Amor, que no et sabem el temple, el pòrtic, l'ara
per la terrible ofrena, una vegada encara
penetrem tremolant en l'invisible clos.
Pren-nos ànima i cos
dins el clam mil·lenari que t'invoca;
pren la goluda boca
i els palmells ben oberts,
pren els desigs incerts
i l'ardida escomesa;
pren-nos, Amor, amb la carn tota encesa
i abrivat d'ànsia folla l'esperit.
Mal que tants cops ens hagis ja traït
en la victòria o la desfeta,
uns de més a la turba insatisfeta
venim a tu, captaires famolencs.
Colga en els teus avencs
la voluntat resolta,
què hi fa que ens enganyem una altra volta!
Sobergs d'odi i desig, som, però, els teus esclaus;
accepta avui l'ofrena, que ja farem les paus
quan la Mort ens desclogui les parpelles
davant l'inquietant secret de les estrelles,
i el retrobem tot nu, i ens posi fit a fit
l'inconcebible vol d'un estimar infinit.

(Del llibre Cançons de setembre. Barcelona: La Revista, 1936, p. 5-6)