Gentilment feta arribar pel seu autor, l’obra de Jaume Medina mereix una glossa molt més àmplia que ara no li puc dedicar aquí. Es presenta en tres volums, Obra Poètica Completa, El Prat de la Memòria i Lletra Menuda, en aquest ordre al meu parer, mal que el dipòsit legal digui el contrari. El primer conté els poemes de Medina i, a més, les traduccions –dels clàssics, la majoria–, un ampli registre de cronologies, notes i comentaris, i abundants textos i correspondència del seu autor amb els diferents actors de l’esdevenir dels poemes, amb una atenció important a l’activitat com a editor. El segon volum inclou articles i documents al voltant de diverses figures literàries –Carner i Riba al capdavant, i Verdaguer, Llull i d’altres–, en què Medina ha participat en graus diversos. En el tercer, el més breu, hi ha els escrits sobre temes que en diríem més d’opinió, sense abandonar l’àmbit literari, en vista a l’actualitat social i a la política.

Davant la impossibilitat, com he dit, de fer-ne el comentari adient, cal remarcar que la múltiple publicació porta el segell Publicacions Internacionals Catalanes, que hom associaria amb l’IEC, però que no hi figura als catàlegs. Es tracta, per tant, d’una edició d’autor. Per la riquesa i minuciositat dels continguts, per l’abundància de referències, pel constant descens a l’àmbit personal, per l’exhaustiva documentació, el conjunt resulta inimaginable dins dels actuals paràmetres editorials del país. No costa suposar les dificultats amb què hauria topat aquest triple objecte textual enviat a les empreses amb capacitat per dur-lo a terme, on en el millor dels casos el director literari és una figura decorativa, i decideix què es publica –i, sobretot, què no– el cap de vendes.

En l’obra mediniana hi ha tots els avantatges i (potser) inconvenients de no estar subjecte a controls editorials, i una destacada virtut: ser un objecte literari únic en les lletres catalanes actuals. A banda de la importància dels estudis sobre els autors abans esmentats, és remarcable l’autoretrat de l’home Jaume Medina, poeta, traductor, editor, curador, professor, amic, conseller. I, encara, l’impressionant testimoniatge d’una època ja llunyana, de la qual no queda gaire memòria escrita, tret de la generada al voltant de la desapareguda Maria Mercè Marçal. El cas convida a reflexionar sobre els ens col·lectius que ocupen el lloc de les antigues societats literàries, instal·lades en una prescripció sòlida mal que –com tot– discutible, i que objectes textuals recents com aquest emès per Medina fan trobar poderosament a faltar.

(Miquel de Palol. "L'obra de Jaume Medina", La República, 20 de novembre del 2020)

***

[...] Jaume Medina, certament, ha estat un dels grans personatges del món cultural del nostre país i, sens dubte, sempre formarà part de la legió d’honor dels millors conreadors de les lletres catalanes i llatines. En l’àmbit d’ambdues filologies, la llatina i la catalana, i en el camp de la poesia, excel·lí entre els millors i es guanyà un reconegut respecte. No debades, les seves obres foren reiteradament guardonades.

Però amb els ulls humits per la pèrdua d’un “gentil home e molt prom e gran amich meu”, no vull recordar ara especialment les seves importants i perdurables contribucions en el terreny de la llengua i de la literatura tant catalana com llatina, de la qual en concret prou li escau el títol de Príncep dels seus traductors. Amb versions sempre pulcres, exactes, sobiranes. Hom diria inspirades de la divina gràcia. I és que les seves traduccions són autèntiques obres de creació, on no manca mai la paraula més precisa i escaient, qualitats ben presents també en la perfecció formal de la seva poesia, i de la seva prosa, sovint lírica.

Jaume Medina ha estat filòleg, traductor i poeta; però té encara un mèrit molt superior: el d’haver estat una bona persona. Una excel·lent persona. D’un cor enorme, ha estimat molt i ha sabut estimar intensament: a la seva família, particularment als seus tres fills; al seu país, i a l’ànima tangible de la nostra gent que es manifesta en la llengua que ens agermana. A aquesta, sobretot, ha servit com a fidel i esforçat filòleg que era. Filòleg en el sentit més autèntic i etimològic, el d’amant de la paraula.
[...]
Recordo amb admiració com se sabia de cor una extraordinària munió de poesies, de bones i ben triades poesies; en llatí i en català. Però, a ell, l’embadalia especialment el numen poètic de Carles Riba, de qui esdevingué exhaustiu biògraf i un dels principals especialistes en l’obra de l’eximi poeta. Les Elegies de Bierville, me les havia recitades senceres manta vegada i sempre amb punyent emoció pujant i baixant per l’Arrabassada… Però també era capaç de recitar, sense la mínima dubitació, llargs versos del diví Virgili, de l’excels Ovidi, de l’exaltat Catul. Però no era sols els autors del període clàssic els qui més l’abellien. També disfrutà molt traduint sant Agustí i Erasme passant pels anònims poetes de la nostra edat mitjana. Darrerament, incansable i en tot temps polidor en extrem, estava treballant en la revisió d’algunes versions de l’anònim enamorat de Ripoll. 

I, sempre preocupat per la bona salut de la nostra llengua, que ell conreà tothora exemplarment, fins al darrer alè, ens oferí uns articles modèlics, de forma i de contingut, a la premsa periòdica sobre qüestions lingüístiques diverses i preocupants. [...]

(Jesús Alturo Perucho. "Plorau, campanes de Vic", El 9 Nou, 15 de març del 2023)