Jaume Medina i Casanovas neix a Vic el 6 d’abril del 1949. Poeta, llatinista, traductor i assagista, l’any 2009 obté la càtedra de Filologia Clàssica per  la Universitat Autònoma de Barcelona.

Fill d’esparters, s’interessa per les lletres des de ben petit i als 14 anys ja escriu els primers poemes. Quan acaba el Batxillerat, la difícil adaptació a la ciutat de Barcelona fa que es qüestioni si seguir amb el negoci familiar o llicenciar-se. Finalment, es gradua en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona i s’incorpora com a professor de llatí a la Facultat de Lletres de la UAB, on exerceix la docència fins a la jubilació. 

Tot i alguns anys feixucs, a la universitat hi fa grans amics, entre els quals un grup de joves poetes de la Generació dels 70 —Xavier Bru de Sala, Miquel Desclot, Maria Mercè Marçal i Ramon Pinyol— amb qui l’any 1973 funda la col·lecció poètica «Llibres del Mall», més tard convertida en Edicions del Mall, dedicada a la publicació d’obres de joves autors. També es vincula, juntament amb Miquel Desclot, a la col·lecció «Ausiàs March».

El 1976 presenta la tesi doctoral Història de les adaptacions de metres clàssics greco-llatins en la poesia catalana (segle XX), dirigida per Miquel Dolç i sota el judici d’un tribunal de gran distinció compost per Martí de Riquer com a president i Joaquim Molas, Joan Bastardas i Francisco Rico de vocals. El 1997 rep el Premi Josep Carner de l'Institut d'Estudis Catalans amb motiu d’aquesta tesi.

Les primeres obres de Jaume Medina són com a poeta. El 1974 publica Temps de tempesta, elegies en què imita els versos clàssics, i el 1976 presenta les primeres indagacions sobre la paraula i la poesia amb Encalçar el vent. Més endavant, el 1990, publica un aprofundiment de l’anterior llibre, titulat Dura llavor secreta, de forta càrrega simbòlica i que marca una etapa de la seva vida, de crisi personal, d’interès profund pel mite i el símbol. Tot i ser un gran amant de la poesia mística, també escriu poesia religiosa i poesia popular. Pel que fa a aquesta última, l’any 1996 escriu «La meva estimada ciutat» en la crida de les festes de Vic, a més de ser l’autor de la lletra de la sardana vigatana. D’altra banda, els encàrrecs religiosos li venen del seu oncle rector, i en destaca la immortalització de la processó dels Sants Misteris de Camprodon, inclòs dins el poemari de 2010 Cobles devotes.

Encara que entra en el món de les lletres com a poeta, la seva obra més extensa són traduccions, bàsicament del llatí i que engloben els grans clàssics de la literatura. La primera obra que tradueix és Elogi de la follia, d’Erasme de Rotterdam, que forma part de la col·lecció de les «Millors Obres de la Literatura Universal» i rep el Premi a la millor traducció de l’any 1982 per la Generalitat de Catalunya. Entre els clàssics, també tradueix els Fastos d’Ovidi en dos volums publicats per la Fundació Bernat Metge; Retòrica a Herenni (2000); La trinitat, de Sant Agustí (2001); les Bucòliques de Virgili (2013); les Res Gestae Divi Augusti, de l’emperador August, (2018), a més de poemes d’Horaci, Ciceró o Catul. D’obres modernes només n’ha traduït una, les Elegies de Duino, de Rilke, una versió inclosa dins El crepuscle de la poesia. Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana (2009), llibre pel que mereix el Premi Ciutat de Palma Camilo José Cela de crítica literària l'any 2010.

Com a estudiós, dedica grans esforços a la vida i obra de Carles Riba: “Jo no he llegit mai més cap escriptor com he llegit aquest. [...] M’interessava pel que duia a dins, és a dir, el fons de la seva obra a mi em captivava. Era com una mena de comunió.” Un interès que comença amb l’estudi de les Elegies de Bierville i l’acompanya tota la vida. La quantitat de treballs que en publica n’és un reflex. El 1989, dos volums sobre la seva biografia: Carles Riba (1893-1959) guardonats amb el Premi Fundació Congrés de Cultura Catalana 1989 i el Premi Crítica Serra d'Or de Recerca del 1990. Aquest mateix any, L’obra de Carles Riba, i el 1994 La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les "Elegies de Bierville". L’any 2000 és guardonat amb el Premi de Crítica Literària Jaume Bofill i Ferro 1999 per Estudis sobre Carles Riba. També publica, el 2011, Carles Riba i Joan Maragall o la moral de la paraula. 

D’altra banda, com a erudit de la llengua, convé destacar que escriu el primer tractat complet de retòrica i poètica publicat en català titulat L’art de la paraula (2000). Així mateix, sempre interessat per l’estat de la pròpia llengua, publica diversos estudis sobre el català: Lletres d’enguany i d’antany (2003), un recull d’estudis i articles des de l’antiguitat clàssica fins a la literatura catalana més recent que completa amb el llibre Estudis de literatura catalana moderna i altres assaigs (2013); De l'Edat Mitjana al dos mil; Estudis sobre la tradició clàssica a Catalunya (2009); La lenta agonia del català, o l'ús de la llengua en els mitjans de comunicació (2013), i El parlar d'una família vigatana (2014).

I, amb tot aquest ventall de gèneres, el 2016 encara s’atreveix amb la novel·la. Es tracta d’El perdut i el seu mirall, una ficció autobiogràfica basada en el mite d’Eros i Psique, que parla de l’autoconeixença, de trobar-se a un mateix.

La de Jaume Medina és una carrera extensa que, un cop jubilat, ell mateix endreça, edita i publica. Durant el primer any, el 2020, presenta tres llibres: la seva Obra poètica completa i dos volums antològics suplementaris. El primer, Lletra menuda. L’eco de les paraules, és un recull dels seus articles de filologia, i el segon, El prat de la memòria, un recull d’articles periodístics breus. En els següents dos anys, fa un recull dels seus estudis de filologia clàssica, publicats en tres llibres que es diuen Litterae Humaniores (2021). En el primer volum s’hi recullen estudis filològics, en el segon volum edicions, recensions i traduccions, i el tercer és una reedició corregida i augmentada de De l’Edat Mitjana al dos mil. Estudis sobre la tradició clàssica a Catalunya, també editat per Publicacions Internacionals Catalanes. Set exemplars repartits entre companys, amics i coneguts.

Jaume Medina i Casanovas mor l’onze de març del 2023 a Barcelona, deixant un llegat cabdal en la tradició clàssica a Catalunya, essent sempre fidel a la seva llengua i, sens dubte, havent escollit el camí encertat, tal com expressa el seu alter ego en la novel·la El perdut i el seu mirall: “–Els meus propòsits eren des de bon principi contribuir en la mesura de les meves possibilitats a l’enaltiment i a l’ennobliment de la llengua que vaig aprendre de petit dels dolços llavis de la mare... Teníem una llarga tradició, brillant i exemplar, documentada des de l’edat mitjana, que ens disposàvem a continuar per damunt del tall cruel que va significar la guerra civil. Per a fer‐ho, vam dedicar‐nos a adquirir a costa de grans sacrificis i de llargs esforços una formació tan completa com fos possible a fi de poder‐nos sentir dignes de rebre’n el nom d’hereus”.