"Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) és la figura més important del segle fins als anys noranta. Autor ben conegut en els terrenys de la seva especialitat més pròpia (les literatures antigues provençal i castellana), féu també aportacions de primera línia en gramàtica catalana, malgrat que no creia factible (i per tant tampoc no pretenia) que el català recuperés l'antiga categoria de llengua de cultura. En els seus estudis sobre el provençal publicà pàgines sobre la formació i la filiació de les llengües romàniques, on demostrà un coneixement exacte de la romanística de l'època i se situà per damunt de tots els seus contemporanis catalans (amb l'única excepció de Josep Balari). [...]

El seu treball de caràcter pròpiament gramatical es titula Estudios de lengua catalana. És un treball breu (16 pàgines) però modèlic per al seu temps i «admirable encara avui», en paraules de Joan Coromines; «donde se inquiere lo que es y lo que ha sido, nó lo que debiera ser» el dialecte contemporani de Barcelona (p. 509): amb aquestes paraules. Milà s'enfronta al català amb voluntat descriptiva i se situa al marge de les precipitades actituds preceptistes o merament escolars i pràctiques que trobem fins al moment en el nostre domini lingüístic. Per primera vegada disposem d'una descripció científica de la llengua. El fascicle conté només fonètica i morfologia (inclosa la formació de paraules): hem de lamentar que l'autor no escrigués la segona part que hi promet, sobretot tenint en compte que la sintaxi gairebé no va ser atesa en aquell segle. No obstant això, hi trobem nombroses notícies i observacions sobre lèxic, dialectalismes, diacronia i nivells de llenguatge, i fins i tot n'hi ha alguna sobre sintaxi."

(Albert Rico i Joan Solà. "Manuel Milà i Fontanals", Gramàtica i lexicografia catalanes: síntesi històrica. València: Universitat de València, 1995, p. 35)

* * *

"El rigor documental milanià, exigit i practicat, tenia un ascendent pròxim en el dels il·lustrats catalans i coincidiria en molts aspectes amb el positivisme: els coneixements «positius» eren per a Milà els coneixements «factuals» certs, i en aquest sentit el positivisme milanià no tenia cap mena de connotació filosòfica i s'identificava amb l'empirisme propi del mètode filològic tal com era practicat en les grans escoles alemanya i francesa del comparatisme, aplicat, val a dir, a temes i disciplines descoberts o potenciats en el Romanticisme i segons una escala de valors romàntica.

Milà —i no solament a l'obra preceptiva, que té una confessada intenció moralitzant i ideològica— manifesta la seva oposició a certes «fórmules» interpretatives: la «filosofia de la història», que n'aplica d'excessivament elàstiques; la teoria de la perfectibilitat successiva, no acceptable en les belles arts ni en la filosofia, ni en l'esfera moral; la teoria dels ricorsi de Vico, que consagra com a model un mètode analògic mecanicista poc consistent.

Hi ha en l'obra de Milà plena consciència de la impossibilitat d'explicar tota la història (de la qual es té només un coneixement parcial), sense recórrer a construccions arbitràries i sistemàtiques. En la història literària, el seu corol·lari era que calia optar pels estudis monogràfics adequats a les aptituds i possibilitats de l'investigador, els quals a la llarga farien possibles els estudis de conjunt més ambiciosos.

Entre les exigències metodològiques, Milà ponderà, i no en últim lloc, el valor de la senzillesa expressiva, la claredat i la precisió en les formulacions crítiques i en les informacions científiques, tot defugint l'amanerament, la prolixitat i els llocs comuns."

(Manuel Jorba. "Crítica i erudició: Milà i la seva escola", dins DD. AA.: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 7, 1986, p. 450-451)

* * *

"En la seva fonamental preocupació per la recerca de les relacions entre la bellesa i la bondat i les característiques de llur captació, rebutja matisadament la teoria de «l'art per l'art» per a indiferència ètica que comporta i perquè pot arribar a produir simples jocs de formes, però afirma la independència de l'art en oposició als interessos de l'artista i a aplicacions utilitàries i mesquines: l'home ha nascut per a l'acció i el bé i no per al somni de l'art, la fruïció del qual creu tanmateix necessària d'alguna manera. Milà féu observacions que permetien d'orientar l'autor respecte als principis ètico-estètics que convenien a les obres artístiques i literàries i, sobretot, el crític cap al judici que li havien de merèixer. En aquest sentit, Milà, que partia, com a fill del segle, d'una «teoria» literària més que d'una «preceptiva» rígida, considerava independent de qualsevol model o cànon sistematitzat l'acte del judici, acte autèntic i valuós com el de la creació mateixa, i que té com a factor únic per conèixer el valor de l'obra el sentiment personal, immediat i espontani, dotat per al «bon gust».

El recte criteri havia d'obviar en els contemporanis els desequilibris provocats per determinades actituds romàntiques, en què s'han trencat les barreres existents entre el sentimentalisme, que s'oposa a la naturalitat expressiva, i el sentiment, al qual van lligats els afectes estètics."

(Manuel Jorba. "Pròleg" a Milà i Fontanals, M.: Teoria romàntica. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 12-13)

* * *

"En Milà va exercir damunt la generació en què li tocà nàixer —principalment sobre aquella amb la qual per la comunitat d'aficions literàries visqué amb més íntima relació— un mestratge espiritual. Va ésser, segons acertada frase del Dr. Torras i Bages, com un faró posat per Déu en mig d'un estol d'homes providencials, que havien de plasmar l'esperit de la novella Catalunya. Aquest ascendent el va atènyer molt abans de què l'exercici de la seva càtedra i la publicació de les seves obres li haguessin guanyat l'autoritat de mestre; quan a penes havia publicat res. Era quasi un noi, i ja era un mestre. Tots els seus amics acudien a ell i li consultaven sos dubtes i sos assaigs literaris, i els seus consells o la seva sanció els hi semblava la major recompensa a que podien aspirar. Fou —ha dit un dels seus amics d'infància més íntims— el qui més contribuí a encaminar les corrents literàries del seu temps. Tot això ho va atènyer mercès a les dots més temperades que brillants del seu ingeni; a l'apacible armonia del seu caràcter; a aquella seva discreció, enemiga de tota fanfàrria, a la persuació de sa veu tant sugestiva.

En Milà, amb aquell bon seny que fou el més alt distintiu de tota sa vida moral i intel·lectual, va donar als seus companys de lletres, i an el nostre romanticisme, i amb aquest a la nostra renaixença catalana, que són dos fets íntimament lligats, lliçons fructuoses d'equilibri moral i estètic i direccions més sòlides i fermes de les que d'altra manera haguessin assolit. Un savi i prudent eclecticisme i una amor sincera a la veritat alliberaren de tota exageració i preocupació d'escola son enteniment ferm, agudíssim, i li conservaren sempre una envejable serenitat i una independència i originalitat de criteri i procediments literaris, que es lo que més ens sobta en ell, quan el contemplem relativamenta tanta distància de nosaltres. Aquestes qualitats donen a totes ses produccions un caràcter modern i d'actualitat que el fa oracle de les generacions modernes de Catalunya, com ho fou de les passades."

(Antoni Rubió i Lluch. "El far del desvetllament de Catalunya", Manuel Milà i Fontanals: notes biogràfiques i crítiques. Barcelona: Assoc. Protectora de l'Ensenyança Catalana, 1918, p. 31-32)