—¿Quina va ser la vostra formació, tant cultural com des del punt de vista del catalanisme?
—Vaig néixer de pares barcelonins, tots dos de família catalana de soca i arrel, concretament de Mataró.

Érem tres germanes, jo la petita, i totes tres vam tenir dides catalanes que vestien a la catalana. En acabar el règim de les «dides seques», els pares ens van posar una senyoreta castellana nativa perquè aprenguéssim l'idioma que calia saber, però que no era el nostre. La señorita Encarnación era menys que una institutriu però molt més que una mainadera. D'ella jo devia aprendre de llegir i d'escriure perquè no recordo qui me n'ensenyés; i a cosir, i a cantar cançons populars castellanes. Diuen que jo, a quatre anys, parlava com una madrilenya. Els pares naturalment, parlaven en català, sempre. a ciutat, solien sortir després de sopar i aleshores, mentre la mare es preparava, el pare venia prop del meu llitet, on jo ja estava acotxada, i em feia resar. Em sembla que encara el senti.

Als meus sis anys va entrar a casa una senyora francesa que mereixeria capítol a part. No sols va ensenyar-nos el seu idioma, sinó també versos, cançons i comèdies per a les quals ella mateixa ens feia els vestits, decoracions i accessoris. I naturalment, jo, posada a escriure novel·les, en lloc d'escriure-les en català (perquè hi escrivíem), les vaig escriure en francès. Va ésser a casa fins que, ja grandetes (ella tenia família), fou substituïda per la imprescindible senyora de companyia, castellana o catalana, perquè en aquella època les filles de família no podien sortir soles al carrer, i la nostra mare estava molt delicada i només sortia a la tarda.

A cinc o sis anys vaig conèixer el primer cinema (el «Napoleón», a la rambla de Santa Mònica), el primer fonògraf, el primer tramvia elèctric, que feia encabritar-se el cavall del faetó quan anàvem als banys (perquè hi anàvem en faetó i acompanyades del pare, la señorita i la tia Pepita, que tot això es necessitava per afrontar l'aventura d'anar a banyar-se a la Barceloneta). He vist el primer auto al passeig de Gràcia, els primers avions Juvisy. L'ensenyament anava a parelles. Per a nosaltres, la base va ésser un col·legi particular on es pescava una cultura general de la qual jo no aprofitava gaire, perquè sempre estava a la lluna. I em vaig trobar, a tretze anys, amb professora a casa, on també rebíem classes d'idiomes, dibuix, pintura i música, sense oblidar les indefectibles labors, que eren el complement imprescindible. Vaig estudiar, fins a tretze anys, guitarra clàssica; després sis anys de piano, i finalment la mare, que sempre havia somiat en un trio, em va fer aprendre el violoncel. Vaig tenir per professora una gran artista i mestra, Frasquita Vidal, les lliçons de la qual eren una pura delícia. Així vaig tenir el doigté de Pau Casals. També vaig aprendre punta a l'agulla i cuir repussat amb Adelaida Ferré, veritable artista que dirigí molts anys una Escola d'Art a Barcelona. Le Noël, revista per a infants, va ésser la meva vida privada, el meu nodriment durant la meva adolescència. Per ella vaig entrar al món de les lletres franceses, de la història i de les arts; vaig comprar llibres: la història de la literatura de Bruntière, les cartes d'Ozanam i d'altres del mateix to. Però abans, i enmig de tot això, a casa jo llegia català. De petita comprava uns llibrets que es venien a cinc cèntims i pels quals vaig anar coneixent les nostres rondalles. Vora el llit de la mare, al vespre sovint em feia llegir versos catalans, i recordo perfectament quan vaig llegir per primer cop l'Oda d'Aribau. Recitava també poemes de Verdaguer, Collell, Llorente, i el No et sàpiga greu del pare. Estàvem avesades, doncs, a tocar o a recitar en els salons d'amics, al gust de l'època.

La creació de l'Institut de Cultura va ésser una solució per a les noies com jo. A l'Institut dec el coneixement de l'art de la cuina -iniciada ja per Le Noël- i, a l'altre extrem de l'escala, el coneixement de La divina comèdia. El doctor Rubió i Lluch hi donava, els dimarts i els divendres, unes conferències dantesques, en les quals jo llegia la traducció de Verdaguer i Callís, i el doctor Ramon d'Alòs en llegia l'original.

Dels anys que van de meva infantesa al meu casament, començà formar-se la meva biblioteca. El meu promès, l'Antoni Gallardo, m'omplia de llibres d'art i, sobretot, de música.

Aquesta va ésser la meva formació cultural i catalana de filla de família a l'època modernista amb arrels al vuit-cents.

[...]

—Com vau viure, vós i la vostra família, la guerra civil?
—Aquest aspecte està prou detallat a la Vida del meu pare, publicada per la Fundació Vives Casajuana.

Cal dir que els meus pares es trobaren desposseïts de tot pressupost, i nosaltres vam deixar la caseta de Sarrià on vivíem i vam anar a viure al pis d'ells, a la Gran Via. Allí, tots plegats vam passar les incidències de les cues, la recerca de queviures i els estrambòtics menjars, animats amb els bombardeigs, que de vegades s'esqueien quan anàvem pel carrer, d'altres quan dinàvem, fins que començaren a fer blanc a les cases del voltant. La situació era insostenible i calia treure de ciutat els pares, que, ja vells, no podien tenir altra defensa. Perquè les seves cases de Sant Julià i de Caldes estaven incautades o no hi podíem anar. Per sort, la torre de la meva sogra (que havia pogut anar-se'n, amb els seus, a Alemanya), immensa casa a Sant Antoni de Vilamajor i que estava protegida pel consolat cubà, era prou gran per a rebre'ns-hi, tot i que ja hi eren refugiats un oncle del meu marit, la seva muller i les filles. Vaig recórrer a Carles Riba, que ens va procurar la solució d'un cotxe, i allí vam anar els pares, les meves germanes, la infermera de la mare amb la filla, el meu marit, jo i els nens, i els primers mesos encara vam tenir servei. En total érem quinze, però ben amplament instal·lats. Allí vam passar el darrer any de la guerra.

[...]

—Com vau escriure -i em refereixo a la metodologia i als materials- la biografia del vostre pare?
–Vaig tenir una conversa amb l'Octavi Saltor. Suposo que devíem parlar de Jocs Florals; jo vaig dir que no coneixia aquell fullet que ell em mostrava, titulat "Una indignitat", i en Saltor va contestar: "Això ho ha de tenir vostè." El vaig llegir a fons i aleshores vaig entendre allò que havia viscut sense veure-ho clar: que l'escàndol s'havia esfumat sense que hi sortís per a res la no-culpabilitat del meu pare. Ho vaig trobar tan estrany que vaig voler-ho justificar. Vaig començar amb l'ajuda de diaris, cartes i consultes, per reconstruir, dia a dia, hora a hora, els moviments de Vogel i del meu pare, que aleshores eren a Madrid amb l'Orfeó Català, del qual el pare era president: les peces del puzzle s'anaven ajustant...

L'únic mètode que jo tenia per a no donar cap mot que no fos veritable era l'ordre cronològic, i així vaig començar per revisar tots els papers de la família, que conserva una cosina meva. Un altre puzzle. Vaig refer l'arbre de família i, sobretot, vaig recórrer a peu els barris on havien viscut tots ells, carrer per carrer, casa per casa. Seguidament, a la biblioteca, a l'arxiu, en diaris, plànols, visites, pujar moltes escales, en fi, el que cal fer quan vols material per a una obra: engolir lletres, esbrinar, comprovar, etc. Allò que em sap greu és que manquessin al llibre coses que m'han tret i considero essencials... Així i tot, allò que calia, hi és.

—Quina difusió va tenir "Lectura Popular"?
—Vist el preu a què es venia la "Lectura Popular", el seu major èxit fou entre els lectors forans i aquells que no podien comprar llibres. Quan va apujar-la de preu (pocs cèntims), hi va haver reclamacions, planys i precs de part de rectors de poble, estudiants, treballadors, etc.; aquesta és la dada més eloqüent de la seva influència. També va morir pel maig de 1919, per l'encariment del paper.

—En la represa, després del 1939, en quins grups heu intervingut? Quins companys heu tingut?
—Després del 1939, entre refer la vida normal i, a la mort del meu marit (1942), haver de pujar, sola, fill i filla, la meva vida, social i literària, va quedar trencada, però mai no vaig formar part de cap grup. Va ésser bastants anys després que, en ocasió d'una conferència a l'Ateneu, em va emprendre l'escriptora Ros Verdú -que jo no coneixia. i em va convidar a les sessions que celebrava el Centre Lleidatà. Allí vaig prendre contacte amb diverses personalitats de les nostres lletres, algunes, vells amics com Bertran i Oriola, d'altres nous per a mi, com l'excel·lent poetessa Maria-Assumpció Torras, amb la qual he treballat durant dos anys, espatlla contra espatlla, en la recopilació d'un índex de poetesses que no hem publicat nosaltres, com era previst. També Clementina Arderiu, que abans de la guerra tenia una taula al Saló Blau de la Gran Via, on vaig conèixer Aurora Bertrana, la vídua de Joan Creixells, Montserrat Obiols i altres, que va refer la taula al Saló Rosa del passeig de Gràcia, però no en un pla literari ni de treball.

Fora del que se'n pot dir grup, he ajudat durant dos anys Valentina Renart en la selecció del Diari del seu pare, Joaquim Renart, tasca meravellosa per l'interès del diari i pel mestratge de Tina, de la qual tant he après.

—Parleu-me de la vostra obra publicada i també de la inèdita, sense oblidar la referència als materials del Roser...
—De joveneta, es publicaven versos meus en revistes com Marinada, que editava, crec, Roger i Crossa; De tots colors, de la qual s'ocupava Joan Oller i Rabassa; el Feminal de la senyora Karr, etc. De la pàgina 197 a la 200 de la Vida del meu pare, hi és explicada la història de la meva Flor Natural als Jocs Floral de Barcelona i l'enorme disgust que ell en va tenir; seguidament el meu refús de deixar-me publicar un llibret de versos sense "Normes".

No recordo ben bé com va anar, però sé que vaig parlar amb López-Picó i Guanyabens i que La revista em va editar tres llibrets, La carena (1933), Cançons de setembre (1936) i Poema de la fam (1952). També Torrell de Reus m'edità Poemes a la filla (1949). En resten inèdits onze o dotze, dels quals s'han extret moltes vegades poemes per a antologies. En prosa tinc publicats articles i assaigs sobre Lluís Millet, Narcís Oller i diversos temes literaris. No vull oblidar el llibre Quatre dones catalanes (1972).

La meva obra en prosa és paral·lela als versos. Sí, des del 1904 al 1942 hi apareixen com unes clarianes, però després m'exigí més atenció, començant pel pròleg a les Obres completes de Dolos Monserdà que m'encarregà Josep M. Cruzet.

Quant al dossier -petit dossier- referent al Roser de maig, vist que arrenca de l'afirmació que el doctor Torras i Bages va fer al meu pare en néixer jo: "Si li posa Roser de maig ningú no li podrà dir Rosario", l'he lliurat a la Biblioteca Diocesana de Vic, per si algun dia un estudiós creu que val la pena de tirar-lo endavant. No sols és difícil, sinó impossible en solitari ni en equip, perquè caldrien missioners per tot Catalunya i per Espanya i potser més enllà, fins a trobar l'origen de l'advocació de la Verge de la Rosa, aquella rosa que apareix damunt el rosari que porta a la mà la Mare de Déu del Rosari, tant en les imatges de talla com en gravats.

(Albert Manent: "Roser Matheu: entre la cultura del vuit-cents i la del nou-cents", Serra d'Or (Barcelona), any XXV, núm. 282, març 1983)