Los fonaments de l'escola catalana, segons al començ vegérem, foren la transmissió de la poesia més antiga i los exemples que en sa infantesa ens donà la de Tolosa; mes la nostra, encara que filla o altrament germana més petita d'aquesta, se féu molt més gran, i per compte de seguir contemplant-la com a mestra, sembla més aviat que fou estudiada per ella i tingué algun imperi sobre els seus poetes.

Lo que no es pot dubtar és que, per un cantó o per un altre, alguns dels nostres begueren en les fonts de l'antiga poesia provençal, per més que no es veja una imitació seguida i complerta. I de lo que havem assegurat no en manquen proves. Deixant a part aquell regust provençal en lo llenguatge que, particularment los més antics, donaven a ses obres, trobem unes cobles estranyes que comencen: «Ma dona és indicatiu» fetes per imitació d'unes de provençals; una cobla feta amb la mateixa ordenació i los mateixos rims que lo «No sap cantar» de Jaufre Rudel, trobador molt vell, una translació a prosa catalana, feta d'una manera un poc ampla, d'un cert «Castell d'amor» en vers provençal; Sors imita una al·legoria del trobador Pere W. (Willem?, erradament cregut Pere Vidal) en la que usa per alabar a Alfonso de Cardona. Ferrer en son Conhort inclou una cobla d'un trobador provençal, i Torroella en son Lai n'anomena alguns, posant d'ells sengles cobles; Rocabertí en la «Glòria d'Amor» en fa sortir cinc, parlant d'ells amb termes que mostren coneixement no sols de llurs noms, sinó a més de llurs vides i obres; Mossèn Jordi, en son Enuig pren molts conceptes d'una poesia de la mateixa espècie del Monge de Montaudó.

Encara es veu més clar lo coneixement de les obres franceses i no cal pas meravellar-se'n sabent com aquelles foren estimades pertot arreu en l'Edat Mitjana i considerant lo veïnat de les terres i el parentiu que lligà alguns dels nostres reis amb los de França. Aixís hi ha raons per pensar que els noms de Lai, Virolai i Balada davallaren a la nostra escola d’obres franceses i aixís també Oliver posà en català una obra d'Alain Chartier; Torroella en lo sobredit Lay posà lo nom i cobles d'alguns poetes del mateix realme; Rocabertí n'hi fa entrar tres que no anomena, ficant-hi a més paraules i fins alguns bordons francesos en sa Glòria d'Amor, que té molta tirada, és ben cert, a la Divina Comèdia, mes també, com adverteix un escriptor alemany, a cert fabliau francès al·legòric. Molts dels nostres poetes anomenen cavallers dels romanç d'asumpte bretó que eren francesos o vinguts de França, i per acabar, qui voldrà restar sens algun dubte, no té mes que llegir la llista de les llibreries del rei En Martí i del Príncep de Viana, a on veurà molts llibres francesos.

Los efectes de la poesia italiana los trobam ja en l'Escondig de Llorenç Mallol, se reconeixen en Jordi, són confessats per Ausias Marc que imita al Petrarca i alaba al Dant; Rocabertí segueix les petjades del darrer, presenta aquell com vencedor dels francesos; i com més va molt més se declaren dits efectes.

Res no direm de les lletres llatines, que eren llavors lo fonament dels estudis sagrats i profans, i poc podem dir dels efectes de la poesia castellana, que sols se deixa conèixer amb l'adopció d'alguns mots, i després, més clarament, d'algunes formes de metrificació.

Ai! ai!, podria dir algú, com pot ser tantes poesies que obraven en la nostra? Doncs ¿quina es l'originalitat d'aquesta? Tot això era molt propi del temps i los mateixos efectes, afegint-s'hi la de la catalana, trobam en la castellana del segle xv. No hi havia aleshores tants escrúpols en aquesta part i ni s'amagaven de prendre paraules d'altres llengües i per això eren també originals si hi havia, com havia en la nostra escola, vida i saba per ésser-ho.

Ja és arribat lo punt en què podem tractar de la partició d'aquesta escola, seguint la successió del temps, i la partirem en tres temporades.

La primera comprèn del rei En Pere fins als dies en que començà a trobar Ausias Marc. La diferència d'aquesta amb la segona no és ben declarada sinó en lo llenguatge més vell i més ple de provençalismes. Per ventura es trobaria també alguna petita distinció literària.

La segona, que podem mirar com lo zenit de la nostra poesia, és la d'Ausias Marc, ço és a saber, los trenta o quaranta anys mitjans del segle xv. Los poetes d'esta i de la precedent se troben especialment en los Cançoners de París i Saragossa.

La tercera, que cull lo darrer terç del segle xv, se singularisa per l'adopció del bordó castellà de 12 síl·labes, la reduplicació dels rims en les cobles de 8 bordons (abbaacca) a la manera de l'octava d'art major castellana i per altra part mostra efectes molt determinats del renaixement italià, los quals se coneixen fins en lo compàs mes jàmbic del bordó d'11 síl·labes i en una manera de dir més culta i llatinisada. Les obres d'aquesta temporada se troben especialment en lo Jardinet d'Orats i en los llibres estampats a València.

Havent ja vist los parentius i la partició de la nostra escola, ja és hora de demanar: què pensarem de sa natura i de son mèrit?

Si volem donar una resposta considerada, devem en primer lloc advertir que aquella escola no era una poesia popular o natural, sinó una poesia verament artística, ço és a saber; que mirava molt a la maestria dels poetes o sia als primors i dificultat en la part d'execució com també a esquivar faltes grosses o petites. Aixís és que los mèrits principalment s'han de cercar en les belleses de llenguatge i de metrificació. No voldríem pas dir amb açò que la llengua poètica dels nostres trobadors tingués aquella blanura dels provençals que moltes vegades la feia semblar a l'art musical, per tal com la d'aquells era, salvant l'expressió, més tibant, i arreglada d'una manera quasi mecànica, mes també és cert que era molt ben ordenada, ben subjecta a determinat compàs i sabia dir lo que el poeta volia.

La nostra poesia era més aviat d'estudi i de cap, que de cor i de fantasia, lo qual provenia de sa mateixa natura, dels aires del temps i del gènit pensatiu i no gaire amic de flocs dels nostres naturals. Encara que en aquest punt s'han d'exceptar moltes obres, pus succeïa sovint que els afectes trencaven los vincles amb què els subjectaven les pràctiques de l'escola.

Si ara consideram la matèria o argument de les obres, veurem primerament que lo lloc dels veritables afectes era moltes vegades usurpat per la gentilesa cortesana, aixís en la nostra escola com en moltes d'altres; i en est punt devem advertir que encara que no sens raó doctes escriptors han cregut ser millor aquella gentilesa que l'expressió de grossers apetits pròpia dels antics poetes pagans, i encara que els nostres mostren molta més netedat que els antics provençals, no per açò cal pensar que els usatges cortesans seguesquen sempre la més dreta via, i no tot lo que recullen los històrics de la literatura se posa com a patró pels jóvens que desitgen profitar en la gaia ciència. —En lo que especta a la part literària, no es pot negar que semblant gentilesa produí més abundància d'obres, i moltes elegants i primoroses, mes també és cosa reconeguda que multiplicà les de poca importància i lo que anomena llocs comuns la ciència dels retòrics.

La poesia moral, molt apropiada als estudis, al gènit i al gust de l'escola, produí obres de molta substància i molt ben dictades, com se pot reconèixer en ambdosos los Marcs pare i fill.

La poesia religiosa, sempre atractívola per la importància i la bellesa del subjecte, no fou tal en los poetes de la nostra escola, que n'aprofitaran los tresors que ella ofereix tant per moure los afectes com per exaltar la fantasia.

Sembla al primer cop d'ull, i molts en això s'han enganyat, que es deuria trobar en abundor la poesia històrica, pus molts dels poetes eren cavallers i feien actes que ara serveixen de preciosa matèria poètica; mes no es aixís, i la causa fou que, com a nosaltres nos plau recordar en les obres de fantasia aquells temps cavallerescs, ells en ses poesies de cort tractaven de reposar de les armes i de les bregues i fingir-se un món de gentilesa i de costums suaus i benignes. Direm, això no obstant, que si en los antics poetes no trobam, tant com voldríem, la representació d'aquells grans fets de la nostra història en les illes de Itàlia i lo realme de Nàpols i dels grans actes de coratge que ens causen admiració dins de casa nostra, hi ha qualque cosa a on se reconeix l'esperit militar i patriòtic d'aquells temps, i fins se pot observar que es troben moltes referències a coses de marineria.

Una altra, no gaire noble, representació dels costums, trobam en la poesia satírica, que, com té acostumat, és sovint poc vergonyosa i mesurada, mes que altres vegades plau per sa gràcia i lleugeresa i és la que d’aleshores fins al temps nostre menos ha mudat de faisó.

Aquestes són les espècies més usades pels nostres antics, i ja per lo que havem dit fa prou de bon conèixer quina opinió tenim de sos mèrits, la qual ara declararem més palesament. La nostra escola té els defectes de totes les escoles de trobadors, i eixos defectes proceïen del fals concepte que s'havien fet de l'essència de la poesia, les quals fonts buscaven més aviat en una ciència mal entesa, en certes idees convingudes i en un art material que en lo giny de cadascú i en l'amor de la natural bellesa. Emperò la mateixa escola nos dóna a tesa en moltes de ses obres primors de tota mena: sentències de gran seny i de gravedat, pensaments manifestats amb maestria, colps de viu afecte, elegància i gentilesa de llenguatge i boniqueses d'execució que ens recorden que aquell era lo temps del gòtic més florit i del començ de la renaixença artística. I per més que abunden massa certes espècies i certes matèries i que per llegir-se plegades moltes obres del mateix temps se troba en algunes excessiva uniformitat, hi ha en altres prou varietat i riquesa. Aixís és que, tot amb tot, no canviaríem la nostra escola per cap altra de trobadors, i encara que no podem ufanar-nos de cap Dant, podem proclamar alguns noms, no sols de dextres i ginyosos versificadors, com Valmanya, Sors, Romeu, Lull, Gassull i altres, sinó de veritables poetes com Pere Marc, mestre en Moral poesia, Jordi, autor d'algun cant de molt preu, Corella, que és el que més s'acosta a l’estil de la moderna poesia, i sobretot Ausias Marc i Jaume Roig, que ens demanen més llarga consideració.

Ausias és una notable persona poètica. Lo singularisa l'especial accent de veritat que transmeten ses obres, les quals nos diuen amb molta vivor i sens fingiment quant ell sentia, fos bo, fos mal. Fins quan nos dóna una doctrina teòrica d'amor se veu que no era com molts altres per seguir la costum, sinó perquè verament hi creia i pensava executar-la. Lo defecte de l'obscuritat (que semblava primor als seus admiradors antics) ve en molta part de que volia aprimar la matèria, pensar per si mateix i dir lo que els altres no havien mai sentit ni expressat. Era molt fill de son temps, mes com solen los grans hòmens, ensems n'era norma i excepció. No és un poeta complert, mes sí gran, i de pocs se podran recordar tants bells fragments o memorables conceptes. Excel·lent en la part intel·lectual i afectiva, sols li manca aquella fantasia inventiva que de cada objecte representat o de cada situació de l’ànima fa un nou ésser poètic; mes no per això deixa d'acostar-se molt a aquella soberana perfecció que sols consegueix del tot la inspiració natural o l'art més exquisit. I res no hi fa que com obra poètica es desitge alguna cosa, que quan Ausias fa eixir certes veus del més pregon de son cor, llavors no pot hom recordar-se de res més i queda per ell pres i subjectat.

Roig és poeta satíric de molt preu: un dels pocs que saben agafar i apropiar-se nous aspectes de la naturalesa (ja sia la inanimada, ja la humana, ja pel costat sèrio, ja pel jocós) i sap també usar amb profit d'aquesta qualitat seva mitjançant la gràcia i abundància en l'expressió. Nos sembla que sa obra fou mare d'una espècie de llibres molt celebrats en la literatura castellana, ço és, de la novela picaresca, per tal com en Roig i en aquesta veiem que lo principal personatge és lo mateix narrador dels fets i lo sol fil que lliga aventures separades, i hi ha un minyó pobre i maltractat pels seus que es posa a servir diferents amos i que té canvis de fortuna, i en aquella com en dites novel·les se cerca (i massa que es cerca!) una norma mental, no de pulcritud, sinó de lletgesa. S'ha censurat a Roig per excés d'erudició, mes est defecte, comú en los poetes de son temps, no es repara o es repara molt poc en son llibre, i lo que s'ha pres per vocables erudits són paraules molt familiars i ben filles de la terra que ixen a doll de sa ploma quan vol calificar o descriure.

Un dels timbres que porta l'escola catalana és lo haver obrat especials efectes en la de Castella, i no és cap estranyesa, pus la nostra provenia de més lluny i estava més a prop de les fonts en què les dues bevien. No diem pas que totes les semblances sien imitacions, pus quiscuna escola per son camí venia principalment de la provençal: la catalana servant moltes coses per esta transmeses i rebent ensenyances de la de Tolosa, i la castellana naixent tot plegat de l'escola gallegoportuguesa. Aixís és que les dues poesies propparentes degueren quedar encantades de llurs semblances quan se trobaren en lo palau barcelonès de N'Enric de Villena, en la coronació de Ferran d'Antequera i després en la cort napolitana de N'Anfós, i finalment a Barcelona i a València en la de Joan II i en la dels Reis Catòlics. Mes, com havem dit, la nostra obrà molt sobre la castellana. Aixís se veu que N'Enric de Villena escrigué un llibre de La Gaia Ciència, tot ple de coses tretes dels nostres tractats, la qual doctrina cuidava transmetre als castellans, i Santillana, a qui Villena endreçà son llibre i que era un altre mestre dels poetes de Castella, no es cansava d'alabar los nostres i sobretot a Mossèn Jordi, i quan li reprenien certs suposats defectes, ell s'escusava amb l'autoritat dels nostres tractats de Gai Saber. A més d'això, trobam en altres poetes castellans paraules tretes del nostre llenguatge. I encara que apar increïble, no es pot dubtar que les nostres danses tolosanes i catalanes són mes antigues que els villancets i altres semblants cobles retronxades dels castellans, i que, havent-hi tanta semblança, bé es deu creure que les més antigues la comunicaren a les més novelles.

Per acabar, recordarem lo que feren Boscà i Gil Polo en la poesia de Castella, que Ausias fou imitat per Garcilaso i traduït per dos poetes castellans, i com, conservant-se en València la tradició de la poesia cortesana, Lope de Vega donà ésser al drama nacional en esta ciutat i rodejat de poetes naturals d'ella; i amb tot això tindrem prou que exaltar de nostra escola i de sos efectes immediats i posteriors, i creurem no haver-li fet tort, encara que l'havem calificada sens passió, dient tot lo que dir devíem i

Deixant apart | l'estil dels trobadors
per escalf | traspassen veritat."

("Crisi de l'escola catalana", capítol tercer de Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865). Extret d'Obres catalanes d'en Manuel Milà i Fontanals. Barcelona: Gustau Gili, 1908, p. 132-143. Actualització del text prenormatiu: @Magí Sunyer)