—Què és per a tu l’humanisme? Et consideres un humanista?

—Home, jo crec que no hi ha ningú que es pugui dir amb més raó humanista que un professor de llatí. Perquè l’humanisme s’ha desenrotllat en llatí sempre que s’ha desenrotllat. Ara la tecnologia sembla que hagi servit per a superar o per a abolir l’humanisme. Encara que sembli que el franquisme era favorable a l’humanisme, hi havia algun ministre que deia: «¡Menos latín y más deporte!» En la Catalunya actual, tret de comptadíssimes excepcions, ja no hi ha aquelles aspiracions de fer un país amb dignitat cultural, amb humanisme... tot això s’ha acabat.

[...]

—Has publicat diversos llibres de poesia. Per què has conreat aquest gènere des de fa molts anys? Què és el que vols transmetre a través de les teves poesies?

—Com dèiem abans, els darrers anys de la meva carrera vaig formar part d’un grup de poetes a la universitat. Llavors potser ja feia cinc o sis anys que escrivia poesia i que m’interessava pels poetes de la nostra història literària. Fins ara he publicat cinc llibres de poemes: Temps de tempesta, Encalçar el vent, Dura llavor secreta, D’ara i de sempre i Cobles devotes. I tinc unes quantes composicions més per a fer-ne un altre. Per què em va atreure la poesia? No ho sé. Però tinc ben viva la imatge de les lectures i de les recitacions que en feia a casa (en català, és clar) des de ben petit. Una altra cosa és posar-se a escriure’n. Un pot dir: «Jo he escrit un poema d’amor.» Bé, el que un ha escrit és una deixada anar sobre un sentiment, però escriure un poema és una cosa més difícil del que sembla. A mi, ser llatinista m’ha servit per a saber què era la poesia.

—També has fet estudis literaris, biografies, traduccions i fins i tot una novel·la. Quin dels gèneres literaris t’agrada més conrear?

—És que per damunt de tot hi ha una cosa que és l’escriptura. És a dir, en definitiva, pot ser poètic qualsevol tipus d’escrit. O sigui, hi pot haver assaigs que siguin d’una gran qualitat poètica, i hi pot haver traduccions que tinguin una gran qualitat poètica. No perquè l’original sigui poètic, sinó perquè quan fas la traducció la fas a consciència, per dir-ho així. La fas amb uns coneixements literaris. En tota la història de la literatura catalana, només hi ha hagut una persona que escrivís una retòrica, que va ser Ramon Llull. Que la va escriure en català; tot i que l’original no es coneix, es conserva la traducció llatina, que segurament va fer ell mateix. Però en tota la història de la literatura catalana l’única retòrica que hi ha hagut és la de Ramon Llull. Doncs bé, ara n’hi ha dues: la de Ramon Llull i la meva, que vaig publicar l’any 2000. Es tracta de L’art de la paraula. És l’únic tractat de retòrica i poètica complet que s’ha publicat mai en català. El que jo he fet en aquesta retòrica és una recreació, perquè és una traducció i una adaptació d’un llibre que ja existia.

—Ets un dels grans especialistes sobre Carles Riba. Què t’atreu del personatge? Recordes la primera vegada que vas mostrar interès per la seva persona i la seva obra?

—Jo no m’hauria cregut mai que em passés el que em va passar amb en Riba. Ell i jo som dues persones molt diferents i hem viscut unes circumstàncies ben diferents; però la realitat és aquesta: que des que vaig començar a interessar-me per la seva obra i a parlar-ne fins ara, que tinc setanta anys, no he parat, és a dir, no hi ha hagut any en què per una raó o per una altra no hagi hagut de fer algun escrit sobre la vida o l’obra de Carles Riba. Ho dic perquè moltes vegades han sigut coses demanades. I jo considero que després del que he fet, amb la publicació de la seva biografia (1989) i del posterior estudi sobre la seva plenitud poètica, no puc negar-me a fer coses sobre en Riba si me les demanen. M’ho prenc com una obligació.

—Recordes la primera vegada que vas llegir Riba? Algun text d’ell o traduït per ell?

—Sí que ho recordo. Quan feia els primers cursos de carrera em van fer llegir les Elegies de Bierville. Les vaig comprar, les vaig llegir i no hi vaig entendre res: res de res.

—I no et vas sentir molt fracassat, en aquest sentit?

—I tant!

—Doncs com és que et vas continuar interessant per Riba?

—Estic buscant quina va ser la primera espurna. Però la cosa va venir de les Elegies de Bierville. Jo vaig passar un disgust amorós, uns anys abans de casar-me. I vaig anar a viure sol. Va ser una experiència sentimentalment terrible. Aquell any vaig llegir obres d’Albert Manent, escrits de crítica i la biografia d’en Carner. Hi va haver un passatge que em va consolar bastant perquè donava a entendre que en Carner també era un sentimental i que de vegades havia rebut pel cantó amorós. Llavors es va publicar a Serra d’Or la transcripció d’una conferència que en Riba havia fet parlant de les seves Elegies de Bierville. Allò a mi em va captivar, perquè m’ajudava a comprendre uns textos que no havia entès mai, i llavors vaig poder entrar en contacte amb en Carles-Jordi Guardiola, que feia l’epistolari ribià, i ell em va donar accés a la família Riba. Ja llavors em vaig proposar de fer un estudi de les Elegies de Bierville. I vaig anar a demanar que em deixessin veure el manuscrit, i el vaig retratar. I així em vaig anar engrescant.

—I Riba des d’aleshores sempre va ser teu.

—Jo no he llegit mai més cap escriptor com he llegit aquest. A mi, no és que m’interessés en Riba com un escriptor que dius «aquest escriu bé». No, no m’interessava per això. M’interessava pel que duia a dins, és a dir, el fons de la seva obra a mi em captivava. Era com una mena de comunió. La biografia sobre Carles Riba, la vaig fer a suggeriment d’un col·lega amb el qual ens trobàvem a casa de l’Eulàlia Riba, que llavors en conservava l’arxiu.

[...]

—Sempre t’ha preocupat molt l’ús i la qualitat de la llengua catalana. En el 2013 vas escriure el llibre "La lenta agonia del català". La teva tesi és que el català es va morint a poc a poc... Ets pessimista, doncs?

—No. Tu em parles d’aquest llibre del 2013, però jo també et parlo de l’altre que vaig publicar en el 2014: El parlar d’una família vigatana. I és que van junts. El que jo vull dir és que en aquests mateixos moments que vivim ara tenim dos estats de la llengua: un, que es degrada contínuament (no voldria que fos inexorablement), que és el dels mitjans de comunicació, i un altre que és el d’una llengua riquíssima, que és el de la meva família, i el de moltes altres dels Països Catalans, de Reus, de Gandia o de Marratxí, per exemple (no pas el de Barcelona, que és un poti-poti formidable). I hi ha famílies que tenen un estat de llengua tan ric com la meva. I en canvi, per què, si tenim això, els mitjans de comunicació —assessorats per les institucions amb autoritat i competència sobre la llengua— es dediquen a destrossar-ho? Aquesta és la pregunta que faig jo.

—Parlem del teu aspecte de traductor. Tu has traduït diverses obres del llatí al català. T’agrada traduir? De quines traduccions estàs més satisfet?

—Un gran traductor de la Fundació Bernat Metge, en Carles Cardó, parlava del plaer i el turment de traduir. Traduir són totes dues coses. Ara, traduir és una operació costosa de debò. Vol molta atenció per part teva. I no solament vol això, sinó que vol que tu diguis el mateix que l’original. Ara, és clar, això també ho deia en Riba: «Cada època ha volgut el seu Homer». És a dir, Homer es pot llegir en la versió ribiana i en una altra versió i continua sent Homer, però és diferent. Les traduccions, depèn de qui les fa i dels gustos i els usos de l’època en què són fetes.

—De quines traduccions de les que has fet estàs més satisfet?

—Una traducció que em va omplir molt, perquè va ser la primera i allà hi vaig donar tot el que jo tenia de mi, és l’Elogi de la follia d’Erasme de Rotterdam. Per a mi va ser un triomf. Es va publicar dins la col·lecció «Les millors obres de la literatura universal», que d’entrada ja tenia 15.000 exemplars col·locats. Però no de l’Elogi de la follia, sinó de tota la col·lecció. Imagina’t una traducció amb 15.000 exemplars venuts d’entrada. I llavors per postres em van donar un premi al qual jo no m’havia presentat. També estic molt content del tractat sobre La Trinitat de sant Agustí.

[...]

(Jordi Manent i Tomàs: "Jaume Medina, llatinista i catalanista: un filòleg en estat pur", Llengua Nacional, núm 112, 3r trimestre 2020. En línia)