veuen carreres,    ni caminals,
només s'hi esbargeixen    llops famejants.
Volent fugir lo tracte    d'hòmens mortals,
i prop de les niuades    dels fers milans,
hi bastia una ermita   lo bon Vicmar.
Alií fa penitència   lo baró sant
vestit de pell de cabra,    nu de tot drap,
salmejant tot lo dia,   la nit plorant.
Un vespre, fort brogien   los vents i els llamps,
pareixia que el segle    volgués finar,
veu tremolar la porta   que algú la bat,
sent una veu molt trista,   gemecs i plants,
corre a traure la tanca    per caritat.
Ja n'entren en l'ermita    dos cavallers;
l'un és home de dies,   l'altre és novell;
ambdós membruts i grossos,   d'aire soberg,
ambdós xops i fangosos    i sens alè;
de fines malles eren    llurs bons osbergs.
La cara enclina a terra    l'home més vell,
i l'aguanta amb sos braços    lo jovencel.
"Si és vostra llei com sembla    la vera llei,
cristians som nosaltres,   dau-nos alberg."
- Bon alberg vull donar-vos    com mana Déu."
- Si sou clergue ni monge,   gran pro ens fareu.
- No só clergue ni monge,   sols penident"
En llarga post fa jaure    a l'home vell.
Aquest reviu i mira    al jovencel:
"Fill de Ramon, embraça'm.   Bernard, adéu;
la mort sent en mes venes,   i és de bon dret:
pus lo senyor moria   muira el servent.
Sols me sap greu deixar-te    al mig d'un erm
sens haver fet proeses   de cavaller.
Ai! qui d'açò n'és causa   porta gran pes:
¡maleït lo llinatge   dels llausengers!".
L'ermità que ho escolta    li diu: -"Foll és
qui espera perdonança    i maleeix.
Plorant les tues culpes,   los pits batent,
perdona a qui t'agreuja,    per mor de Déu."
Lo vell plora ses culpes   i tot dient:
"Jo perdó a qui m'agreuja    per mor de Déu",
gira los ulls a l'aire    i cau estès.
Vicmar sobre ell fa el signe    de santa creu,
posa genolls en terra    i diu sants precs.
Mes, ¿qui el dol contaria    del bon donzell?
Cridant les carns s'estira   i los cabells,
aprés calla i sanglota   i diu aprés:
"En mal punt aquí fores,    Bertran fael,
en mal punt hi vingueres,   franc escuder!
Mon pare molt t'aimava    que altre no més,
amb tu lo pa es partia,   lo llit també.
Si son escut perdia,   tenia el teu;
si el destrer li nafraven,   ton bon destrer.
Als teus braços me duies,   nin ignocent,
ma mare no em fiava   a ningú més,
dels meus la llum darrera    aquí feneix!"

L'endemà de bon dia,   al gall cantant,
lo bon Vicmar desperta   al pros Bernard.
Li dóna fruits salvatges   amb pa de glans,
li dóna l'aigua clara,   vi no n'hi ha.
Vicmar pren ampla aixada    i agut magall,
cava una fossa fonda    en un boscam.
Bernard embraça i besa   al bon Bertran;
l'agafen i el soterren   amb plor amarg,
diuen un Pater Noster   i altres mots sants.
"Fill meu, ¿què voldràs ara    de l'ermità?"
-"Un bon consell voldria    sols demanar."
-"Lo millor que jo tinga    també el tindràs."
"Per a bregar amb moros,   ¿on puc anar,
sens entrar en la Marca    dels gotolans?"
-"Vés cap a les muntanyes    septentrionals,
fugint les encontrades   d'envers llevant,
hi trobaràs la terra    dels jacetans.
que braus torneigs promouen    als fills d'Agar."
Amb molt plaer l'escolta    lo pros Bernard,
li'n dóna grat i gràcies   i pren comiat
per anar a la terra    dels jacetans.
Ací acaba esta gesta   del pros Bernard.

II

¿Quina ciutat torreja   sota l'Oroel?
Forta ciutat de Jaca    que és de faels.
Aznar lo noble comte   hi entra primer,
ara Galind hi regna    que era fill seu.
De la torre més alta   surt un cimbell,
pintats té caps de moros    i al mig la creu.
Dels valls en la ribera   s'aixeca un vern,
en ses branques hi salten    gais aucellets.
Hi arriba un gegant negre,   lo fort Acmet,
abillat de draps amples    i blanc osberg,
ornat de fines pedres   l'enreixat elm;
porta destral i espasa,   llança punyent.
Crida a les atalaies    amb clara veu:
"Surten vassalls de Jaca    un, dos o tres,
que si amb mi pugnar volen    aquí els esper."
No es fa esperar Arnao,   bon cavaller;
tota mena de lluites   bé les entén:
essent noi ja seguia   al comte vell,
cornant mentre sonaven    los colps de fer.
"Ja sortim, gegant negre,   ¿què vols que fem?"
-"Benvingut a mi sies,   vassall jaqués;
si vols les nostres llances    assatjarem."
-"Si véns a assatjar llances   ja tens parell."
Ja punyen i ja engeguen    los bons destrers,
los bons destrers arquegen   sota llur pes.
Ja les llances se claven   los cavallers:
cau lo cavall del negre    tot sangonent,
mes ferit també queia    lo bon jaqués.
Qui el vol guarir que sia   metge cient.
Pel pont del vall Zaldívar   venia prest:
basc és de les muntanyes    del sol ponent;
va vestit del pell d'onso,   capell de fer;
no entén llengua romana   ni l'arabesc,
mes los corns i les gralles    bé les entén.
Xafa amb un colp de porra   del negre l'elm:
si no fos sa ventura   i els durs cabells,
no duria més noves    als infaels.
Mes lo gegant feréstec    la destral pren,
la fa ballar per l'aire,   la baixa adés;
parteix al bon Zaldívar    son elm de fer,
ficant-la fins als ossos    prop del cervell.
Qui el vol guarir que sia    metge cient.
S'asseu lo valent negre   dessota el vern,
son escuder li llaça    un elm més bell.
Los miradors de Jaca    tots ne són plens,
per veure dels pugnaires   los gentils fets.
Lo pros Bernard venia    amb cor sencer,
a sa espasa Preclara    li va dient:
"Preclara, bona espasa,   mostra qui ets,
tens pom d'obra molt bella    d'or i d'argent:
set fills d'un mestre moro    te varen fer,
per fer-te despenien   anys més de set.
A un emir te prenia    Ot a Peitiers,
a son germà et deixava   per testament,
i son germà a mon avi,   gendre era seu,
Turpí te beneïa,   bisbe de seny.
A mon pare li feies   ¡quins bons serveis!
Amb tu vencia un patge    de Desider,
A Sansonya domtàveu    los pagans fers,
a Espanya ¡quants feríreu    dels agarens!
Preclara, bona espasa,   mostra d'on véns."
Quan veu lo gegant negre    al jovencel,
se'n riu i diu mirant-lo    amb ulls oberts:
Bon nin, ¿vols que et desmame?    ¿per açò véns?
¿O desitges tan jove    pujar al cel?"
- Pren ta espasa i te guarda,   brau arabesc;
qui més venturós sia    ho dirà Déu."
Ja l'espasa Preclara    li clava a l'elm,
les pedres li fa caure    sobre el pradell.
L'elm de Bernard lo negre    toca també,
lo cercle li fa caure    avall corrents.
L'escut blocat del negre    Bernard fereix;
trossejat se n'anava    per lo pradell;
los puigs i plans ressonen    del colp furient.
Del pros Bernard lo negre   talla l'osberg,
més de tres-centes malles    caure li féu.
Bernard bat amb Preclara   del negre el fer,
guspires ne sortiren    volant al cel.
Al mig del pit la clava   de l'infael;
Acmet ja balandreja,   ja no es té dret.
los puigs i plans ressonen    quan cau estès.
Al pros Bernard sa espasa    lo negre ret.
Dels miradors de Jaca    un crit se sent
que exalça la proesa    del bon donzell.

Lo comte Galind crida    al pros Bernard
a una sala voltada    del seu palau.
Los sarraïns la feren    als temps passats.
Cap amunt se'n pujaven   quatre pilans
amb capitells de fulles    blaus i daurats.
Seia al mig de la sala    lo fill d'Aznar
en un siti de vori    ben tornejat.
Un bell osberg vestia    com la neu blanc,
sos llongs cabells li queien    de l'elm comtal,
la barba li baixava    pel pit avall.
Sa fembra coratjosa    té al seu costat,
la que sola amb les fembres    defendre sap
les torres de la vila,    los murs i els valls.
També porta a la testa    elm coronat,
ample mantell de seda    sobre el brial.
La seva filla Tèudia    a l'altra part
la de cara vermella,    la dels ulls clars,
cabells sutils i rossos,   caragolats,
corona de floretes    i de diamants,
curtet mantell de seda   sobre el brial.
També hi havia monges    negres i blancs,
hòmens vells que aconsellen    les lleis forals;
cavallers i burgesos    no hi manquen pas.
Lo pros Bernard s'acosta,    Galind parlà:
"Macip, he vist la lluita,    dels finestrals,
i com enderrocaves   al fort alarb,
tan bona espasa he vista,   clar flamejant;
no és feta en esta terra,    ni és feta enguany
és de virtut sens falla   bé ho ha mostrat,
lo meu cor la cobeja;   me la vols dar?
Demana honor i terra   en mont o en vall."
Bernard no responia,   aprés parlà:
"Per una cosa sola    vull baratar:
dona'm ta filla Tèudia,    la dels ulls clars
Galind se'n riu i parla    mig enujat:
-"¿I qui ets tu que em demanes    lo que tant val?
- Si vols oir mes noves    bé les sabràs."
Bernard callà una estona,   aprés parlà:
Jo só criat en cambra    de marbre blau
i patges me bressaren    en bres daurat.
Mon pare fou un comte    palacià,
hom altiu en la guerra,   dolç en la pau,
estimat dels sotsmesos,    volgut dels grans.
Ma mare fou la bella    Na Melissant
que entre totes ses filles    Carles lo Many
mirava com sa prenda    la més coral.
Mes ai! vingué la hora    de l'Emperant:
colgat fo en tomba antiga    dins la seu d'Ais!
D'aquella hora la terra    ja no val tant.
De Ramon la ventura    pocs anys durà:
una llengua de vibra,    cor de renard,
a Ludovic li'n porta    missatge fals:
"ton cunyat té en les venes    sang aquità,
té en tota la Bascunya    parents carnals
que ara volen alçar-lo    per rei i cap.
D'aquella gent traïdora,   bon rei té guard;
recorda't de la feta    de Roncesvalls.
Dels palaus fo mon pare    foragitat,
morí de dol i pena    Na Melissant,
fugírem a la terra    dels septimans,
Bertran nos hi seguia    servent lleal.
Un parent hi teníem   de l'orde sant;
d'un monestir dins selves   n'era l'abat.
Amagats hi visquérem    més de deu anys,
passats deu anys moria    mon pare aimat.
"Mon car fill, dels fets d'armes    pro t'he ensenyat:
vés a bregar amb moros,   jamai amb francs.
No vages a la Marca    dels gotolans,
que no ens estima gaire    lo duc Bernard
que del cor de ton oncle    'vui té les claus.
Ai! si fos viu son pare    Guillem lo sant,
que de l'Orbieu llunyava    los fers alarbs
i en la gran Barcelona    la creu plantà!"
Allí en un vas de jaspe    mon pare jau:
son fi puga son arma   haver salvat.
Tantost nos en anàrem    jo i En Bertran,
fugint terra de moros    també de francs,
esquivant les carreres,   burgs i ciutats,
saltant turons i timbes    amb fred i fam.
Lo riu Noguera corre    per una vall;
alberg nos hi donava    bon ermità;
promptament hi moria    mon amic car:
dels meus la llum darrera    llavors finà.
Després vinguí a la terra    dels jacetans.
Callant-se l'escoltava    lo fill d'Aznar,
al païment de marbre    los ulls clavats.
Après a Bernard mira    i diu cridant:
"Pus véns de tan bons pares,    bell joc hi ha:
ton braç és fort i pesa,    bé ho ha mostrat,
ton visatge declara    que ets hom lleal;
doncs pren ma filla Tèudia,    la dels ulls clars,
dona guerrera i pia    te'n portaràs."
Ja veieu la ventura    del pros Bernard,
que si ha donat l'espasa,    ha fet bon guany;
si molt val la Preclara,    Tèudia més val.
Les cobles d'esta gesta   van termenant,
lo Criador nos valga    amb tots los sants.


(Cants I i II de "La cançó del pros Bernard, fill de Ramon", extreta de MARRUGAT. R.: La Poesia en català de Manuel Milà i Fontanals. Sant Sadurní d'Anoia: Institut d'Estudis Penedesencs / Acadèmia Tastavins Penedès, 2009, p. 60-68)

* * *

La complanta d'En Guillem

I

Planyeu-vos camps de Dela,    serra d'Espill!
La vostra flor més bella    no la teniu;
l'arbre de verdes branques    caigué i morí!

II

Los dos barons pugnaven,    de temps antic;
tronava la tempesta    per valls i cims;
un jorn l'arc de bonança    vérem lluir.

III

Era Guillem de Dela    gallard fadrí,
en arts de pau i guerra    fort i subtil,
i els cavallers li deien    lo rei dels nins.

IV

Serventa de la Verge,    Blanca d'Espill,
era conhort de pobres    i pelegrins,
per tots anomenada    la flor de llir.

V

"D'Espill pubilla i dona,   obre'm ton pit;
coneixes al de Dela,   lo rei dels nins:
¿Per senyor lo voldries?"   -"Oh mare, sí!"

VI

"Hereu de mon llinatge,   Guillem mon fill;
bé saps quina és Na Blanca,   la flor de llir;
¿per fembra la voldries?"   -"Oh pare, sí!"

VII

Reberes als de Dela,    palau d'Espill!
Ensems Guillem i Blanca    foren ací;
que un sol mot se diguessen    no es va sentir,

VIII

mes semblà que la sala    de llum s'omplí,
i que olor se movia    de Paradís,
i ella es tornà més bella,   ell més gentil.

IX

Ai! de la sort de l'home    qui sap la fi?
Vingué una torrentada    de sarraïns,
trencant castells i pobles    i monestirs.


(Fragment de "La complanta d'En Guillem", extreta de MARRUGAT. R.: La Poesia en català de Manuel Milà i Fontanals. Sant Sadurní d'Anoia: Institut d'Estudis Penedesencs / Acadèmia Tastavins Penedès, 2009, p. 91-95)